desipere in libro

Al diari d'avui (ahir) hi havia dues pàgines dedicades a la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern del passeig de Gràcia. Em sembla fantàstic promocionar aquesta fira, que no cal repetir que és la meua preferida, tot i que a vegades em sembla que el pensament dels llibreters i el meu no sintonitzen prou. Dic això perquè en una columna a la segona pàgina sobre el tema, els llibreters responien una pregunta, que ignoro si el periodista havia matisat, que demanava recomanacions concretes. Només un professional feia una recomanació genèrica a partir dels 70 euros. La més barata, entre els altres vuit llibreters, assoleix la mòdica xifra de 140 euros; la més cara correspon a Antonio Lorenzo, de la llibreria valenciana Asilo del Libro, es tracta de Investigación de la naturaleza y causas de la riqueza de las naciones (1794), primera edició en castellà de l'obra d'Adam Smith, 32.000 euros. La mateixa llibreria ofereix, molt més assequible, per només 4.500 euros, Ensayo sobre las variedades de la vid común, amb 36 litografies de diferents varietats de ceps.

Per què tants llibreters recomanen singularitats, obres de col·leccionista o de diletant? No dic que les obres suggerides no siguin interessants -m'encanta el raïm moscatell-, però de ben segur que la majoria dels qui comprem en aquestes parades ens movem entre altres llibres, fins i tot quan, com jo, hem estat col·leccionistes. Estan molt bé les primeres edicions, les edicions rares, però... Compte, si s'observa el volum de compradors, la majoria són simplement lectors, no sé si molt o poc especials. I si m'equivoco, que algú m'ho demostri i m'esmeni.

Per cert, a l'Asilo del Libro vaig comprar un llibre que és una delícia: Latinorum. Guía práctica para los padres cuyos hijos estudían latín. No cal especificar la finalitat d'aquestes 225 pàgines escrites per Michele Fornaciari i editades a Barcelona l'any 1952 per Gustavo Gili. Hom també pot suposar que amb tanta pàgina dedicada a valorar i promocionar la llengua llatina les digressions han de ser abundants.

Per exemple, quan Fornaciari explica que, sent alumne, es trobava en una classe de llatí i mentre el professor anava explicant la lliçó, ell, d'amagat, llegia El Rey del Oceano de Quattrini (el llibre es pot trobar a internet per 120 €), absent de tot el que no fos la història que llegia -només un lleuger remor exterior li arribava-, quan el va pescar el professor. El jove Fornaciari esperava un “desastre”, però:

No lo hubo. El profesor era un hombre sensato. Tal vez reconoció, en secreto, que las aventuras del Rey del Oceano eran más interesantes las del verbo ferre. O acaso tuvo piedad de ese deslumbramiento nuestro. O incluso admiró la capacidad de entrega total a la lectura, que es propia solamente de al primera juventud y que él, quizá, ya había pedido. O tal vez comprendió que un muchacho que leía de esa manera estaba destinado a ser más o menos hombre de libros. Lo cierto es que volvió a meterse el reloj en el bolsillo, mandó a su sitio a los compañeros, y nos dijo solamente:
“Quarde ese libro. No es el momento de leer”.
Luego añadió: “¿Sabe cómo se dice en latín, leer en la forma que leía? Se dice: desipere in libro, enloquecerse en el libro. Desipere, de la tercera conjugación. No lo olvide”.
No lo olvidamos nunca. Tanto es así que lo citamos. En una expresión fuerte para indicar el aturdimiento de ciertas lecturas, a las cuales los jóvenes se entregan totalmente. Hoy ya no somos capaces de “enloquecer en el libro”, de esa manera. Desipere in libro, privilegio de la juventud.

Ara seria el moment de tornar a parlar de l'actualitat, dels joves lectors, dels vells lectors, dels llibres per llegir i per col·leccionar, de les expectatives dels llibreters de vell (o d'ocasió), etc., però no se m'acudira fer malbé una anècdota tan bonica.

P.S. Els qui van passar ahir al vespre per davant de la botiga que té Apple a la plaça de Catalunya van observar segurament nombrosos efectius d'un servei de l'ordre vestits de negre envoltant l'establiment i una cua incipient, que a primera hora del matí deu ser llarguíssima, a l'espera que comencin a vendre el nou model d'iPhone. Quin desipere deu ser aquest? Les bogeries sempre són misterioses.

lladres de llibres

Llegeixo dues notícies sobre robatoris de llibres i, per tant, sobre lladres de llibres. La primera explica que la Biblioteca Reial Sueca ha recuperat l' Atles Wytfliet, un llibre de gran valor del qual la majoria dels mortals no en teníem notícia. El lladre, Anders Burius, era el cap del departament dels arxius, càrrec que li permetia una certa impunitat, sobretot tenint en compte que alguns dels llibres que va robar entre 1995 i 2004 rarament es consultaven i, a més, mentre s'anava fent amb els exempalrs, els esborrava del catàleg. Sembla que l'Atles, de 1597, té el mèrit, entre altres, de ser el primer del món on apareix el mapa imprès de Califòrnia, que estic segur que necessita una actualització immediata perquè no crec que en la seua edició original pugui fer cap servei als turistes suecs, o d'on sigui, que decideixen viatjar a Califòrnia. Aquesta és l'única de les obres robades del total de 56 que s'ha recuperat; si voleu fer un cop d'ull a la resta, les teniu aquí; també us deixo el nom i el telèfon de la persona a qui podeu trucar si us sembla que que en veieu alguna en qualsevol llibreria de vell, segur que us recompensarà: Douglas Anderson (46 10 709 31 09). Burius es va suïcidar -els suecs tenen un terrible sentit tràgic de la vida- l'any 2004, poc després de ser descoberts els seus robatoris. La televisió del seu país ja ha fet una minisèrie que crec que encara no s'ha estrenat aquí.

El segon robatori és el del Codex Calixtinus. Una obra de meitat del segle XII de “valor incalculable” custodiada a la catedral de Santiago. La va agafar, segons sembla, un electricista de qui no sabem el nom que després de molts anys de treball a la seu va ser acomiadat a causa d'un d'aquests EROs que no paren d'atacar-nos. Diuen que l'home no es mostra gaire disposat a col·laborar, raó per la qual encara es desconeix on ha anat a parar el còdex.

Podria resultar curiós que en una època en què els llibres tenen una vida tan curta i un valor tan, relativament, escàs, sempre a punt de convertir-se en pasta de paper, algú es dediqui a robar-los. Jo, per exemple, estic disposat a regalar una bona part dels que tinc. Per què es roben determinats llibres? Per què tenen valor? