a la cerca de l'essència

Ignoro si el llibre de Pere Villalba sobre Ramon Llull que es venia a un preu competitiu -més tenint en compte les excel·lents il·lustracions en color- amb “La Vanguardia” de fa dos caps de setmana va gaudir de molts compradors i és impossible saber els lectors que va tenir o tindrà. El títol (Ramon Llull essencial), es miri com es miri, en el seu suggeriment d'elementalitat o bé el d'anar al moll de l'os, és interessant, abasta tots els possible lectors. Més agosarat, per discutible, em sembla el subtítol: Retrat d'un pare d'Europa; esclar que potser parteixo d'una premissa subjectiva i el fet que la majoria de fills i filles hagin oblidat el pare no invalida la paternitat.

No cal que m'allargui innecessàriament. La conclusió, amb el llibre només fullejat, és que el conjunt fa de molt bon llegir, és amè, barreja vida i obra amb gran destresa, presenta claus d'una i de l'altra, parla de l'essencial i mostra l'essència... En definitiva, no només el pot llegir tothom – tothom que llegeix- sinó que pot agradar a tothom. La tipografia, negre sobre blanc, de vegades es converteix en unes petites pauses: vermell sobre blanc; es tracta de textos monogràfics breus, variats, complementaris. D'entre aquests, el que pot tenir més seguidors és el que estableix una comparativa molt ben trobada entre Llull i Cruyff (any de la mort inclòs), que jo aconsellaria que es repartís, no sé si el dia de l'Espanyol o el del Granada, a tots els culers; la cotització popular de Llull tindria una pujada estratosfèrica, sempre que el Barça guanyés la Lliga. Per cert, m'atreveixo a fer una esmena, o més aviat un prec: caldria afegir una figura també molt lul·liana: el cercle, el famós rondo que, segons alguns, era la mare dels èxits del Barça i també un element essencial de la combinatòria de Llull.

 

Ramon Llull (-1316) 'uersus' Johan Cruyff (-2016): combinatòria geomètrica

Plató afirma que “el déu està fent sempre geometria”, la qual cosa vol dir que tot el món físic respon a un càlcul geomètric, fins al punt que no hi pot existir el buit, car l buit respondria a un posicionament irracional antisistema, quan el món és un sistema i pot ser abordat racionalment. El mateix passa en el món mental, on les coses estan íntimament entrellaçades, car la naturalesa és essencialment participativa.

Les figures lul·lianes es basen en el triangle i el quadrat rectangle, figures que es combinen entre si, doncs, gairebé fins a l'infinit, a fi i efecte d'obtenir resposta a tota qüestió. D'aquesta manera, Ramon Llull crea u sistema de sistemes vàlid per a tota ciència en voler aplicar la racionalitat geomètrica en l'àrea de les idees metafísiques. Aquest punt de vista lul·lià és l'embrió de la matemàtica aplicada a tot el món material, entesa com la seva essència última, la postura que va desenvolupar Descartes.

Johan Cruyff fa un sistema de sistemes en voler executar la racionalitat geomètrica en el camp de les idees físicoesportives. Per a ell el camp de futbol és una pissarra rectangular on cal fer dissenys geomètrics, rectangulars i triangulars, que dibuixen les passades dels jugadors. Es tracta d'obtenir la major quantitat de combinacions possibles, segons el que pretén l'equip en aquell moment. La combinatòria esdevé objectiu estratègic, tot i que, evidentment, la figura geomètrica que finalment es busca és la que posa el vèrtex dins de la porteria.

En tot cas, per la seva obsessió en obrir els espais entre els jugadors entesos com a vèrtexs per a facilitar el màxim nombre possible de figures geomètriques, pel fet de prioritzar l'entrenament amb la pilota (la punta de llapis que ha de traçar les figures) i per haver donat la jerarquia a aquest component intel·lectual per obre el físic (a més del tècnic), Johan Cruyff és el primer futbolista entrenador lul·lista. Per reblar aquestes consideracions, la casualitat ha volgut que el 14 de la seva samarreta a la selecció holandesa correspongui inevitablement a una combinatòria de triangles i quadrats/rectangles (3+3+4+4) en harmonia amb les figures primordials del nostre filòsof.

