silencis impossibles

Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.

"Silenci", al Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster


Sé, Fuster m'ho confirma, que alguns dels meus silencis, no sabria dir ara mateix si molts o pocs, amaguen mentides. Tampoc no sabria dir si són mentides petites, quotidianes, o grans, que també són quotidianes. Sovint, però, la magnitud de la mentida només la poden sospesar els altres i el mentider s'adona de la seva importància a través dels ulls, les paraules, les reaccions, d'aquells qui les reben -si és que les descobreixen, perquè en el silenci no sempre és fàcil descobrir la mentida.

La veritat, i no menteixo, és que a mi m'agradaria dir mentides que no fossin silencioses, com veig que fan tants altres -i els que em deixo. Mentides xiuxiuejades, mentides amb veu engolada, mentides amb veu alta perquè les senti tothom o amb veu baixa per fer-se personar; mentides de polític o de presentador de televisió, mentides de venedor d'aparells d'osmosi directa o d'actor de cinema, d'escriptors d'èxit o de versificadors de premis de festes majors, de pedagogs il·lustres o d'alumnes de bàsica, de banquers il·lustrats o d'administratius amb sous que amb prou feines arriben a fi de mes, mentides d'aturats crònics o dels qui van perdre ahir la feina, mentides perverses de nens i mentides innocents de vells...

Però per algun motiu que ignoro no m'ha estat concedit el do de la mentida a través de la paraula, així que m'he de conformar amb la mentida silenciosa, amb la veritat amagada, amb la incapacitat de poder dir ben alt -o xiuxiuejant- el que no penso o el que no sé. I com pesa el silenci, a vegades...!

Callo, perquè qui sap si acabaria mentint.

el vici de llegir (II)

Acabo el post d'ahir. Les meues paraules només eren -i són- una excusa per presentar les de Fuster en un dels articles que, insisteixo, el de Sueca ara, juliol de 2011, estic segur que canviaria en alguns plantejaments i conclusions. Sobre la facècia d'ahir referida al mot oci, dues observacions. La primera, que caldria modificar el significat d'oci i derivats en el diccionari; la segona, que és evident que Fuster parteix de l'equivalència d'oci i lleure, però que, com tots nosaltres, no troba el derivat adequat de la paraula lleure (lleuristes?) i ha de recórrer a ociosos, en un sentit que tots entenem però que el diccionari ens nega.

Podria anar desgranant comentaris sobre els paràgraf del text de Fuster en un interminable joc de matisos, acords i desacords, però simplement el deixaré verge d'interferències, com una mostra més d'una reflexió sobre la lectura, sobre aquesta passió o passatemps, o el que calgui, que tots compartim. En tot cas, si he de dir la meva, confirmaré que, com Fuster, penso que llegir és seguir vivint i que les formes de viure -i malviure- són infinites. Que hi hagi gent que segueix vivint a mitges no és cosa meua.


LECTURA (2)

Intentem, també ací, comprendre, primer que res. I l’observació més superficial ens assabenta que no tots demanem les mateixes coses a la literatura. Fonamentalment, es podrien distingir dos tipus bàsics de lector —bàsics i extrems—: el que busca en el llibre —en el llibre de creació, és clar: poesia, conte, novel·la— un viatge al món de las grans fantasies humanes, i el que pretén, a través d’ell, i a través de l’escriptor, acostar-se a un enteniment més subtil i net del món que l’envolta.


Existeix, també, el lector professional: el que llegeix per vocació o per obligació, crític o historiador de les lletres, que, per bé que en el fons participa del caràcter d’un dels altres dos, es veu embarcat en una aventura distinta, moltes vegades encegadora de la sensibilitat ingènua i de l’entusiasme espontani del lector corrent.


M’apresso a dir que, tant el qui desitja l’evasió o el tècnic, com el qui ànsia una millor visió de la realitat, tenen alguna cosa prèvia en comú: alguna cosa que, sens dubte, constitueix el gran ressort del mecanisme normal de la lectura literària. En això es diferencien, sobretot, del lector que hem adjectivat de «professional». I aquesta «alguna cosa» és l’índole lúdica, amenitzant i fins i tot gratuïta de l’acte de llegir. Hom llegeix, efectivament, per «distreure’s», per «divertir-se». La lectura literària s’intercala en el corrent rutinari de les nostres obligacions de cada dia com una pausa confortadora, com un parèntesi per recuperar forces, abans de reintegrar-nos al seu curs.


Hi ha, doncs, un primer moviment de plaer, al qual corresponen, amb matisos peculiars, els atributs usuals del gaudi estètic. Però la literatura s’aparta, en aquest aspecte, de les anomenades Belles Arts, en posseir, sempre, un contingut lògic —si se’m permet el terme, que empro amb tota reserva— i una referència constant a l’esdeveniment humà en la seva cara més explícita. La literatura no pot dissoldre’s en un pur desplegament formal, ni admet reduccions a un valor tècnic exclusiu. La música, diuen, és un art «abstracte» —una arquitectura de sons —; les obres plàstiques poden, així mateix, i sense gaire violència del seu sentit essencial, desprendre’s de tota significació.


Però la poesia i la novel·la viuen de l’home, es lliguen a ell, l’han de cantar o narrar: cantar o narrar les seves il·lusions o els seus problemes. Per tant, el lector, alhora que s’enfronta amb el fenomen estètic en si, s’embolica i es compromet amb el fragment d’humanitat que el llibre li ofereix.


És en aquest punt que entra en joc el sistema de preferències al·ludit per fer la distinció inicial. Perquè, donat que la lectura és un solaç —el vici impune de Larbaud—, cada lector l’orientarà segons les seves necessitats morals o psicològiques. Els uns —i torno a la simplificació— tractaran de trobar en la literatura un suplement de somni; els altres, un suplement de vida. Uns voldran escapar, amb el llibre, de la urgència dolorosa amb què els assalta la vida; d’altres li demanaran un contacte més ampli amb l’amargor inevitable, voraç i temptadora, d’aquesta mateixa vida. Convé, però, fer encara un altre aclariment. Tots dos lectors, tots dos tipus de lectors, al meu veure, pel sol fet de ser-ho, de ser lectors, ja suposen una distància entre ells i la vida. L’home que viu, que viu intensament —o que es pensa que viu intensament— no sent el desig de llegir.


Teòricament, l’home vital no en sentirà més que qualsevol animal —una vaca— sa: ell seria l’animal sa. Però aquest home no existeix: l’home és sempre un animal malalt. I quan no busca remei —o calmant— en la lectura, el trobarà en d’altres recursos que solem qualificar d’embrutidors: l’alcohol, el cinema o el que sigui.


De tota manera, per paradoxal que sembli, el suplement de somni i el suplement de vida, adés esmentats, no es corresponen amb els respectius mancaments. Seria natural que l’home de realitats acudís, com a lector, als llibres d’evasió, i que l’home abstret o poruc de la realitat anés als llibres que li’n donessin notícia. Però, per regla general, la compensació no es dóna, en aquest punt.


Veiem, en canvi, que cada lector pretén prolongar en la lectura el fil de les seves preocupacions habituals. El qui té por a la vida del carrer segueix tenint-ne a la mateixa vida en els llibres: les repugnàncies no es resignen a desaparèixer perquè el seu objecte es presenti sota espècie literària. I, al contrari, l’amor a les coses i als homes, en la seva tragèdia fatal, es manifesta igualment en el gust de lector. Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera.

Joan Fuster: Diccionari per a ociosos.

el vici de llegir (I)

Se suposa que durant les vacances es tenen força moment d'oci, és a dir, de temps lliure del qual un pot disposar segons vulgui o li convingui. De la persona que es troba en aquestes circumstàncies, les de disposar lliurement del temps per fer allò que més li plagui, en podríem dir ociosa. Sensacional, fantàstic, espaterrant! Ara bé, si consultem el mot oci al DIEC en la seva primera accepció, aquesta sensació de ser els amos del temps, de poder disposar de minuts, hores, dies i setmanes (en alguns casos envejats, mesos) segons l'albir del moment, queda eclipsada per una definició que comporta, entre els més sensibles, un sentiment de culpa o de desconcert: Fet d'estar sense fer res. Així, l'ociós, també segons el diccionari, és aquella persona: que està en oci, sense fer res, o encara: que és inútil que no treu cap a res. Si anem una mica més enllà, el diccionari ens continua informant d'altres derivats, fins arribar a ociositat: Vici d'estar ociós, de no treballar. Déu meu, algú hauria de revisar el diccionari! Des de quan no treballar, la legítima aspiració a no treballar i a tenir-ho tot pagat és un vici? I a quin treball es refereix el diccionari, al remunerat o al que no espera compensació econòmica (aquest és escàs actualment, ho sé)?

Joan Fuster, quan titulava un dels seus llibres Diccionari per a ociosos, pensava que l'ociositat era un vici? Pensava que el seu diccionari l'havien de llegir únicament aquells que no treballaven per convenciment, per possibilitats econòmiques o simplement per trobar-se a l'atur? Pensava Fuster que llegir és un vici? Creia que llegir és no fer res? En podem parlar més endavant. Mentrestant, em sembla interessant repassar el que diu sobre la lectura en el seu diccionari. És gairebé segur que avui, dia 11 de juliol de 2011, Fuster revisaria la seva llarga definició, però aquí queda la primera part -ho pujaré en dos lliuraments  perquè entenc que els ociosos que llegiran això tenen moltes coses a fer a part de perdre el temps aquí- del que va escriure:

LECTURA

Jo no hi entenc, però em sembla que hi ha d’haver un cert tipus de neurosi caracteritzada, precisament, per la por actual. I dic que deu tractar-se d’una neurosi —d’un complex o cosa per l’estil— perquè, en realitat, el fet no pot admetre cap altra explicació: almenys, jo no li’n trobaria.


