a la poesia pel paladar

La referència al sentit del gust, en última instància, tancaria metonímicament la premissa del llibre: el profit o el plaer que s'extreuen de la vida depenen de l'acceptació prèvia del fet que la nostra relació amb el món és una relació en primer lloc física.

Marina Gustà: “Josep Carner”, a Història de la literatura catalana, vol.9,  Ed. Ariel.

Començo amb aquesta cita de Marina Gustà sobre Els fruits saborosos perquè la trobo encertadíssima. La nostra relació amb el món és en primer lloc física, a través dels sentits corporals. Entenc que com a mínima la majoria d'internautes participen d'aquesta idea. M'explico. Imaginem que busquem a Google alguna informació sobre el llibre esmentat, teclegem el títol i observem els resultats. Què apareix en primer lloc? No el llibre, sinó una petita indústria de melmelades. Entrem a la pàgina principal i ens trobem un fragment de Carner:

I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos
i com bufem els dits,

ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs o albercocs

A partir d'aquí, diferents pàgines que expliquen com va sorgir aquesta indústria de Vila-rodona, com se'ls va acudir el nom (Quan eren petites els seus pares els llegien el llibre de poemes Els fruits saborosos, de Josep Carner. Aquella introducció a la lectura...), quins productes venen, un blog amb receptes (algunes realment saboroses des de la distància)...

Jo, acabada la meua marca habitual, he arribat a aquests fruits saborosos buscant una melmelada de taronja amarga -l'única que menjo els darrers anys- que no tingués colorants ni conservants ni excessiva consistència gelatinosa. L'he trobada en una botiga del carrer Verdi que es diu “Els bandolers de Gràcia”, i és veritat que el preu és superior al de les melmelades de supermercat, però ja se sap com van aquestes coses. De moment, doncs, a tastar un producte fet amb taronges bordes de la ciutat de Tarragona i presentat en un bonic pot amb un dibuix del desaparegut Jaume Carbonell que representa les collidores d'albercocs del poema de més amunt.

En definitiva, que els poemes de Carner estan molt bé, però, com podríem apreciar la poesia si no ens relacionéssim abans amb el món que descriu? Per a viure els versos, potser no és imprescindible haver tastat el que diuen, però ajuda a comprendre la seua màgia. Al menys trobo que és un bon pretext. Esclar que a vegades és al revés.

octubre

Continua alta la temperatura de casa i el termòmetre de la terrassa passa dels 23. Plou, ara més, ara poc; demà hi haurà tempesta. Avui he tingut la sensació definitiva del final de l'estiu, potser perquè el cel ennuvolat i aquest vent persistent, encara massa càlid, i les fulles que cauen me'n portaven senyals, potser perquè desitjo que ja no ens enganyi aquest octubre incipient amb promeses que no podrà complir i que el sol, que s'aplana i marxa més d'hora, s'encarrega de desmentir, sense que els turistes se n'adonin.

Quin mes tan inútil si no fos perquè assenyala el no-res de l'hivern -després hi trobarem totes les gràcies- i perquè les Tereses -tantes que ja no hi són- assenyalen camins mai oblidats.

A la Biblioteca -visita més pausada-, darrere del taulell, el noi escolta música a través d'uns auriculars blancs, els fils també. Té una llibreta on posa una ratlleta cada vegada que un visitant travessa el llindar. Encara li queda espai a la primera línia quadriculada: avui no han passat de la trentena, i compta els dos turistes, amb motxilla a l'esquena, que han entrat i han sortit i han badat amb el sostre on s'ajunten les voltes, l'escut, al mig. Després, al carrer, un devessall de gent.


Que dolçament no tornes
pel caminal petit i perdedor,
Octubre que t'encantes
i fas manyac el vent de la tardor.
Tens a l'espatlla una adormida abella
que encara flors tardanes trobarà,
i al pit la fulla rovellada, presa
quan començava a giravoltar.
¡Oh gran lliçó perduda,
el teu quiet esment!
Com qui surt a desgrat d'una memòria
i sent de nova amor el pensament,
una mel sola fas de l'esperança
i de l'enyorament.

Josep Carner: “Lloança de l'octubre”

Ai, Carner, que ens enganyes i no!

cànons i anticànons (2)

Quina excusa cal inventar perquè no quedi orfe de comentari-breu-el segon, i darrer, lliurament canònic ferraterià?