Pere Villalba: Ramon Llull essencial. Retrat d'un pare d'Europa. La Vanguardia Ediciones,S.L., 2016.

hemeroteca selecta

Y dicho esto, empecé a contar a la pareja mis recuerdos de cuando niño, a mi regreso de Francia, en los años cuarenta. Les hablé de la Benèfica Minerva, luego Cultural Minerva, de su propulsor Fèlix Millet i Maristany, de Pere Puig i Quintana, de Josep Benet, de cómo aquella gente ayudó a la cultura catalana, a los escritores de esa lengua, Carles Riba y mi padre, entre otros, cuando esa lengua estaba prohibida.
[...]
Nada de nada, para ellos todo empezaba con el Avecrem. [...] Y la pareja se negaba a aceptarlo. "Com és possible que uns franquistes ajudessin a la nostra cultura, a la llengua catalana?", me dijo la chica. "Pues muy sencillo", le dije yo: "Porque eran franquistas y catalanes. Porque entre ellos hablaban en catalán -si bien con los hijos hablaban en castellano- y cuando escuchaban L'emigrant se les caía una lagrimita, y no entendían, a pesar de ser franquistas, que en las iglesias el cura no pudiera pronunciar el sermón en catalán". "¿No os han contado nada de eso vuestros padres, en el colegio o en la universidad?", les dije. Pues no, al parecer no se lo habían contado. Y me insistían en que no acababan de entender cómo unos catalanes franquistas ayudasen, financiasen, la edición de libros en catalán. Santa inocencia.
[...]
Y entonces yo, con una falsa sonrisa de inocencia, les pregunté: "¿Creéis que es posible una cultura catalana, una cultura catalana en catalán que no abrace la independencia?". Y ambos me dijeron que no. "¿Y una cultura catalana, de los catalanes, en catalán y en castellano?", les dije. Es así, me dijeron, porque no es la verdadera cultura catalana; "la cultura catalana és i serà sempre, exclusivament, la que s'expressi en la llengua catalana, la nostra".

Joan de Sagarra: “Aperitiu independentista”, “La Vanguardia” (23-2-2015)

M'agrada llegir els escrits de Sagarra dels diumenges. Aquest Sagarra que des de les terrasses dels seus bars veu passar la vida amb un whisky a la mà i un diari italià o francès que fulleja mentre pensa com ens provocarà d'una manera diàfana en el proper article d'un diari des de fa uns anys bilingüe. Avui, m'ha tornat a estimular, encara que no li diré quan el vegi assegut als passeig de Sant Joan o a Bailen, però li faré una petita reverència mental amb el desig que em continuï alegrant les postres dels diumenges, que la resta de la setmana tinc altres lectures, poques, la veritat.

En els articles, l'extensió és necessàriament limitada i un ha de fer una tria i economitzar en la mesura del possible; ja s'encarregaran els lectors de pensar o dir la seua si s'escau.

No enllaço l'article de Sagarra -no sé si podria-, però estic segur que tots els qui passen per aquí llegeixen “LV”, com a mínim els diumenges, de manera que només em queda insinuar la meua, amb total economia de paraules.

Deixant de banda la didàctica sagarriana, completaré el context del que diu al primer fragment recordant que l'articulista es refereix a la prohibició durant un temps de la llengua catalana escrita. Jo, que sóc una mica més jove que Sagarra i no sé si això em desqualifica, al poble gairebé només sentia parlar en català, amb les excepcions de l'església i l'escola... i casa meua, on el pare poques vegades deia alguna cosa en una llengua que no fos la seua. Potser també em caldria afegir que ja va sent hora que els d'alguns àmbits de la cultura recordin que el terme no només s'aplica a la literatura, a la pintura, a la música (properament en aquest mateix espai en podem parlar) i que els guardians dels mots d'una llengua no són els escriptors sinó la gent que parla la llengua, que la transmet generació rere generació, que la modifica, que la reinventa tant o més que els qui escriuen llibres.

