Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.
"Silenci", al Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster
Sé, Fuster m'ho confirma, que alguns dels meus silencis, no sabria dir ara mateix si molts o pocs, amaguen mentides. Tampoc no sabria dir si són mentides petites, quotidianes, o grans, que també són quotidianes. Sovint, però, la magnitud de la mentida només la poden sospesar els altres i el mentider s'adona de la seva importància a través dels ulls, les paraules, les reaccions, d'aquells qui les reben -si és que les descobreixen, perquè en el silenci no sempre és fàcil descobrir la mentida.
La veritat, i no menteixo, és que a mi m'agradaria dir mentides que no fossin silencioses, com veig que fan tants altres -i els que em deixo. Mentides xiuxiuejades, mentides amb veu engolada, mentides amb veu alta perquè les senti tothom o amb veu baixa per fer-se personar; mentides de polític o de presentador de televisió, mentides de venedor d'aparells d'osmosi directa o d'actor de cinema, d'escriptors d'èxit o de versificadors de premis de festes majors, de pedagogs il·lustres o d'alumnes de bàsica, de banquers il·lustrats o d'administratius amb sous que amb prou feines arriben a fi de mes, mentides d'aturats crònics o dels qui van perdre ahir la feina, mentides perverses de nens i mentides innocents de vells...
Però per algun motiu que ignoro no m'ha estat concedit el do de la mentida a través de la paraula, així que m'he de conformar amb la mentida silenciosa, amb la veritat amagada, amb la incapacitat de poder dir ben alt -o xiuxiuejant- el que no penso o el que no sé. I com pesa el silenci, a vegades...!
Callo, perquè qui sap si acabaria mentint.
ROYAL DANSK
Fa 2 hores
8 comentaris:
que bonic, pere!
ara que això no diu massa bé de tu. ja que deu ser millor saber i mentir i decidir no fer-ho. :-)
de totes maneres fin i tot les mentides fetes amb silencis pesen massa, no?
No sé si el silenci són mentides (potser és allò de pecar per omissió), però ben segur que el silenci, massa sovint, ens fa còmplices d'allò que hauríem d'haver denunciat i que hem callat.
Potser aquesta és la mentida, que ens fem correligionaris de postures i pensaments en que no creiem.
Guardar veritats no vol dir que siguem mentiders, el que passa és que el pes del silenci corba molt la consciència.
Com t´entenc...
Un noranta-nou coma nou per cent de la vida personal, social i política està bastida sobre mentides, petites o grans. Tot això de la veritat resplendent està molt bé però 'no és veritat'. Sobre el silenci, jo crec que és temperamental, sovint et sap més greu el que has dit que no pas el que has dit de forma inoportuna, però, si ets xerraire... I a l'inrevés, voler fer parlar els silenciosos és una tasca feixuga, de vegades absurda i tot.
Sense mentides i secrets ocults i revelats no hi hauria ni tan sols literatura.
La mentida és un art, cal tenir molta memòria per a ser un bon mentider, tot i que avui ja no cal ni això, per més que tot sigui a les hemeroteques sempre s'oblida el que no convé. Vegis cas Barrera.
abans de tot, veig que per la teva foto que, el control del llibre digital es una realitat.
Mentides; quin bon tema, quantes mentides es diuen!, incloent les silencioses que també ho son, crec; peró el tema es: no volem ser enganyats? no volem escoltar mentides afalagadores, més que la realitat? No tinc ni idea, peró em pregunto, podríem soportar un món sense mentida?
Un plaer com sempre visitar-te
Quin terreny més relliscosament filosòfic! Si et serveix de res caldria distingir entre opinió, creença, certesa, veritat...i tot i així encara no ens posaríem d'acord!
Però, senyor meu, en això està la gràcia de la condició humana!
Que tinguis molt bon dia.
Estic amb tu kika, però els silencis també pesen, segur que tu ho saps, ho dius.
És així, ninona, els silencis ens fan còmplices i, a vegades, ens desdibuixen, ens enganyen a nosaltres mateixos. Hi ha mentida més gran, més covarda, que la del silenci?
I és clar que m'entens, A. Qui no sap que cal tenir la consciència el més recta possible? ës clar que després un es pot consolar pensant que Llull deia més o menys aixó -no sé si menteixo: La veritat és com una llança, per molt que es doblega mai no es trenca. I de tota manera jo no en tinc gaire idea de llances i de cavallers ni d'allò que es portava ja fa tant de temps.
Jo potser ho deixaria en un 98 %, Júlia, però sovint m'equivoco.
Uf, fer parlar els silenciosos... què m'has de dir...
De tota manera, no sé quines mentides són més "greus", les que es diuen o les que s'amaguen, les del silenci. En el cas de les primeres sempre hi ha la possibilitat de descobrir-les o de rebatir-es...les segones...
Cert, avui es pot mentir no només amb total impunitat, i no només per qüestions de memòria, sinó perquè la mentida ja forma part del joc. El cas Barrera i tants altres.
A la platja, sobretot quan fa una mica de vent, el llibre digital va de conya. Que consti que jo, que ja sóc gran, encara em deleixo pel paper.
I és clar que a vegades ens va bé que ens enganyin, Ferran, però... i si no ens enganyessin i engayéssim tant? No ho sé.
Gràcies :-)
No tinc tan clares les distincions, macondo. Opinió, creença, certesa, veritat... és possible que només siguin gradacions, matisos, de la meva veritat. Dsprés les veritats compartides, aquelles que dius o calles. Sí, finalment el tema és complex.
Molt bona nit, macondo.
Publica un comentari a l'entrada