aquest diumenge, música mentre es fon el dia

M'agrada escoltar la música dels estius del Palau Robert, encara que a la calor africana se sumi la humitat mediterrània. Entre cançó i cançó, em perdo pels camins dels jardins on una parella, asseguda en un banc, es fa petons i s'empaiten sense pausa una nena i un nen riallers. Em desdic, no em perdo perquè els jardins són breus, a penes uns camins envoltats d'arbres i de plantes, com tants altres llocs d'aquesta Barcelona petita i encara una mica diversa. M'agrada sentir la música a l'aire lliure en aquest moment que la tarda es fon a poc a poc i la nit no acaba d'arribar mentre tot es desdibuixa abans que la llum dels fanals agafi el relleu al sol.

M'agrada com s'allarga la cançó -excepcionalment en català-de l'Eva Fernández entre les variacions virtuoses dels instruments dels seus acompanyants. Aviat serà nit.

entre l'ètica i l'estètica

Queden ja pocs dies de l'exposició -l'única ara al Palau Robert- Dones a l'Afganistan, amb fotografies de Gervasio Sánchez i textos de Mònica Bernabé. Em sembla una mostra molt ben narrada -textos generals breus i precisos, textos específics al costat de les imatges, fotografies excel·lents, ordre ben trobat- de la situació de les dones a l'Afganistan: casaments concertats i realitzats sovint encara amb la núvia en la infantesa amb homes més grans, massa fills per poder-los criar bé, maltractaments físics i psicològics, desesperació, suïcidis, també esperança, algunes llums.

Què pensem els espectadors occidentals després de veure l'exposició? Prenem consciència d'una situació terrible, esclar, potser voldríem fer alguna cosa per canviar-la. És suficient? Podem anar més enllà? Com? Què queda després del sotrac dels textos i les imatges? Que pretenien els autors de textos i imatges, que s'han passat tant temps per arribar als resultats exposats? No ho sabria dir.

A mi, que m'agrada la fotografia, algunes imatges m'han semblat bellíssimes, absolutament ben resoltes: composició, colors, llum... Fins i tot la imatge de la mort, amb tant de sofriment previ i tanta desolació captada per la càmera- pel fotògraf-, m'ha semblat extraordinàriament poètica, com si fossin uns versos de Maragall. Per un moment he tingut un sentiment de culpa, de certa perversió que és difícil de comunicar.

Mentre estava fent fotos d'alguna foto, ha entrat una parella d'homes agafats del braç. El més jove anava llegint a l'altre, cec, els textos de l'exposició, els generals; de les fotos no en deia gaire res, no descrivia, no interpretava. Què ha vist el cec que no hagi vist jo? O a l'inrevés. Què ha pensat que jo no he pensat? No ho sabré mai.

aquest diumenge, variacions territorials

Ple total amb molta gent dreta al darrer concert de les Nits d'Estiu del Palau Robert. A diferència dels dos dijous anteriors, no hi ha gent que simplement ha anat perquè era gratis i van deixant les cadires a mesura que es desgranen les cançons i la música no era prou del seu gust. Aquí tothom sabia que anava a veure i escoltar Las Migas i no detecto desercions, ni durant els vint minuts llargs sobre l'horari previst que triga a aparèixer el quintet.

Del grup original, només queda Marta Robles i ara qui canta no és Sílvia Pérez Cruz, sinó Alba Carmona i, al menys ahir, a les quatre dones s'afegia un percussionista de qui em sap greu no recordar el nom. Música diversa amb predomini del flamenc en diverses modalitats. Diria que van sonar excel·lents si no fos que, sigui pel lloc al costat de l'escenari que jo vaig ocupar durant bona part de l'actuació o sigui perquè realment fou així, la sonorització em va semblar deficient, curta, un pèl desequilibrada. No importa, perquè estic segur que tots vam gaudir de les interpretacions i encara ens haguéssim quedat una bona estona, fins i tot els qui cansats d'estar drets van optar per seure en els bancs dels jardins del Palau sense visualització directa i amb la música que arribava com una brisa íntima en una nit de xafagor excessiva. Llarga vida a Las Migas!