Dels noms que cita Sagarra a mi també em sona més el d'Avecrem. Sobre la burgesia, franquista o no, res ens pot sorprendre, ni les llàgrimes verdaguerianes ni el seu bilingüisme. Al poble, tampoc no ens sorprenia que el capellà fes la missa en llatí i els sermons en castellà; qui més qui menys sabia com anava això de l'església en aquella època, al menys a les hores de practicar la litúrgia públicament, que una vegada fora del temple del Senyor, hi havia de tot entre els capellans, com a la universitat d'ara i la d'abans.

La cultura s'expressa en una llengua? Aquí, una vegada resolt el significat de cultura, la discussió també pot ser llarga. En tot cas, i en el moment actual, la cultura -la que s'expressa en paraules- dins del marc geogràfic català cada vegada és més multilingüe encara que uns o altres tenim tendència a procurar que sigui en català o en espanyol, i alguns, bilingüe.

P. S. Potser hauria d'haver copiat el post scriptum de Sagarra, en què parla de Toutain i de Vallcorba, però com que no apareix en la versió digital del diari i jo ja m'he cansat de fer el meu exercici diari de teclejat, ho deixo estar; a més un dels dos és mort i no podria confirmar, matisar o negar les paraules que se li atribueixen.

misteris de l'univers: Kriptó

Se suposa coneguda la meua afició a la contemplació del cel i el meu interès en el coneixement del Cosmos, i segurament alguns també recorden els meus estudis astronòmics que ara no especificaré. Bé, doncs al llarg de meus nits telescòpiques i lectures sobre el tema, m'ha estat impossible saber gaire cosa sobre un dels planetes més famosos en el nostre món: Kriptó.

Què sabem de Kriptó? Poca cosa. Es tracta d'un planeta d'una gravetat important format bàsicament per roques i gel situat en una regió desconeguda de l'espai. Se sap que orbita al voltant d'un sol vermell d'una galàxia ignorada. El seus habitants són humanoides amb una esperança de vida que ratlla la immortalitat i adquireixen poders físics extraordinaris -psicològicament són més aviat simples en qualsevol circumstància- quan els il·lumina algun sol groc. Formen part d'una civilització molt avançada, científicament a alguns segles de les de la Terra -xinesos inclosos.

No m'allargaré en descripcions insignificants del planeta que no porten enlloc. Només afegiré que en el nostre món s'ha fet córrer la brama que pràcticament tota la població va ser destruïda. Entre els supervivents, el més famós és Kal_El, fill de Jor-El i Lara, conegut aquí per Clark Kent o, sobretot, per Superman, un noi no gaire llest que viu als Estats Units.

Jo -i no citaré fons- sé que en realitat la civilització kriptoniana continua ben viva i progressant incessantment, però que han muntat tot un sistema de desinformació per tal que els humans els oblidin la seva existència. A quina raça galàctica pot interessar la visita, encara que sigui dintre de segles, d'uns habitants de la terra que es caracteritzen per un primitivisme moral que no ha evolucionat al llarg de la seva història?

Tot i així, i malgrat el secretisme institucional extraterrestre, gràcies a una relliscada inexplicable, però subtil, d'una publicació periòdica terrestre que és l'única que manté contacte amb el planeta -continuo reservant-me les meues fonts-, avui he pogut constatar que una idea que em rondava pel cap és certa: el període de rotació de Kriptó és força superior al de la Terra. Quant exactament? No ho sé, però molt. Heus aquí la prova:

Continuaré investigant, i em permeto recordar que si algun lector té alguna pista que em pugui donar més detalls sobre Kriptó, sobretot sobre la seua situació, li estaré molt agraït. El meu interès és exclusivament astronòmic i geològic, de marera que agrairia que no se m'enviés cap altre tipus de material.