Manifestava l'altre dia l'Olga la seva desconfiança que els professors de secundària-tantes faltes gramaticals alguns! - Fossin capaços de canonitzar, tal com demana la Institució a través del seu qüestionari, els vells i nous escriptors. Les seves paraules em van recordar el Puig i Ferrater ferraterià: "desgraciadament la seva incultura era tan fabulosa, que no permet gairebé que el seu talent es manifesti. Una incultura en el nivell més baix, el de les faltes de gramàtica per exemple. "Aneu a saber a quins professors de secundària va tenir durant el seu batxillerat reusenc el pobre Puig i Ferrater, que van ser incapaços de fer-lo reeixir en l' nivell més elemental de l'escriptura. De tota manera, segurament el fet de ser de la Selva del Camp, haver estudiat a Reus-amb aprofitament insuficient, insisteixo-, i compartir cognom, juntament amb el seu talent, evidentment, van ser motius suficients per una certa redempció, que no hagués calgut si els correctors de l'època haguessin estat més eficients.

En fi, deixo de divagar i afegeixo la part final del text de Ferrater. Abans, però, voldria donar les gràcies a la Júlia que m'ha passat el qüestionari que ahir demanava. Un qüestionari seriós realment divertit.

Después de toda esta gente empezó la literatura. No quiero decir que empezara la buena literatura. Aparte la cuestión de la calidad, lo que en este país inventaron Carner y Ors fue el literato como tipo social: antes no había habido más que aficionados, y el hecho de que Maragall o los mallorquines o Ruyra realmente tengan valor no hubiera bastado para impedir lo que parecía lógico: que la literatura catalana, pasado el fervor ruralista y regionalista, terminara como el felibrige. A Carner i Ors, junto con Fabra, les corresponde el mérito o la culpa de que las cosas fueran de otro modo. No te digo nada de su obra porqué ya la conoces o conocerás, ni tampoco de la de Guerau de Liost y de Riba. En cambio, lo que puedes perfectamente ahorrarte es la lectura de López-Picó, que no vale nada, aunque cuarenta años atrás impresionara a muchos, porque realmente tiene una especie de genio: el genio del galimatías. Para caracterizarle de algún modo, diré que parece estar en el camino que lleva desde los teutones del tipo Däubler o Dehmel hasta los vahos espaZoles actuales, de Bousoño por ejemplo.
López-Picó, de todos modos, tiene el pequeño valor histórico da haber sido el primer catalán que hizo literatura vanguardista, de estilo parisién o muniqués. Los primeros que le siguieron en esto fueron Salvat-Papasseit y Foix. A Foix ya lo conoces. Salvat no es malo, pero es tan pequeño que casi no se le ve: es una especie de León Felipe con menos prolijidad y menos vitalidad. Tiene una cierta gracia espontánea, pero le falta calidad verbal: es laxo y a veces vulgar.
De 1910 a 1930, la prosa da mucho menos todavía que en la época de la Renaixença. Hay un tipo de novelistas socialistas y anarquistas que constituyen lo que podríamos llamar la literatura de la Barcelona de las bombas. El único de ellos que tenia talento es Joan Puig i Ferrater: desgraciadamente su incultura era tan fabulosa, que no permite casi que su talento se manifieste. Una incultura en el nivel más bajo, el de las faltas de gramática por ejemplo.
De todos modos, Puig es casi la única posibilidad de gran novelista que ha apuntado hasta ahora por el país, y aunque se frustrara, no es posible olvidarla. Te recomiendo que leas Camins de França, que son sus memorias, y que tiene pasajes estupendos. El otro tipo de novelista que daba el país es el pequeño imitador de los franceses: Soldevila que deriva de Duvernois o Maurois, Llor que deriva de Mauriac. Nada de ellos merece ser leído, salvo la memorias de Soldevila, que son uno de los pocos libros infomativos sobre este país. En esta época apareció también Pla, que hizo en la literatura catalana una entrada de caballo siciliano (en 1925, con Coses vistes), gracias a una fantasía verbal y a una independencia de espíritu muy superiores a las que tiene el literato de este pueblo. Luego Pla se ha ido deshinchando, sobretodo porque su lengua, en vez de mejorar, se ha estropeado de un modo lamentable. Lo que antes er fantasía es ahora una especie de diarrea. Pero lee El carrer estret, probablemente su libro mejor; y en todo caso Pla no es aburrido.
Hacia 1930 apareció un segundo grupo de escritores de vanguardia y con cierta calidad, al que llamaron grupo de Sabadell, y que era tan pequeño que en la práctica sólo lo componían Joan Oliver (ya sabes que firma sus poesías Pere Quart) y Francesc Trabal. Son los dos muy pequeños, pero su literatura es civilizada. Oliver es una especie de Christian Morgenster menor. Trabal tiene dos buenos libros: Judita, una historia de amor surrealista, y Vals, un intento de novela seria, fallido como tal, pero que todos los aprendices de novelista en catalán hemos leído y releído hasta la náusea: es la única novela catalana bien escrita; algo así como Carner puesto en prosa.
Y llegamos ya al fin: a Rosselló-Pòrcel, que no fue un gran poeta porque no tuvo tiempo, pero que tal vez lo hubiera sido: su lengua tiene calidad y eso es tan raro en Cataluña que casi parece un milagro. A Espriu ya le conoces: en mi opinión, lo único que tiene de bueno es su Esther; su poesía me parece floja: opaca y sin vuelo. Inferiores a Rosselló y Espriu son sus compañeros de “generación”: Rosa Laveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir, y Vinyoli, que acaso tenga algo que decir pero no sabe escribir.
No te digo nada de los aparecidos después de la guerra, porque casi no los conozco.
Y eso es todo. Siento que sea tan poco, pero realmente no es culpa mía -en cuanto al fondo. Pero no estoy seguro de que estas notas sean exactamente lo que pueda resultarte útil. En fin, ya me pedirás lo que te parezca.
No sé si te veré esta noche. Si es así, te daré yo mismo estas notas, si no, te las mandaré.
Tuyo,