Després de demanar les disculpes pertinents -ni la meua gravadora ni el lloc des d'on vaig fer els enregistraments era el més adient- em plau compartir dues peces en rigorós directe. Dues interpretacions ben diferents enllaçades per un estil comú. Ai, que m'ho deixava: quin geni de la il·luminació deu haver arribat a la conclusió que és convenient que les cares dels intèrprets vagin canviant de color, del verd al groc? Deu ser una manera de reflectir cromàticament els sentiments expressats en les lletres i en la música? Sé que no ho sabré mai.

es plomen els àngels?

Old age is not for sissies.

Bette Davis

Avui, sobtadament, he tingut la idea que va ser una bona cosa que la humanitat fos creada a imatge i semblança de déu i no dels àngels. Com que les idees no vénen del no-res, la meua ha aparegut després de llegir que la revista nord-americana Men's Health no ha publicat cap portada amb un pit masculí amb pèl des de 1995. Si en lloc de pèl tinguéssim plomes, els resultats de la depilació -del plomat- calculo que serien més dolorosos, l'aspecte final, deplorable i la pèrdua de la capacitat de volar, terrible. Per cert, déu també es deu depilar actualment?

Contemplant les imatges del fotògraf Zed Nelson al Palau Robert, en l'exposició titulada “Love Me”, m'adono que tot això del culte al cos, de la bellesa corporal, potser també d'alguns aspectes de la salut, m'ha agafat tard. No és que no tingui una certa cura d'aparèixer mínimament presentable davant dels meus semblants, però les operacions d'estètica, la depilació, l'augment de la musculatura i fins i tot altres cures corporals més habituals, em són més aviat alienes. Els gimnasos em són desconeguts. Les voltes corrent pels carrers de la ciutat i pels camins del poble són un espectacle que contemplo. Sóc obsolet. No sé si encara tinc possibilitats d'esmena o m'agafarà la vellesa en plena covardia. Ja es veurà.

De tota manera, espero que si m'arriba la conversió no caigui en els extrems d'una de les confessions de l'exposició que m'han semblat més esgarrifoses -estic segur que hi duen haver múltiples variacions-: M'he fet escurçar tres dits del peu: m'han tret un tros d'os entre les articulacions i me les han unides amb varetes metàl·liques. M'agrada dur sabates Jimmy Choo, amb tacons de 7,5 cm i acabades en punta. A la meua edat, canviar de marques de calçat seria un trasbals, segur.

dues dones en el seu món d'imatges

Suposo que les hostesses (?) deuen estar cansades de respondre el motiu que ara s'hagi de pagar per veure les exposicions de la Pedrera i per això, arribada la darrera hora del dia, en tenen prou a dir que ja es pagava a l'exposició anterior i que ara se n'encarrega de tot la Fundació CATALUNYA-LA PEDRERA. Després, el visitant, busca a internet i troba que laFundació, amb un patronat variadíssim, deuen fer una obra social meritòria i que els tres euros que li han costat el passeig per l'exposició de Colita encara són poca cosa.

Vaig veure les fotos massa precipitadament, vaig veure el contingut, però no prou els detalls. La primera impressió va ser la d'anar observant un legat biogràfic, malgrat que l'autora, o la seua família o casa seua, pràcticament no apareixien. Vaig veure el retrat d'una època -llarga- i d'uns personatges que, són el retrat de Colita i, en certa mesura, en alguna faceta, els de tots els qui ara contemplem les imatges des de la distància del temps. En algun moment, vaig tenir la sensació de llegir una necrològica; però això ja passa quan s'exposa una obra que comprèn gairebé tota una vida professional. Un cert sentiment de nostàlgia, doncs. D'aquí un temps, haure d'anar a mirar les fotos en si mateixes, més enllà del que diuen, si és que això és possible.

