nessuno mi può giudicare ...

He mirat en directe - una mica despús-ahir i una estona ahir- el judici al conseller Homs. M'ha semblat més interessant, més addictiu, que les sessions parlamentàries que a vegades també ens passen en directe, en part perquè el mecanisme de preguntes i respostes és més àgil que els llargs discursos parlamentaris i perquè la retòrica, no absent, però sí més escassa. Deixem de banda que els testimonis repeteixen fets que al públic ja fa temps, fins i tot mesos, que li han quedat clars o que no li quedaran mai.

Em fa gràcia el pas previ a les intervencions dels testimonis en què el president del tribunal els fa unes preguntes i uns advertiments: que si són parents de l'acusat, que si saben que si no diuen la veritat se la carregaran... Just lligada amb aquesta darrera pregunta ve la final: Té vostè interès en el desenllaç del procés (es referix al judici, no al Procés). La majoria de testimonis responen que no. Increïble! D'una manera o una altra, tothom té interès en el desenllaç del judici, en qualsevol desenllaç, m'hi jugo el que calgui. Si el tribunal investigués prou, veuria que cometen perjuri, al menys jo ho penso. En fi... Alguns però, admeten que sí que tenen un interès com a ciutadans en la resolució. Bé per ells, tot i que jo imagino que com a polítics, com a juristes, etc. , no només com a ciutadans, també deuen sentir algun interès. Entre els qui ahir van declarar tenir interès (i perdó per tanta redundància interessada) a veure com acabava tot es trobava el doctor Lamarca -encara no aprofitat com a tertulià- , cosa que, com en els altres casos, no van impedir que el president considerés que era un testimoni apte per declarar. El doctor Lamarca és un prodigi de memòria, esmentant lleis, noms de personatges, llibres, fent excursos..., fins al punt que en alguna ocasió el president del tribunal li va pegar moderació verbal. Però, ai!, al professor Lamarca li va fallar la precisió en en les dates, en les hores; de fet no m'estranya: la relativitat del temps és de tots coneguda i demanar concrecions en aquest aspecte és una mostra de primitivisme inacceptable, una rèmora del passat impròpia dels éssers civilitzats del segle XXI.

 

quina veritat ens farà lliures?

...i coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.

Joan, 8:32

Avui, a l'hora del vermut, aniré a votar. Deurà ploure i cap arc de sant Martí marcarà una pausa ni serà senyal de res. No votaré cap veritat, encara que algunes siguin mig compatides, perquè hi ha tantes veritats com persones i ni tan sols coneixem les nostres pròpies veritats. Em resignaré a intentar no votar cap mentida grossa i a acontentar-me pensant que la llibertat, com la veritat i la mentida, són canviants i inabastables.

Avui he vist Primary colors, una pel·lícula que crec que ha estat injustament tractada, potser perquè intenta reproduir la cursa de Clinton a la presidència i les concrecions van fer oblidar el fons, la redempció impossible, la relativitat, el desconeixement. Em sembla trobar una prova del que dic en el fet que a Youtube trobo el discurs del futur president -ben efectiu- mentre que m'és impossible poder posar el discurs del candidat que es retira, interpretat per Larry Hagman.

silencis impossibles

Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.

"Silenci", al Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster


Sé, Fuster m'ho confirma, que alguns dels meus silencis, no sabria dir ara mateix si molts o pocs, amaguen mentides. Tampoc no sabria dir si són mentides petites, quotidianes, o grans, que també són quotidianes. Sovint, però, la magnitud de la mentida només la poden sospesar els altres i el mentider s'adona de la seva importància a través dels ulls, les paraules, les reaccions, d'aquells qui les reben -si és que les descobreixen, perquè en el silenci no sempre és fàcil descobrir la mentida.

La veritat, i no menteixo, és que a mi m'agradaria dir mentides que no fossin silencioses, com veig que fan tants altres -i els que em deixo. Mentides xiuxiuejades, mentides amb veu engolada, mentides amb veu alta perquè les senti tothom o amb veu baixa per fer-se personar; mentides de polític o de presentador de televisió, mentides de venedor d'aparells d'osmosi directa o d'actor de cinema, d'escriptors d'èxit o de versificadors de premis de festes majors, de pedagogs il·lustres o d'alumnes de bàsica, de banquers il·lustrats o d'administratius amb sous que amb prou feines arriben a fi de mes, mentides d'aturats crònics o dels qui van perdre ahir la feina, mentides perverses de nens i mentides innocents de vells...

Però per algun motiu que ignoro no m'ha estat concedit el do de la mentida a través de la paraula, així que m'he de conformar amb la mentida silenciosa, amb la veritat amagada, amb la incapacitat de poder dir ben alt -o xiuxiuejant- el que no penso o el que no sé. I com pesa el silenci, a vegades...!

Callo, perquè qui sap si acabaria mentint.