PS: Ostres amb TV3, arriba a tot arreu!

a l'avantguarda de la rereguarda

Ja he dit alguna altra vegada que sóc comprador de “La Vanguardia” des de l'època en què vaig tenir una certa emancipació econòmica. També és veritat que alternava la compra amb altres diaris, depenent de circumstàncies diverses, personals o ambientals. I com que una cosa és comprar i l'altra llegir, repetiré que sóc lector de “La Vanguardia” des que la memòria em porta a recordar els meus principis de lector de premsa. Primer la fullejava a casa d'un oncle subscriptor, al poble, i també, amb més o menys constància, a la comuna del mas on s'anava exhaurint sense cap ordre i en retalls quadrangulars penjada d'un ganxo. A la comuna, que jo recordi, mai no s'hi va penjar cap altre diari. Més tard, no em calia anar a casa l'oncle perquè el pare i el propietari de la ferreteria del costat van decidir compartir la subscripció al diari -també al “Diario de Tarragona”, que ells anomenaven “El Patufet”. El pare la mirava primer i després passava al veí, que, una vegada llegida, l'aprofitava per empaperinar claus i tot el material més petit que compraven els clients. En les hores que vaig passar a casa del meu veí jugant amb el seu fill, mai no vaig sentir que cap client tingués preferència per una pàgina concreta a l'hora d'emportar-se la paperina, però tot podria ser, perquè confesso que la meva atenció envers les transaccions comercials del veí i pare del meu amic era més aviat escassa.

En definitiva, “La Vanguardia” era el diari que, com es pot suposar i ja he dit, vaig continuar llegint preferentment quan va arribar la meva independència geogràfica i, més tard, l'econòmica. En cap moment em vaig plantejar, i ara no parlaré dels meus plantejaments actuals, que fos el diari que m'interessés més -tot i que ja tenia unes preferències polítiques i, per tant, un cert esperit crític-, sinó que es tractava d'un costum i d'una certa comoditat a l'hora de poder fullejar amb rapidesa el periòdic. No cal dir que des d'aleshores he anat llegint, comprats o no, altres diaris, tot i que mai no m'hi he subscrit. De fet em sembla que únicament he estat subscrit a una publicació astronòmica perquè que no es podia trobar amb facilitat en els punts de venda habiatuals.

El dimarts, vaig comprar l'edició catalana de “La Vanguardia” i no em va semblar que fos gaire diferent de la castellana: les mateixes seccions, la mateixa proporció lingüística a la inversa (els anuncies fan servir bàsicament la llengua de l'anunciant, les necrològiques i les cartes al director també, en els passatemps observo que, com abans, hi ha uns encreuats i un crucigrama; el sodoku, al qual -al més fàcil- m'he acostumat no fa gaire, manté el mateix grau de dificultat que sempre, suposo que és el mateix que en la versió en espanyol... Definitivament, tot és diferent, i, al mateix temps, res no canvia. De tot plegat, només sento curiositat per saber el motiu pel qual precisament aquest any, en aquest moment, el diari (vull dir el propietari) ha decidit presentar-se en català. Les justificacions des del propi diari i els comentaris des de l'exterior sobre el tema són abundants i ben diversos, però no en trec l'aigua clara. No hi ha dubte, però, que editar premsa en català és un negoci, que la gent vol llegir en català. Que la competència de la premsa en català suposi l'èxit d'uns i la davallada dels altres no deixa de ser una conseqüència de les lleis del mercat. Les coses són així en una societat normal, encara que la nostra no ho sigui.