Gabriel Ferrater.

lectures endarrerides

M’han arribat durant el cap de setmana, amb un cert retard, uns quants llibres que durant anys han estat dormint a l’espera que algú els tragués la pols: sis volums enquadernats, calendaris inclosos, del !Cu-cut!, el primer de 1902 i el darrer de 1909 –ja tenia el de 1906 i em falta el de 1905, any en què els de la redacció no estaven per gaires històries i tampoc bona part de l’any següent-, el calendari de la mateixa revista de 1909, el volum d’ En Patufet de 1906 –fins ara era el feliç posseïdor dels Patufets de 1904 i de 1938 (inici i final), dos volums de Prisiones d’Europa, editats l’any 1862 i 1863, també El Universo Social, d’ Heriberto Spencer, volum I, que sóc incapaç de datar en aquest moment..

Tot plegat m’ha produït sentiments contradictoris. D’una banda, la satisfacció de poder llegir sense moure’m de casa un material pel qual tinc una predilecció manifesta; d’altra banda, fullejar aquests llibres que m’han arribat inesperadament, ha fet que hagi negligit els meus plans de feina obligatòria i la lectura de Sayonara Barcelona, de Joaquim Pijoan. No hi puc fer res, sempre hi ha alguna cosa que em destorba els bons propòsits.

De la mirada ràpida a tot aquest material, especialment als !Cu-cut!, us en deixo avui una mostra: un poema de Josep Carner inclòs al Calendari de 1904 –escrit el 1903, tenia, doncs, 19 anys- que no sé si posteriorment s’ha recollit a l’obra completa de l’escriptor. No cal dir que no tindria cap importància que el poema no anés firmat, tothom sabria igualment que és de Carner, del Carner irònic, juganer, enamoradís, lleuger, reflexiu, i omnipresent en les publicacions de l’època . Aquí el teniu sense cap modificació.

¡Oh ignorada explendorosa
que tant temps he somiat!
¿ets morena com la terra
o daurada com el blat?
Potsê encara no ets nascuda.
Potsê has mort i m’has deixat

Potser vius en la masía
solitaria, lluny de mi,
o potser amb remors y càntichs
la ciutat te seduí.
¿Ets la rosa tota oberta
o la rosa a mig obrî?

