el vici de llegir (I)

Se suposa que durant les vacances es tenen força moment d'oci, és a dir, de temps lliure del qual un pot disposar segons vulgui o li convingui. De la persona que es troba en aquestes circumstàncies, les de disposar lliurement del temps per fer allò que més li plagui, en podríem dir ociosa. Sensacional, fantàstic, espaterrant! Ara bé, si consultem el mot oci al DIEC en la seva primera accepció, aquesta sensació de ser els amos del temps, de poder disposar de minuts, hores, dies i setmanes (en alguns casos envejats, mesos) segons l'albir del moment, queda eclipsada per una definició que comporta, entre els més sensibles, un sentiment de culpa o de desconcert: Fet d'estar sense fer res. Així, l'ociós, també segons el diccionari, és aquella persona: que està en oci, sense fer res, o encara: que és inútil que no treu cap a res. Si anem una mica més enllà, el diccionari ens continua informant d'altres derivats, fins arribar a ociositat: Vici d'estar ociós, de no treballar. Déu meu, algú hauria de revisar el diccionari! Des de quan no treballar, la legítima aspiració a no treballar i a tenir-ho tot pagat és un vici? I a quin treball es refereix el diccionari, al remunerat o al que no espera compensació econòmica (aquest és escàs actualment, ho sé)?

Joan Fuster, quan titulava un dels seus llibres Diccionari per a ociosos, pensava que l'ociositat era un vici? Pensava que el seu diccionari l'havien de llegir únicament aquells que no treballaven per convenciment, per possibilitats econòmiques o simplement per trobar-se a l'atur? Pensava Fuster que llegir és un vici? Creia que llegir és no fer res? En podem parlar més endavant. Mentrestant, em sembla interessant repassar el que diu sobre la lectura en el seu diccionari. És gairebé segur que avui, dia 11 de juliol de 2011, Fuster revisaria la seva llarga definició, però aquí queda la primera part -ho pujaré en dos lliuraments  perquè entenc que els ociosos que llegiran això tenen moltes coses a fer a part de perdre el temps aquí- del que va escriure:

LECTURA

Jo no hi entenc, però em sembla que hi ha d’haver un cert tipus de neurosi caracteritzada, precisament, per la por actual. I dic que deu tractar-se d’una neurosi —d’un complex o cosa per l’estil— perquè, en realitat, el fet no pot admetre cap altra explicació: almenys, jo no li’n trobaria.


Problema distint és el d’esbrinar si aqueix temor a afonar-se en el remolí quotidià de les sorpreses i les tragèdies és o no és justificat des d’algun punt de mira. Potser ens trobem davant una malaltia típica del nostre temps, o, en tot cas, davant una malaltia pròpia de temps, com el nostre, en els quals fan crisi les seguretats essencials d’una societat. Sigui com sigui, importa destacar que hi ha, evident, una tendència a l’evasió, a la fuga, que busca evitar la cara inamistosa de la realitat immediata.


Així s’esdevé, per exemple, amb les lectures. S’esdevé igualment en d’altres ordres de coses, en tots; però m’interessa considerar, ara, només, les lectures. Abunda la gent, i entre aquella que solem anomenar «culta», que defuig el contacte amb els llibres recents. Qualsevol autor, qualsevol obra, que no vinguin avalats per una pàtina, si més no, de lustres, són rebutjats amb escarafalls virtuosos. I si alguna excepció fan en aquest costum, ja se sap que és a favor de l’innocu, de la filigrana, de l’històric: d’allò que, en suma, i en si, ja és inactual. ¿Qui no ha conegut infinits exemplars d’aqueixa mena de senyor, infal·lible en tota tertúlia, que, desdenyós, «es refugia en els clàssics»? En un altre pla, encara que amb el mateix abast, hi ha els qui no llegeixen el diari: els torba el tràfec de l’actualitat, que exigeix reflexió solidària; baden en canvi, i estan en totes les seves glòries, amb un relat referent a Wamba o a les sogres de Napoleó.


I és curiós que, com s’esdevé sempre, si els deixen parlar no els pengen. El lector anacrònic esgrimeix, per justificar-se, raons d’indiscutible envergadura. Es referiran, sens dubte, a les dimensions, fabuloses, del patrimoni cultural de què som, és clar, hereus, el qual sol·licita la nostra atenció amb el peremptori «ars longa, vita brevis» entès d’una manera molt estranya. Ens diran, encara, que la comprensió exacta de l’actual només pot aconseguir-se a través de la comprensió prèvia del passat. Afegiran, per fi, que un clàssic és, naturalment, un valor segur, amb la garantia concorde dels segles, mentre que sobre els escrits d’última hora plana el risc perpetu de l’equivocació. ¿Quants literats, cèlebres per uns anys, no s’han esvaït en l’oblit més irremeiable? Altrament, la història d’avui solament s’il·lumina des de la perspectiva de l’ahir...


Sí. Tot això és veritat. Però no tota la veritat. I encara m’atreviria a precisar que és més veritat el contrari. Perquè, en el fons, l’home que llegeix —i que viu— ara, no és un ser abstracte, deslligat del temps —del seu temps—, susceptible de cedir, impunement, a vagues temptacions de convertir-se en una estàtua. Si la cultura, acceptada com un patrimoni, i si el clàssic, consagrat com a valor innegable, continua tenint sentit, és, en definitiva, per la seva permanència en l’ordre de les vigències actuals. Al cap i a la fi, tots distingim clarament el que és «arqueologia» i el que no ho és. Una obra literària de fa cinc, deu, vint o més segles, pot conservar, més o menys íntegres, els seus al·licients, i això la redimeix de qualsevol titlla d’ancianitat. El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent «modern», «actual». Quan el lector d’avui se li acosta en demanda de «refugi», mal senyal: mal senyal per al presumpte clàssic, perquè potser no ho és autènticament; o mal senyal per al lector, que només sabrà entretenir-se en la seva escorça, en el seu reducte anecdòtic o trivial. Llegir no és fugir. Encara que hi hagi molts que no cerquin en la lectura sinó el succedani honorable d’un estupefaent, llegir és tot el contrari d’embriagar-se o d’ensopir-se. Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps. I fins i tot per comprendre el passat, el qual, en última instància, és també passat «nostre», passat d’«avui». Acudim a l’obra literària a la recerca de noves o millors dades, d’opinions, de coratge, respecte al món que ens envolta, respecte al món de què som part. I el que no sigui això, serà perdre el temps; és a dir, perdre el nostre temps.


Però convindrà reprimir, per un moment, aquesta inclinació al consell o a l’anatema.

Joan Fuster: Diccionari per a ociosos: 'Lectura'.