A l'altra banda del passeig, una mica més amunt, al Palau Robert, la recopilació també exhaustiva de la part de la seua vida que Roser Capdevila ha volgut mostrar, també amb imatges, però en aquest cas dibuixades al llapis, a la ploma, amb pinzells. I objectes, un reguitzell d'objectes grans i petits. Sensacions diferents, perquè la Roser Capdevila exposa més sobre la ficció, encara que el seu món, inevitablement, sorgeixi de la realitat, una realitat que s'aparta una mica més de la de l'espectador que no hagi seguit la seua obra i descobreixi per primera vegada en aquest conjunt ordenat i fragmentari un altre vessant de la història del país. També necessito una altra visita per veure, a poc a poc, el material.

aconverses filològiques

Vaig a la bodega, ai!, celler, i deixo dues garrafes per omplir mentre m'allargo al Consum del costat a comprar quatre coses. La caixera insisteix que em faci el carnet de la cadena i consento. Em repassa el full i remarca alguna lletra que li sembla poc clara; em diu si vull rebre notícies de la cadena d'alimentació i també consento. Hi ha tres caselles amb opcions idiomàtiques i ella mateixa em marca la del català, que és la llengua en què hem parlat fins ara. Li dic que no, que vull rebre informació en valencià, i li pregunto si és diferent del català. Em diu que sí, que la pronunciació no és la mateixa i que hi ha paraules també diferents. És una noia ben informada, però no la vull entretenir més perquè hi ha clients esperant i fan cara de no interessar-se gaire per la nostra incipint conversa filològica. Abans d'acomiadar-li, encara li demano si sap si el butlletí que m'arribarà serà gaire diferent del català. Em mira com estranyada, o potser cansada d'haver d'informar un client desenfeinat d'una certa edat, i m'assegura que no, que els butlletins són iguals. No ho acabo de veure clar. Hauria d'haver assenyalat els dos quadrats amb l'excusa que a casa vivim un valencià i una catalana, tot i que, per qüestions econòmiques, potser tampoc no m'haurien enviat les dues revistes.


Més tard vaig fins al Palau Robert a veure la petita exposició titulada Avancem amb la llengua. 30 anys treballant per la llengua. Mentre vaig fent el recorregut coincideixo amb dues noies, una de les quals escriu en una pissarreta on es demanen suggeriments sobre l'ús de la llengua: que s'empri amb respecte i tolerància de manera igual a altres llengües. VISCA LA DIVERSITAT! La pissarra no permet desenvolupar més el pensament i a mi em vénen ganes de preguntar-li què vol dir exactament; estic segur que seria una conversa sucosa; però en aquell moment em crida l'atenció un cap que veig aparèixer en el forat de l'ídem d'una Norma. El cap dintre del cap em recorda algú que no acabo d'identificar, i mentrestant han desaparegut les dues noies, la de la desitjada conversa filològica i l'altra.

L'horòscop d'avui ja em deia ben clar: Venus a Sagitari, desfavorable amb Neptú, indica la impossibilitat de mantenir converses filològiques satisfactòries.

multivers

Les teories sobre els universos paral·lels són apassionants: la possibilitat de múltiples universos desconeguts separats a vegades per espais temporals subtils i de moment impenetrables o per estranyes lleis encara no descobertes pels humans. Universos a tocar en què hi ha vida que ens es inconcebible tal com la sabem en el nostre; universos en què un altre jo nostre porta una existència completament diferent de la que vivim nosaltres; universos amb una Catalunya triomfant que domina els destins del món, per poc temps, és clar; universos en què hi ha una altra Barcelona amb pràcticament la mateix història que la nostra, però on no hi ha bicicletes o les bicicletes circulen pel subsòl i només els qui van a peu tenen dret a gaudir de la llum del sol (o dels sols) quan no es teletransporten a través d'un simple acte de voluntat... Sobre el tema del multivers i dels universos paral·lels s'ha escrit, s'ha filmat, s'ha pintat, s'ha especulat força, encara que actualment crec que no se n'ha descobert cap, però aneu a saber si no s'han produït interferències entre universos de les quals no hem estat capaços d'adonar-nos o no ens n'han informat.