¿Oh, Ignorada expledorosa!
lluny o aprop, petita o gran,
mos ulls lassos te somían,
i somriuen somiant,
boira hermosa que t’allunyas
quan m’acosto tremolant!

Lo que sé és que és tota blanca
la capella de ton pit,
que en tos ulls serens d’aurora
hi há’l vesllum de l’infinit
que cap taca d’impuresa
ha tacat el teu vestit.

Lo que sé és que en tas miradas
hi ha dolçor de cap al tart,
y que tens la galta ingenua
com un aire de Mozart,
y que filas a montanya
o fas puntas vora’l mar.

Que has aprés dolças canturias
dels vells segles benehits,
y que regas quatre testos
olorosos y florits,
y que llú com una estrella
ton agulla entre tos dits;

Que al sentir la teva trassa
te somriuen extasiats
els armaris tenebrosos,
els domassos venerats
y las blancas porcelanas
y els sillons clavetejats;

Y que vetllas per la roba
quan la roba dansa al vent,
y que l’eura en ta finestra
s’hi balansa dolsament,
y aprop d’ella somiadora
sols guairtarhi el firmament;

Y que son tos pobres pares
dos vellets de suau parlar,
que’s nodreixen de ta joya,
que’t segueixen ab l’esguart,
que no saben si somriure,
que no saben si plorar;

Que en ta cambra solitaria
hi há blancor de gessamí,
que’ls llensols vessan l’aroma,
que és tot pur el teu coixí...
Quan hi dormis, vida mia,
quan hi dormis pensa en mi.

Pensa en l’home que ha d’aimarte
ab devot reculliment,
anch que l’endemá a l’esglesia
sentis caure dolsament
en ton fosch devocionari
una llágrima d’argent.

Vina, amor, que enmalalteixo
y el meu pit és sense escut.
Potsê ets vella y portes dalla,
potsê ets flor de joventut,
potsê ets morta y enterrada,
potsê encara no has nascut!


Joseph Carner: “A l’Ignorada”, Calendari del “¡Cu-cut!”, 1904.

la torna

Mentre llegeixo la Júlia, vaig pensant que avui mateix pensava el que diu ella: per una circumstància atzarosa, algun llibre, algunes paraules, retornen a nosaltres des del suposat oblit, algunes paraules llegides acaben formant part de nosaltres mateixos, les repetim, les fem nostres, i no recordem des de quin text ens van quedar gravades, gairebé per sempre.

De tant en tant, jo, que llegeixo poca poesia, vaig recordant alguns versos, gairebé mai poemes sencers: tinc poca memòria. Algun dia les paraules no em volen deixar anar, es mostren insistents, fins i tot incòmodament insistents. En ocasions, la seva permanència és benvinguda. Versos vells i versos nous. Versos amb amo i versos que costen d’identificar. Versos dels llibres i versos de la pantalla. Versos que busco per confirmar.

Algunes vegades, amb aquests versos que es presenten a l’atzar –l’atzar mai no és atzarós-, em sembla que puc reconstruir la meva història: una part de la història. Obviaré noms i dates, tasca feixuga que no ens aportarà res. Mig ordenaré.

Per definir l'atzar he d'escriure,
primer, un número: l'u.

Rosa i jonquilla,
Clavell i nard.

Perquè has vingut han florit els lilàs
I han dit llur joia envejosa a les roses.

què
vas fer-ne
dels petons que
m'escanyaven, que
ara surten a raig i
cremen a frec
de llavis?

Allí em semblà que amb ella jo cremava,
i el foc imaginat cremava tant,
que d’un plegat el somni s’estroncava.

Ell seia molt quiet. Son gran mirar, pendent
de la mà d'ella que, amb anells corbada,
com si s'avancés contra la neu i el torb,
difícilment, anava per les tecles blanques.

Que se n’ha fet de l’amor,
tan prest s’apaga?

Jus lo front port vostra bella semblança
de que mon cors nit e jorn fa gran festa

I ara potser val més que calli.
No convé que encara m’agafin
temptacions d’insinuar
com hauria anat el relat
encaminat al seu bon terme.

Un dia, enmig de les pàgines d’un llibre que em va tornar, vaig trobar un paperet quadriculat –qui sap on para- amb dos d’aquests versos. No era ben bé allò, però no s’hi podia fer res. No, no es deia Helena.