En fi, i torno a repetir, que per tradició i per comoditat, i per altres raons ben diverses, seguiré comprant “La Vanguardia”, ara en català, com hagués fet el meu oncle, no sé si el meu pare, i el meu veí. I si el pas al català ens porta un acostament extra al país, més enllà de la llengua, benvinguda sigui també la nova “Vanguardia”. De moment l'article d'ahir de “cultura/s” de Claudio Magris (no m'he llegit del tot el suplement), fruit de la “catalanització”, em sembla excel·lent, encara que hi estigui d'acord i en desacord alhora, com amb el mateix diari. Llàstima que no es pugui enllaçar, l'article, vull dir, o al menys jo sóc incapaç de trobar la versió catalana a Internet; tampoc no trobo el diari sencer, però deu ser cosa meva.

Se m'acut que podria enviar aquests paràgrafs al diari, a “Les cartes dels lectors”. Al diaris, que també són humans, els agrada publicar qualsevol cosa que parli d'ells. Llàstima que hagi escrit massa i el conjunt sigui excessivament descolorit. No importa, acabaré com els lectors que aquests dies veuen publicades les seves cartes: Llarga vida a “La Vanguardia” catalana!

sortir als papers

Un oncle meu de Benissanet, que una vegada va sortir al diari perquè li havia nascut una cabra amb dos caps, solia dir que si no surts als papers no ets ningú, i reblava l’asseveració amb un retall groguenc d’una pàgina central. A mi, mentre vaig ser jove, ni la dita ni el retall em feien fred ni calor, però ja de gran, que és quan comences a reflexionar sobre la saviesa familiar, la cosa em donava voltes pel cap. Conscient que lluny de la vida rural la natura no m’oferiria possibilitats de sortir als papers i que la meva trajectòria vital i professionals, afegida a la meva indolència natural, no cridava especialment l’atenció dels periodistes ni dels editors, un bon dia vaig concloure que l’única manera de veure el meu nom imprès era a les seccions de cartes al director d’algun periòdic.

A casa entraven dos diaris, el de Tarragona, que anomenàvem Patufet, i “La Vanguardia”. Jo em vaig decidir pel de més tirada i cada dos o tres anys, quan necessito tenir la sensació que sóc algú, envio una carta al director. Per assegurar-me la publicació procuro citar algun article del propi diari, si és amb intenció laudatòria, millor.


El cap de setmana passat, que ja tocava, vaig enviar un escrit en què esmentava dos columnistes que havien parlat de sengles escriptors i, amb la gràcia que em caracteritza, vaig fer-m’ho venir bé per relacionar alguns aspectes de les dues columnes. Avui, finalment –quina intranquil·litat, mentrestant, pensar que potser no era ningú-, han publicat l’apunt, retallat; el fet no m’importaria –era conscient de la llargada excessiva que també em caracteritza-, si no fos perquè qualsevol lector que s’hagi entretingut en la carta deu haver pensat que sóc imbècil o que frego la senilitat, i una cosa és no existir i l’altra és una existència desgraciada. No donaré detalls, però serveixi com a mostra el fet que, tal com ha quedat la carta, començo parlant d’un articulista i de l’escriptor que esmentava i a la conclusió, com per art de màgia, apareixen dos articulistes, sense que se sàpiga que pinta el segon ni de quin autor parlava. M’estalvio concretar una mancança pronominal que potser és meva.

De fet, el que m’emprenya més no és el que els lectors que no conec puguin pensar de mi, sinó que ara em tocarà anar ensenyant l’articulet original –si el trobo- a totes les amistats per tal de demostrar que la meva incapacitat mental no ha augmentat considerablement en el darrer any sinó que es manté dins d’una mitjana acceptable.

