Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Capvespre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Capvespre. Mostrar tots els missatges

8.6.16

La percepció del temps


Malgrat que fa més anys que visc a Barcelona que els que vaig passar al poble -i a l'internat de Tortosa-, la meua llengua, tant en els aspectes fonètics com lèxics, conserva alguns elements originals que mai no s'han adaptat a la parla d'aquí. Res de vocals neutres, per exemple. Quant al lèxic, avui he comprovat una vegada més que no només no he assimilat alguns conceptes del català oriental en general, sinó que ni tan sols puc precisar el seu significat. Em refereixo al pas del dia. El meu dia -i no parlo de les hores del rellotge segons la mal anomenada i parcial hora catalana- es divideix en menys parts, però no menys intenses, que les dels autòctons: mati, migdia, tarda, nit i matinada. Mitjanit és un concepte més aviat literari i migdia pot ser prescindible. Cap al tard, o expressions semblants, no compten. Vespre o vesprà no existeixen per a mi; evidentment, encara menys el capvespre si no el consulto al diccionari. De fet, insisteixo, fora del rellotge, jo en tindria prou amb claror i foscor; dintre de la foscor, el temps que la gent està desperta i la que sol dormir, moments, evidentment, molt variats.

Al costat de casa van habilitar no fa massa temps una petita part de l'illa com a jardinet públic. En un cartell sobre fons verd, van escriure que es tancaria al capvespre. Com és natural, passo per davant del lloc molt sovint. A vegades un senyor amb una moto el tanca just a la caiguda del sol, a vegades quan fa hores que les estrelles -poques al barri- passegen pel cel; a vegades -rarament-queda del tot obert.

Avui, tot passejant, he arribat a la recentment oberta al públic casa de Muñoz Ramonet. Faltaven quatre minuts per tres quarts de 9. Era tard, les portes estaven tancades. Al costat de l'entrada principal, un cartell com el del meu jardinet, però més vistós, indicava que tancaven a la mateixa hora incerta, és a dir, al capvespre. Calculo que, segons el diccionari, encara faltava mitja hora llarga perquè la definició es complís. He tornat xino-xano a casa, Diagonal avall; quan he arribat encara no havia passat el senyor de la moto a tancar el patiet que, en aquell moment, només hostatjava senyor amb gos.

Potser demà trucaré a l'ajuntament per preguntar a quina hora comença oficialment el capvespre a Barcelona. Suposo que no m'ho acabaran d'aclarir perquè la seua estratègia és clara: tanquem quan volem, i amb això estem d'acord tant en Trias com la Colau. I no dic res quan siguem plenament europeus.

3.10.13

el poeta que no va ser rei


Vet aquí la filiació del poeta segons el govern mexicà:

Estatura: 1,73
Color: blanco
Ojos: cafés
Pelo: negro
Señas particulares: ninguna

Ben poca cosa per al príncep dels poetes.

Vaig arribar expressament tard -potser una mica més de mitja hora?- el dia de la inauguració de l'exposició a Carner. Si hi havia algun piscolabis, ja no en quedava; tampoc no vaig veure el conseller Mascarell. Érem pocs, la majoria repartits en petits grups canviants. Una noia prenia apunts mentre anava mirant les vitrines. Un li comentava a un altre que si no hi haguessin vidres, s'enduria algun document. Un fotògraf tirava amb flaix... Vaig anar resseguint en ritme intermitent els cinc àmbits de la mostra, ara abans ara després de Francesc Parcerisas. Ja cap a la porta, Parcerisas recordava a dues noies aquell poema d'una nit en què tots dormien i el poeta sortia amb la seua pipa, o era sense pipa?... Tenia 40 anys? No ho recordo.

Excel·lent exposició, sense necessitat d'una efemèride concreta, sobre Josep Carner, sobretot de papers, en la sala de la planta baixa de la Biblioteca de Catalunya. A vegades em queixo de les presentacions de material a mitja llum, en canvi, aquesta vegada em sembla un encert el recolliment proposat. Quan hi aneu, en parlarem, de tot plegat.

L'exposició es pot visitar durant tot el mes. Aquí teniu el web que inclou els continguts. Afegeixo unes imatges (s'han de clicar per fer-les llegibles), una de les quals mostra el nivell de correcció a què els poeta sotmetia els seus versos.



 

 
En l'antiga placeta vilatana
amb dos arbres malalts i un que es revifa,
a l'un cantó la porta de l'església
que té un sant sense cap i un sense cames,
i, enfront mateix, la porta de l'hospici,
viu el sastre, velleja que velleja.
Porta ulleres i cus -Com un miracle
mostren tot el cel fulles de rosa;
s'ha calat foc vora del sol, i brillen
en els carrers les cares del que avencen
victoriosament cap a la posta.
Però l'esguard del sastre no s'hi gira.
Perdut en si mateix, igual li dolen
postes, dies i nits. I si redreça
el cap, serà per a enfilar l'agulla.