Al Palau Robert es pot veure aquests dies una proposta de multivers a través de la fotografia. Lluís Bussé ha imaginat una altra Barcelona i l'ha creat a partir de la Barcelona existent. Una ciutat en què la sorra de la mar arriba a la Sagrada Família o les zebres..., on ha col·locat les zebres? La proposta de Bussé va més enllà del fotomuntatge i es pot inscriure en el camp de la filosofia, de la cosmogonia. Les 36 fotos de Bussé exposades -i el seu llibre- ens poden divertir, sorprendre, fer pensar, però a més, als amants de la fotografia ens estimulen a la imitació o al plagi, a cadascú des de la seua pròpia reflexió.

En l'aspecte formal, he intentat fer alguna cosa pròpia seguint la seus pauta i m'he adonat dels problemes que planteja: Per què tria el blanc i negre i no el color? Per què moltes de les imatges tenen una part inferior marina? És millor fer les fotos a ple sol -qüestió d'ombres- o en dies núvols? Quin percentatge de les imatges busca l'estètica i quin el document? I si en lloc d'ajuntar dues imatges n'imaginem tres, quatre, o les que sigui? I moltes altres preguntes que l'espectador -i l'experimentador-  ha de decidir. En definitiva, des de la meua perspectiva -i torno a recordar el concepte de multivers- una exposició altament estimulant i, ara que som a l'estiu, refrescant.

I vet aquí la meua contribució -plagi- feta ràpidament a partir de dos espais: just davant del Maremagnum i la catedral; amb múltiples problemes no resolts que no especifico sinó que deixo a l'observació dels lectors, al mateix temps que els engresco a crear els seus propis universos paral·lels que poden sobrepassar els espais físics d'una ciutat concreta i endinsar-se, fins i tot, en el multivers de la seua ment.

dotze poetes i alguns versos

Alguns dies entro al Palau Robert per la porta del Passeig de Gràcia . El palau, fet construir per Robert Robert, marquès de Robert, comte de Serra, Sant Iscle i Torroella, Gran d'Espanya, diputat i senador a principis del segle XX, etc., qui se'n recorda? Rarament, encara que m'agrada, m'aturo en el jardí, sinó que continuo cap a Rosselló, a través del túnel que ara és propietat d'un hotel. En el meu caminar es tracta només de dissoldre's un moment en aquests espais quiets, gairebé sense temps, que encara abunden a la ciutat.

El dimecres, en passar per davant de les antigues cotxeres, vaig veure que hi havia una exposició: Homenatge a 12 poetes catalanes (Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Simona Gay, Rosa Leveroni, Montserrat Abelló, Felícia Fuster, Maria Beneyto, Maria Àngels Anglada, Quima Jaume, Olga Xirinacs, Marta Pessarrodona i Maria Mercè Marçal). Vaig entrar a la sala. A les parets, un plafons il·luminats recordaven en ordre alfabètic alguns detalls biogràfics de les homenatjades i es completaven amb petits fragments de la seua obra. Al mig, en les urnes de vidre rodejades pels plafons, uns quants llibres, majoritàriament tancats, mostraven títols llunyans en el temps o més recents. Tocant-se els caps, per exemple, l'obra poètica d'Olga Xininacs, oberta per les pàgines 360 i 361 (LA PLUJA arriba amb pausa dins del bosc... // OBRO A l'espai un gran desig de tu...) amb els cinc exemplars tancats i “exclosos de préstec” de Maria Antònia Salvà ( Espigues en flor). Felícia Fuster descansa a la paret amb Maria Beneyto, però sota el vidre comparteix espai amb Maria Àngels Anglada; els llibres, closos. Quima Jaume, en pàgina oberta, felicita Carner en el seu aniversari potser des de la llunyania de Cadaqués:
Érem les donzelles
de milnoucentsdeu
tan enamorades
d'una sola veu!
...


A la sala érem tres.

En la sala del costat, també rectangular, uns bancs de fusta rivetejats de vermell s'encaren amb una pantalla, l'única llum en la penombra, on és entrevistada Montserrat Abelló. Dues dones de cabells blancs seguien les seues paraules dimecres; ahir, una, dreta a l'esquerra. Ahir, a la sala gran, la dels llibres i els esbossos biogràfics em trobava sol quan va venir el guàrdia a dir que era l'hora de tancar. -Adéu. -Adéu.