Desdramatitzem, la veritat és que en el fons penso que amb la retallada, els de “La Vanguardia” simplement em volen advertir que he d’escurçar jo mateix, perquè no concebo que em vulguin desanimar definitivament del meu intent cíclic de figurar en els papers i no s’atreveixin a dir-m’ho directament. Si el meu oncle de Benissanet, el que un dia va sortir al diari gràcies a la seva cabra, encara fos viu, li preguntaria si li sembla que hauria d’enviar aquest apunt al diari o si m’espero fins que algun familiar d’aquí un temps recordi la meva existència a les notes necrològiques. Mentrestant, aquí queda.

repassant la premsa endarrerida

Avui he tingut un dia d’activitats no diré que intenses, però sí variades i sense treva, de tal manera que a penes he tingut temps per seguir els moviments del Barça o per confirmar si va davant en les votacions la gran esperança blanca, negra, o cafè amb llet... Quan he pogut, per relaxar-me una mica de l’actualitat més punyent i transcendent, he anat fullejant números endarrerits de revistes i diaris que se’m van amuntegant, en alguns casos anys i anys des que els vaig comprar. De vegades trobo coses interessants que em van passar per alt en el seu moment. Per exemple, no sabia que el discurs en català fet per Puig i Alfonso amb motiu de la visita dels reis (Alfonso XIII i senyora) a Barcelona hagués provocat tan enrenou. Tampoc no sabia que aquest mateix senyor hagués promulgat un bando que sembla que encara no són capaços de fer complir els municipals; potser és que han derogat aquest punt de l’ordenança.

Ab motiu de la rabiosa campanya que ha inspirat a n’els diaris militaristes de Madrid la digna conducta de l’alcalde interí de Barcelona, als saludar als Reys d’Espanya en la llengua de la ciutat y de tot Catalunya al nostre suculentíssim D. Teodoro Baró ens ha sortit ab un article publicat en l’edició de diumenge del Brusi, en el qual tot tractant de fer la defensa del senyor Puig y Alfonso en el cas particular aludit, deixa escapar conceptes que més son pera ofendre que pera satisfer al interessat.
A fi y efecte de treure significació política al senyor Baró al acte de dirigirse a l’Alcalde als Reys en llengua catalana, va dir que’l senyor Puig no va fer ús del idioma oficials per rahons de cultura, és a dir, perque más vale expresarse bien en catalán que mal en castellano.
Ab perdó de Don Tayodoro, hem de dir que no hay tales carneros, ni tal qüestió d’incultura, perque ens consta que’l senyor Puig y Alfonso parla el castellà un xich millor de lo que escriu l’autor de Lo joch dels disbarats, però encara que n’hagués pogut donar llissons al mateix Cervantes, en l’acte de la visita dels monarques a cala Ciutat hauria fet ús de l’idioma català, no per qüestió pilítica, sinó d’homenatge a la llengua catalana tan propia pera dirigirse a persones reals com pugui serho l’idioma que sol desfer el director del Diaro en els seus regocijados devantals...

“Cu-Cut!”, novembre de 1908

La Sociedad Atracción de Forasteros y Turistas ha enviado una comunicación á la Alcaldía, dando cuenta de que en la reunión últimamente celebrada por dicha entidad, se acordó felicitar al señor Puig y Alfonso por el bando que publicó prohibiendo el reparto de prospectos en la vía pública.
En dicha comunicación se aconseja la instalación en las Ramblas y demás vías céntricas de cajas ó grandes cestos donde puedan echarse los desperdicios de toda clase, que en la actualidad quedan abandonados en el arroyo, constituyendo uno de los motivos de la suciedad de algunas calles, precisamente lasque por su importancia debieran aparecer más limpias.
Tanta una como otra medida hállanse en vigor desde hace mucho tiempo, en las capitales europeas, donde se halla mejor organizado el servicio de policía urbana.

“La Vanguardia”, novembre de 1908.

A veure si demà continuo llegint i trobo algun altre esdeveniment capital interessant del quan no em vaig assabentar en el seu moment.

les muntanyes màgiques (del parc temàtic)

Molt bé, ja s'han publicat les balances fiscals per part del govern de l'Estat. Cap novetat important si no ens barallem per un punt més o menys segons les fonts del que ja sabíem. Algun sospiraran satisfets: Ho veus com teníem raó! I ara, què? Doncs ara negociarem per equilibrar. I després què? Doncs una bona part del que s'aconsegueixi s'haurà de dedicar a subsidis diversos, a l'atur i a totes les conseqüències d'una crisi econòmica que ja es veia venir fa anys i que tots amagaven o menysvaloraven , i no per ignorància, perquè si jo ja parlava dels problemes que portaria la construcció al territori fa dos estius, els experts oficials -i els altres- ho sabien de molt abans.

