Em sap greu no haver pogut assistir –potser tampoc no m’haguessin deixat entrar- a la investidura de Ferran Adrià com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona a proposta de la facultat de Química. M’hagués agradat veure aquella cara entre escèptica i sorneguera del cuiner-artista mentre l’acadèmic corresponent anava desglossant les qualitats de la seva cuina farmacofisicoquimicoapsicologicoantropologicoeconòmicoartística i del propi cuiner. M’agrada en Ferran Adria, més en persona que al Polònia, que ja és dir. M’agrada la capacitat que té de sortir triomfant de qualsevol situació per complicada que li posin; trobo que és un art que no està a l’abast de tothom. En Ferran Adrià és el paradigma del triomfador dels temps presents que potser serà el triomfador del futur. En Ferran Adrià desarma amb la seva sinceritat, amb la senzillesa de l’home que sap el que vol i sap com aconseguir-ho –i ho ha aconseguit-, sense dubtes, sense vacil·lacions. M’agrada aquest artista que quan Claudi Mans va insinuar la influència de Derrida en la seva obra, va dir que res de res, que en tot cas ell ha arribat a la seva art a través de intuïció i l’experimentació, és a dir, que més que un científic és un tècnic. M’imagino que va ser la seva perplexitat davant de tanta interpretació erudita la que va fer que finalment desistís de llegir el paper que portava escrits i improvisés un discurs que apuntava la seva realitat, una realitat feta al marge del món acadèmic que ara el vol fagocitar i explicar. Aquesta és una de les funcions del món universitari.
Com que el que escric es basa en la informació de la premsa, és possible que no sigui gaire rigorós amb alguna intervenció de l’acte o en la seva concreció en el paper. No em crec per exemple, que Ferran Adrià digués sense altre context: “He treballat tota la meva vida perquè la cuina fos considerada cultura”. És evident, que ell sap que, al menys des de la perspectiva antropològica, la cuina és un dels elements importants de la cultura dels pobles, un dels elements bàsics de les formes de vida de les comunitats que permet interpretacions interessants sobre passat, present i futur. És evident, doncs, que la cuina ha estat cultura des de temps immemorials. Segurament que el discurs de Ferran Adrià en aquest aspecte volia incidir en el fet que és possible que la cuina com a element distintiu territorial té els anys comptats i que cal una nova visió cultural de la gastronomia que tot just ara comença a funcionar i que és basarà més en els antropònims que en els topònims: temps al temps.
Ens resum, que si algú ha aconseguit el discurs de Ferran Adrià, que me’l passi. Els altres, no cal, que més o menys me’ls imagino.
P. S. El comentari al segon paràgraf del post per part de Claudi Mans, aclaridor i necessari, fa que us suggereixi la lectura del
seu discurs i del de
Ferran Adrià.