Tot plegat, vaig tenir la impressió d'estar en un espai funerari amb uns sarcòfags de vidre que guardaven les paraules en llibres misteriosos que només es poden veure, però que no es poden tocar; en el millor dels casos, algun volum deixa anar unes paraules, uns pensaments, unes sensacions, una complicitat, que són tan poca cosa per a comprendre... Ajuden a entendre o a saber- uf, el desig de saviesa!- els recordatoris de els parets, però tot fa sensació de passat, com de mort. I malgrat tot, totes les poetes són ben vives, han de ser ben vives, totes, i hauríem de poder captar la seua vitalitat, les seues emocions, les seus renúncies, les seues alegries, les seus tristors, els seus dubtes, els seus misteris,els seus jocs... en els milers de versos que van escriure o en els que encara escriuen. No es pot fer que ploguin paraules que et deixin ben xop en aquestes exposicions? No pot ser que els versos -centenars de versos- t'acaronin, com una brisa suau, les galtes? No es possible que uns poemes et facin estremir com ho fa un llamp sobtat i resplendent el cel? No és possible que t'arribin tantes lletres com l'aire que et penetra i que et fa viure? Paraules i més paraules i encara més, com les estrelles del cel o les fogueres de l'infern. Versos antics o nous, o ratlles sense versos que no s'acaben mai. Aquests són els desitjos.

Després comprens. Has d'anar a buscar els versos i els camins a les biblioteques, a les llibreries, a casa... Jo vaig continuar fins al carrer de Mallorca. A casa m'esperaven altres versos, vells i nous.

entre el crepuscle i la nit (continuació)

... i continua la festa.

No és fàcil classificar la música de Baro Banda i tampoc cal, però, a falta d’altres referents, la situo entre els aires àrabs mediterranis, els ritmes gitanos i el jazz que una cosa i l’altra comporta.

I mentre el crepuscle deixa pas a la nit i la temperatura s’estabilitza i minva, em passejo amunt i avall, lluny i prop de l’escenari, atent i desatent. La càmera “gran” i l’objectiu proporcionen una coartada a la meva mobilitat. Veig l’esforçat que es passa tot el concert llegint el diari; la fotògrafa rossa –m’ha fet alguna foto?- que s’arregla els cabells entre imatge i imatge; la senyora inquieta, sempre somrient, vestida de vermell, que s’aixeca i s’asseu i canvia de fila; les dues adolescents que no paren de ballar en la penombra ignorada i fan sons berbers , no sé si adequats o no, amb la llengua cada vegada que els públic aplaudeix el final d’una cançó; la japonesa, a tocar del grup, amb cara resplendent i que no s’atreveix del tot amb els seus moviments mesurats a expressar la seva exaltació –em somriu i li somric-; la saxo, que també em somriu i es posa bé quan veu que l’enfoco –qui es deu creure que sóc, si creu alguna cosa?-; el gitano, potser romanès, que potser toca al metro, assegut, sol, en un banc de fusta, amb un somriure beatífic d’aprovació i l’acordió sobre la falda... Veig i escolto.

I quan ja s’acaba el concert i torno cap al darrere, sento una veu que em persegueix. La M., amiga i antiga companya, a penes té temps de dir-me com passa el temps. Ens trucarem. Són les deu.

