Malgrat que fa més anys que visc a
Barcelona que els que vaig passar al poble -i a l'internat de
Tortosa-, la meua llengua, tant en els aspectes fonètics com lèxics,
conserva alguns elements originals que mai no s'han adaptat a la
parla d'aquí. Res de vocals neutres, per exemple. Quant al lèxic,
avui he comprovat una vegada més que no només no he assimilat
alguns conceptes del català oriental en general, sinó que ni tan
sols puc precisar el seu significat. Em refereixo al pas del dia. El
meu dia -i no parlo de les hores del rellotge segons la mal anomenada
i parcial hora catalana- es divideix en menys parts, però no menys
intenses, que les dels autòctons: mati, migdia, tarda, nit i
matinada. Mitjanit és un concepte més aviat literari i migdia pot
ser prescindible. Cap al tard, o expressions semblants, no compten.
Vespre o vesprà no existeixen per a mi; evidentment, encara menys el
capvespre si no el consulto al diccionari. De fet, insisteixo, fora
del rellotge, jo en tindria prou amb claror i foscor; dintre de la
foscor, el temps que la gent està desperta i la que sol dormir,
moments, evidentment, molt variats.
Al costat de casa van habilitar no fa
massa temps una petita part de l'illa com a jardinet públic. En un
cartell sobre fons verd, van escriure que es tancaria al capvespre.
Com és natural, passo per davant del lloc molt sovint. A vegades un
senyor amb una moto el tanca just a la caiguda del sol, a vegades
quan fa hores que les estrelles -poques al barri- passegen pel cel; a
vegades -rarament-queda del tot obert.
Avui, tot passejant, he arribat a la
recentment oberta al públic casa de Muñoz Ramonet. Faltaven quatre
minuts per tres quarts de 9. Era tard, les portes estaven tancades.
Al costat de l'entrada principal, un cartell com el del meu jardinet,
però més vistós, indicava que tancaven a la mateixa hora incerta,
és a dir, al capvespre. Calculo que, segons el diccionari, encara
faltava mitja hora llarga perquè la definició es complís. He
tornat xino-xano a casa, Diagonal avall; quan he arribat encara no
havia passat el senyor de la moto a tancar el patiet que, en aquell
moment, només hostatjava senyor amb gos.
Potser demà trucaré a l'ajuntament
per preguntar a quina hora comença oficialment el capvespre a
Barcelona. Suposo que no m'ho acabaran d'aclarir perquè la seua
estratègia és clara: tanquem quan volem, i amb això estem d'acord
tant en Trias com la Colau. I no dic res quan siguem plenament
europeus.