I Catalunya no és diferent de la resta d'Espanya i una mica de l'Europa occidental amb la qual sovint es compara. Durant molts anys, les principals fonts d'ingressos del país han estat la construcció i el turisme, dos elements estretament lligats i dependents de l'atzar. Aquí s'ha construït sense planificació i sense aturador, esperant que fos el propi mercat qui s'autoregulés. Aquí s'ha anat deixant que els empresaris, sense cap estudi de mercat, creessin empreses turístiques. La cosa anava sola: som els millors, per què capficar-s'hi?

Ara ens trobem que constructores i immobiliàries d'aquí -algunes fa anys que construeixen fora- o que actuen aquí fan suspensions de pagaments, pleguen d'un dia per l'altre, acomiaden centenars de treballadors del país i de fora que s'han de buscar la vida mentre la viuen a través de diverses assegurances privades o, sobretot, públiques. Dintre de la crisi general, es parla encara de la crisi del sector del totxo com si fos un element fàcilment focalitzable. Ah, però el totxo (les vivendes protegides que es projecten són un placebo distorsionador i poc efectiu a la llarga) afecta la indústria més o menys directament lligada, com la Roca, que aquest any acomiadarà treballadors -ja ho va fer l'any passat- perquè té els magatzems de Gavà i d'altres llocs plens de vàters; i Simó, un lider en peces elèctriques (quins dissenys! Quina empresa més racionalitzada!) es troba en circumstàncies similars...

Algú pot pensar que per greu que sigui aquesta crisi ell n'és immune, perquè es dedica a l'ensenyament, per exemple? D'acord, però està pagant alguna hipoteca que no para de pujar? No? Però potser la paga la senyora de la fruiteria de la cantonada que tsí que té una hipoteca -o no- , que evidentment, pujarà els preus dels seus productes, perquè és ben lliure per fer-ho i la seva alça la imitarà la de la botiga de la cantonada, que per això són lliures els preus i només faltaria. Que no tenen hipoteca i que no apugen els preus? Però, i a tu, treballador de l'ensenyament, t'apujaran el sou segons el cost de la vida? Ho dubto. Què això només és cosa teva i que no repercutirà més enllà de casa teva? Potser sí, però potser compraràs menys llibres, que no necessites perquè els aniràs a treure de la biblioteca. I vet aquí com de retruc la crisi que deies immobiliària afectarà la indústria editorial. I si la indústria editorial... I no crec que aquesta sigui la història de la lletera a la inversa (i em deixo la qüestió del turisme).

D'acord, em salto etapes i accedeixo a pensar que la Generalitat aconseguirà un finançament òptim, espectacular. Sempre val més poc -voleu que escrigui molt?- que res, però no ens equivoquem, encara que el govern passi d'una ineptitud manifesta a una clarividència impensable, cosa que no serà -i que no m'expliquin històries d'investigació i innovació com a gran panacea a curt termini-, durant els pròxims anys en aquest país els individus que cobrem a final de mes ens ho haurem de mirar, que tornem a la selva d'on no hem sortit mai encara que ens ho hagi semblat. I recordeu l''únic depredador important de la humanitat és la pròpia humanitat; i afegeixo, els polítics, que quan tot va vé protegeixen les espècies domèstiques, quan la fam els acuita es mengen els animals que tenen engabiats o en parcs temàtics.

P.S.: Que patètic que en Gimferrer hagi dit -o vulgui dir- el que diu: com si encara fóssim als inicis de la Renaixença. I quina llàstima que potser hagi de dir el que diu.

Per cert, Vilaró va rebre només un cop, sigui del que sigui? I la pallissa?