I dintre d’una estona me’n vaig cap al sud. Dubto entre Istambul (Constantinoble, Bizanci?) o l’Ampolla. Tenint en compte que el diumenge a migdia he de tornar a Barcelona...

de revistes i exposicions

Com que em cau al mig de molts dels meus itineraris, de tant en tant entro al Palau Robert a trepitjar el seu jardí i a fer una mirada a les exposicions. Al primer pis, Dalí fotografiat per Descharnes. Molt bé, però el tenim tant vist, Dalí! A les cotxeres, “Un país de revistes”. Tenia curiositat per veure què havien muntat i com ho havien fet. Suposo que no és pot anar a veure una exposició amb prejudicis. L'espai m'ha semblat un conjunt publicitari i identitari (?) amb molt poc rigor i estèticament -potser hauria de dir estructuralment- pèssim. Esperava alguna cosa que, com a mínim i a part del context i les anècdotes, realment m'informés de les revistes. Vitrines amb unes quantes revistes antigues triades a l'atzar i el gruix de l'exposició reflectit en panells i amuntegaments de paper, sobretot a partir de 1959 (“Germinàbit”). Com si fos un treball escolar -perdoneu-me la comparació- fet precipitadament per omplir parets.
A mi, caòtic en els meus assumptes particulars, m'hagués agradat una cosa ordenada, didàctica, completa, sense més ideologia que la que pogués extreure de la informació pertinent. Per posar un exemple i fer un suggeriment. Imaginem que fem una exposició de revistes infantils i juvenils catalanes fins a la fi de la guerra civil. Doncs les agafem i les ordenem amb algun criteri (alfabètic, any de publicació -millor-, números publicats), donem les dades bàsiques: nom, anys de publicació, editor, tiratges, periodicitat, escriptors i dibuixants, etc.:

Ànfora. 34 números (1920-1923). Mensual.
L'Avant. 83 números (1933-1936). Quinzenal.
Bailet. 8 números (1925). Setmanal
Belles Històries. 20 números (1931). Setmanal. Se'n feia també una edició en castellà.
En Belluguet. 6 números (1915-1916). Setmanal.
L'Eixerit. 200 números (1931-1036). Setmanal.
L'Escolà. 6 números (1907). Quinzenal.
L'Escolanet. 19 números. (1906). Setmanal.
Esquitx. 296 números (1031-1936). Setmanal
Estel. 1 número (1937). Unisetmanal.
L'Estornell. 2 números (?) (1928). Setmanal.
Fatty. 36 números (1919). Setmanal.
Els Follets. 45 números (1913). Setmanal.
La Formiga. 20 números (1935.1936). Mensual.
Jordi. 25 números (1928). Setmanal.
Jordi. 29 números (1933). Setmanal.
La Mainada. 129 números (1921-1929). Setmanal.
En Manelic. 4 números (1926). Setmanal.
Mirbal. 1 número (1937). Unisetmanal. Bilingüe.
El noi català. 4 números (1927). Setmanal.
El noy de la mare. 4 números (1908). Setmanal.
La Nuri. 17 números (1925-1926). Setmanal.
La Palmeta. 12 números (1906). Setmanal. Bilingüe.
En Patufet. 1806 números (1904-1938). Setmanal.
Pervenir. 9 números (?) (1937-1938). Setmanal. Inicialment sortia al mateix temps un número en català i un altre en castellà.
Pierrot. 8 números (?) (1928). Setmanal.
Plançons. 25 números (1933). Desenal.
La Rondalla del dijous. 51 números (1909). Setmanal.
La Rondalla del dijous (2a època). 19 números (1924). Setmanal.
Sigronet. 218 números (1924-1928). Setmanal.
En Titella. 19 números (1911). Setmanal. Bilingüe.
Una vegada... 9 números (1907). Setmanal.
La veu de l'àngel de la guarda. 330 títols (1909-1936). Mensual.
Virolet. 469 títols (1922-1931). Setmanal.
En Xaneta. 68 títols (1933-1934). Setmanal.
I alguna altra que em dec deixar.

Com que això és una mica avorrit, afegim una mica de literatura complementària que ens permeti contextualitzar o conèixer l'interès del material en el seu temps. Posem per cas:
Al número 3 de la revista “Porvenir” una nota a peu de pàgina deia: “Debido a la escasez de papel, sentimos no poder continuar publicando nuestra edición catalana; tan pronto como las circunstancias lo permitan subsanaremos esta falta”.

En fi, ja m'enteneu. Per cert, i perdoneu-me la pedanteria per segon cop, creieu que em podria presentar per comissionar aquesta hipotètica exposició?