Em sap greu no haver pogut assistir –potser tampoc no m’haguessin deixat entrar- a la investidura de Ferran Adrià com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona a proposta de la facultat de Química. M’hagués agradat veure aquella cara entre escèptica i sorneguera del cuiner-artista mentre l’acadèmic corresponent anava desglossant les qualitats de la seva cuina farmacofisicoquimicoapsicologicoantropologicoeconòmicoartística i del propi cuiner. M’agrada en Ferran Adria, més en persona que al Polònia, que ja és dir. M’agrada la capacitat que té de sortir triomfant de qualsevol situació per complicada que li posin; trobo que és un art que no està a l’abast de tothom. En Ferran Adrià és el paradigma del triomfador dels temps presents que potser serà el triomfador del futur. En Ferran Adrià desarma amb la seva sinceritat, amb la senzillesa de l’home que sap el que vol i sap com aconseguir-ho –i ho ha aconseguit-, sense dubtes, sense vacil·lacions. M’agrada aquest artista que quan Claudi Mans va insinuar la influència de Derrida en la seva obra, va dir que res de res, que en tot cas ell ha arribat a la seva art a través de intuïció i l’experimentació, és a dir, que més que un científic és un tècnic. M’imagino que va ser la seva perplexitat davant de tanta interpretació erudita la que va fer que finalment desistís de llegir el paper que portava escrits i improvisés un discurs que apuntava la seva realitat, una realitat feta al marge del món acadèmic que ara el vol fagocitar i explicar. Aquesta és una de les funcions del món universitari.
Com que el que escric es basa en la informació de la premsa, és possible que no sigui gaire rigorós amb alguna intervenció de l’acte o en la seva concreció en el paper. No em crec per exemple, que Ferran Adrià digués sense altre context: “He treballat tota la meva vida perquè la cuina fos considerada cultura”. És evident, que ell sap que, al menys des de la perspectiva antropològica, la cuina és un dels elements importants de la cultura dels pobles, un dels elements bàsics de les formes de vida de les comunitats que permet interpretacions interessants sobre passat, present i futur. És evident, doncs, que la cuina ha estat cultura des de temps immemorials. Segurament que el discurs de Ferran Adrià en aquest aspecte volia incidir en el fet que és possible que la cuina com a element distintiu territorial té els anys comptats i que cal una nova visió cultural de la gastronomia que tot just ara comença a funcionar i que és basarà més en els antropònims que en els topònims: temps al temps.
Ens resum, que si algú ha aconseguit el discurs de Ferran Adrià, que me’l passi. Els altres, no cal, que més o menys me’ls imagino.
P. S. El comentari al segon paràgraf del post per part de Claudi Mans, aclaridor i necessari, fa que us suggereixi la lectura del seu discurs i del de Ferran Adrià.
[ALGO ANDA SUELTO... / QUELCOM VA SOLT...]
Fa 2 hores
4 comentaris:
Hola,
sóc Claudi Mans. Em plau indicar que es poden trobar els dos discursos, el meu i el de Ferran Adrià, a la web de la Universitat de Barcelona www.ub.edu.
El problema que té llegir el que altres han escrit és que es fa una interpretació d'una interpretació. Et pregaria que llegeixis el meu discurs, no que l'imaginis, i allà podras comprovar si jo vaig insinuar que Ferran Adrià es va inspirar en Derrida o no. A qui se li pot acudir això, per favor.
Per altra banda, m'agradaria que acceptéssis el meu testimoniatge de que Ferran Adrià estava absolutament satisfet amb el meu discurs, que s'havia llegit prèviament, evidentment, com jo el seu. De perplexitat res. I de cara escèptica i sorneguera, menys. Emoció, satisfacció, empatia, amistat, tota. I així ho va dir públicament. Pel que fa a si és científic o a tècnic, et torno a invitar a llegir el meu discurs, on parlo d'això.
Sobre la idea de que la universitat, el món acadèmic, vol fagocitar i explicar Ferran Adrià, reitero que el millor és llegir el text de Ferran Adrià. I sobre la teva idea de que una de les funcions del món universitari és aquesta de fagocitar, et reitero que llegeixis el meu discurs.
