aproximació a la festa

Arribo uns minuts tard a la plaça de sant Jaume, però el pregó de les festes de la Mercè que predica Ferran Adrià a penes deu haver acabat de començar. Me'l miro una estona a través de la pantalla d'un lateral de la plaça; dic me'l miro perquè difícilment es pot escoltar res a causa dels xiulets dels treballadors de l'enllumenat de la ciutat (ja sé, doncs, perquè fa tres dies que no hi ha cap fanal encès al meu carrer. No em queixo: tot això que s'estalvia). Els privilegiats, o no, de dins de l'Ajuntament, segur que escolten el discurs sense interferències; després el podrem escoltar, si volem, per BTV o TV3. M'hi jugo el que calgui que les referències al Bulli i a la Bullipèdia han estat estratègicament repartides.

Continuo el recorregut fins a la plaça de la catedral; entremig, a la vora del museu Marès, una figura humana es converteix en objecte fotogràfic multitudinari -també meu- i en poc objecte de reconeixement pecuniari. Escenari de gala a la catedral, reducte d'una dansa que busca aire i no el troba. Els balladors de sardanes de sempre exerceixen el seu dret de manifestar-se mentre alguns turistes imiten uns passos que són més complexos del que sembla i els magrebins, islàmics o no, enlairen els seus helicòpters efímers i de tècnica elemental.

Recorro el barri en ziga-zagues sense planificar, admirant la força del comerç barceloní. A la Rambla, m'adono per causalitat que ha desaparegut la sucursal llibretera la Casa del Llibre i s'anuncia la inauguració dels pernilaire d'Enrique Tomàs (cinc estrelles i poliglotisme exòtic, que la modèstia és cosa del passat) que juntament amb les botigues de cigarretes sense tabac són els establiments amb més futur immediat a la ciutat.

A l'exCatalònia hi ha una gernació que participa entusiasmada de la cultura gastronòmica barcelonina. Més amunt... Ara no recordo que obriran on abans hi havia Salvador Serra: roba o menjar? Les parades de la fira del llibre, aliments de l'ànima, ja han tancat.

Me'n vaig a sopar. Demà continuaré la festa.

post scriptum

De veritat que no en volia parlar i no ho faré, però no em puc resistir a fer d’hemeroteca.

Está de acuerdo con la tesis que defiende Santi Santamaria (sobre l’opinió aleatòria de 1996 persones):
Sí: 70 %
No: 27 %
Ns: 3 %
I per què es molesta un 3 % a dir que no saben? Que el missatge costa 1,20 + IVA! Sembla que aquests encara no són conscients de la crisi. Per cert, quina tesi?

Escoltat a TV3 (més o menys):
... una de les poques coses que ens donaven projecció exterior...
Sense comentaris.

La columna d’Isabel Clara Simó, després de dir que són dos genis (Adrià i Santamaria) i que si tenim diners els fem una visita, conclou:
¿O és que a Santamaria no se li pot perdonar el seu catalanisme?
Ho veieu com fins i tot la cuina està polititzada? I un que només ho intuïa en el bacallà amb l'allioli i les quatre tires de pebrot...

Canvio de protagonistes. Acaba de morir J. R. Simplot (1909-2008). Ocupava el número 89 en la llista dels milionaris nord-americans. Va fer la seva fortuna sobretot proveint de patates les cadenes de menjar dels Estats Units: amb 32 anys es va convertir en el principal proveïdor de patates (congelades, evidentment) de tot el país. Sempre he pensat que les idees simples són les més productives. També és veritat que –i no ho sabria raonar satisfactòriament- els cognoms poden ser premonitoris. En el meu cognom s’amaguen algunes possibilitats, però no acabo de saber cap on tirar: el cognom no ho és tot.

aportacions culturals

Em sap greu no haver pogut assistir –potser tampoc no m’haguessin deixat entrar- a la investidura de Ferran Adrià com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona a proposta de la facultat de Química. M’hagués agradat veure aquella cara entre escèptica i sorneguera del cuiner-artista mentre l’acadèmic corresponent anava desglossant les qualitats de la seva cuina farmacofisicoquimicoapsicologicoantropologicoeconòmicoartística i del propi cuiner. M’agrada en Ferran Adria, més en persona que al Polònia, que ja és dir. M’agrada la capacitat que té de sortir triomfant de qualsevol situació per complicada que li posin; trobo que és un art que no està a l’abast de tothom. En Ferran Adrià és el paradigma del triomfador dels temps presents que potser serà el triomfador del futur. En Ferran Adrià desarma amb la seva sinceritat, amb la senzillesa de l’home que sap el que vol i sap com aconseguir-ho –i ho ha aconseguit-, sense dubtes, sense vacil·lacions. M’agrada aquest artista que quan Claudi Mans va insinuar la influència de Derrida en la seva obra, va dir que res de res, que en tot cas ell ha arribat a la seva art a través de intuïció i l’experimentació, és a dir, que més que un científic és un tècnic. M’imagino que va ser la seva perplexitat davant de tanta interpretació erudita la que va fer que finalment desistís de llegir el paper que portava escrits i improvisés un discurs que apuntava la seva realitat, una realitat feta al marge del món acadèmic que ara el vol fagocitar i explicar. Aquesta és una de les funcions del món universitari.

Com que el que escric es basa en la informació de la premsa, és possible que no sigui gaire rigorós amb alguna intervenció de l’acte o en la seva concreció en el paper. No em crec per exemple, que Ferran Adrià digués sense altre context: “He treballat tota la meva vida perquè la cuina fos considerada cultura”. És evident, que ell sap que, al menys des de la perspectiva antropològica, la cuina és un dels elements importants de la cultura dels pobles, un dels elements bàsics de les formes de vida de les comunitats que permet interpretacions interessants sobre passat, present i futur. És evident, doncs, que la cuina ha estat cultura des de temps immemorials. Segurament que el discurs de Ferran Adrià en aquest aspecte volia incidir en el fet que és possible que la cuina com a element distintiu territorial té els anys comptats i que cal una nova visió cultural de la gastronomia que tot just ara comença a funcionar i que és basarà més en els antropònims que en els topònims: temps al temps.


Ens resum, que si algú ha aconseguit el discurs de Ferran Adrià, que me’l passi. Els altres, no cal, que més o menys me’ls imagino.

















P. S. El comentari al segon paràgraf del post per part de Claudi Mans, aclaridor i necessari, fa que us suggereixi la lectura del seu discurs i del de Ferran Adrià.