Problema distint és el d’esbrinar si aqueix temor a afonar-se en el remolí quotidià de les sorpreses i les tragèdies és o no és justificat des d’algun punt de mira. Potser ens trobem davant una malaltia típica del nostre temps, o, en tot cas, davant una malaltia pròpia de temps, com el nostre, en els quals fan crisi les seguretats essencials d’una societat. Sigui com sigui, importa destacar que hi ha, evident, una tendència a l’evasió, a la fuga, que busca evitar la cara inamistosa de la realitat immediata.


Així s’esdevé, per exemple, amb les lectures. S’esdevé igualment en d’altres ordres de coses, en tots; però m’interessa considerar, ara, només, les lectures. Abunda la gent, i entre aquella que solem anomenar «culta», que defuig el contacte amb els llibres recents. Qualsevol autor, qualsevol obra, que no vinguin avalats per una pàtina, si més no, de lustres, són rebutjats amb escarafalls virtuosos. I si alguna excepció fan en aquest costum, ja se sap que és a favor de l’innocu, de la filigrana, de l’històric: d’allò que, en suma, i en si, ja és inactual. ¿Qui no ha conegut infinits exemplars d’aqueixa mena de senyor, infal·lible en tota tertúlia, que, desdenyós, «es refugia en els clàssics»? En un altre pla, encara que amb el mateix abast, hi ha els qui no llegeixen el diari: els torba el tràfec de l’actualitat, que exigeix reflexió solidària; baden en canvi, i estan en totes les seves glòries, amb un relat referent a Wamba o a les sogres de Napoleó.


I és curiós que, com s’esdevé sempre, si els deixen parlar no els pengen. El lector anacrònic esgrimeix, per justificar-se, raons d’indiscutible envergadura. Es referiran, sens dubte, a les dimensions, fabuloses, del patrimoni cultural de què som, és clar, hereus, el qual sol·licita la nostra atenció amb el peremptori «ars longa, vita brevis» entès d’una manera molt estranya. Ens diran, encara, que la comprensió exacta de l’actual només pot aconseguir-se a través de la comprensió prèvia del passat. Afegiran, per fi, que un clàssic és, naturalment, un valor segur, amb la garantia concorde dels segles, mentre que sobre els escrits d’última hora plana el risc perpetu de l’equivocació. ¿Quants literats, cèlebres per uns anys, no s’han esvaït en l’oblit més irremeiable? Altrament, la història d’avui solament s’il·lumina des de la perspectiva de l’ahir...


Sí. Tot això és veritat. Però no tota la veritat. I encara m’atreviria a precisar que és més veritat el contrari. Perquè, en el fons, l’home que llegeix —i que viu— ara, no és un ser abstracte, deslligat del temps —del seu temps—, susceptible de cedir, impunement, a vagues temptacions de convertir-se en una estàtua. Si la cultura, acceptada com un patrimoni, i si el clàssic, consagrat com a valor innegable, continua tenint sentit, és, en definitiva, per la seva permanència en l’ordre de les vigències actuals. Al cap i a la fi, tots distingim clarament el que és «arqueologia» i el que no ho és. Una obra literària de fa cinc, deu, vint o més segles, pot conservar, més o menys íntegres, els seus al·licients, i això la redimeix de qualsevol titlla d’ancianitat. El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent «modern», «actual». Quan el lector d’avui se li acosta en demanda de «refugi», mal senyal: mal senyal per al presumpte clàssic, perquè potser no ho és autènticament; o mal senyal per al lector, que només sabrà entretenir-se en la seva escorça, en el seu reducte anecdòtic o trivial. Llegir no és fugir. Encara que hi hagi molts que no cerquin en la lectura sinó el succedani honorable d’un estupefaent, llegir és tot el contrari d’embriagar-se o d’ensopir-se. Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps. I fins i tot per comprendre el passat, el qual, en última instància, és també passat «nostre», passat d’«avui». Acudim a l’obra literària a la recerca de noves o millors dades, d’opinions, de coratge, respecte al món que ens envolta, respecte al món de què som part. I el que no sigui això, serà perdre el temps; és a dir, perdre el nostre temps.


Però convindrà reprimir, per un moment, aquesta inclinació al consell o a l’anatema.

Joan Fuster: Diccionari per a ociosos: 'Lectura'.