Opino que tens alguns prejudicis contra la universitat. La teva frase entre guionets del començament -"potser tampoc m'haurien deixat entrar"- demostra un desconeixement radical de la cultura de la universitat a la que pertanyo, no dic d'altres que sí que no deixen entrar. I si va desistir de llegir el text que portava escrit va ser, com m'havia dit des de fa mesos, quan vam començar a parlar de tot això, que ell no llegiria el discurs perquè no és de llegir, sinó d'improvisar. Les darreres frases sí que les va llegir. I el que va dir oralment era el contingut del seu discurs, evidentment, perquè l'anava seguint, però sense llegir-lo. En dono fe.
Sobre la senzillesa i la capacitat de Ferran Adrià, en això tots hi estem d'acord.
Ben cordialment,
Claudi Mans
www.angel.qui.ub.es/mans
Hola Claudi, deixo constància al final del post on es poden llegir els dos discursos, el teu i el de Ferran Adrià.
Tens raó, jo interpreto a partir de la interpretació del diari, no s’hi pot fer res: la realitat sempre ens arriba mediatitzada i sovint no tenim ganes, temps o possibilitats de recórrer a les fonts originals. Evidentment la influència de Derrida se li va acudir com a mínim al periodista (ai, aquestes facultats de periodisme –espero que ara no em renyi el degà, i com tu esmentes, apareix en el teu discurs precisament per negar-la, després de dir que a alguns també se’ls ha acudit.
A Ferran Adrià, sempre li trobo –és una percepció personal de la seva externalitat- una cara escèptica i sorneguera, també entusiasta, és veritat.
No et deixis enganyar per aquest post, no tinc prejudicis contra la universitat, més aviat al contrari. De la teva universitat i la meva, on vaig estudiar fa anys, en guardo un bon record: dels temps i de determinats professors, alguns dels quals han aparegut per aquí. En aquell moment hi havia de tot i ara també, com a tot arreu. Ho dic per coneixement personal i aliè, i tampoc esmentaré cap nom. Tot plegat, però aquest aspecte és secundari per la seva obvietat. Sobre la fagocitació, continuo sabent que és una de les facetes universitaris en aspectes personals o institucionals, i no necessàriament negativa, que també, sinó necessària; una altra cosa pot ser el cas de Ferran Adrià.
En fi, t’agraeixo sincerament els teus aclariments i convido des d’aquí els lectors interessats a llegir els dos discursos esmentats, com tu ho fas en el meu cas. De moment, si hem de fer cas a la manca de comentaris, no sembla que hi hagi gaire interès pel tema, no se sap per quines raons
Finalment, en aquest espai, com pots veure, també tindràs sempre la porta oberta.
Cordialment,
pere
Gràcies per l'aclariment. El terme "deconstrucció és molt agraït. L'ha usat en Woody Allen ("Deconstructing Harry"), l'ha usat una casa d'enderrocs de Barcelona ("Control Demeter") que en lloc de dir-ne enderrocs en diu deconstruccions. L'he usat jo mateix en plan irònic (vaig organitzar un curs ara fa un parell d'anys que es deia "Deconstrucció científica del CosmoCaixa"), i l'ha usat Ferran Adrià per les seves d. I dubto que cap de nosaltres s'hagi llegit Derrida amb prou profunditat per poder-ne parlar amb propietat.
Pel que fa als periodistes, sí, són els mediums entre la realitat i l'individu, que no pot ser a tot arreu. El problema és quan fan de traduttores...
Cordialment,
Claudi Mans
Sobre Derrida hi ha unes reflexions molt divertides, en el sentit que tu dius de desconeixement, en "L'impostor semntimental", de Xavier Moret. Jo desconec Derrida, cert.
Ai, els periodistes, sembla que s'imposa la idea que les notícies en si mateixes no acaben de ser interessants.
En fi, Claudi, m'alegra que hagis passat per aquí.
Publica un comentari a l'entrada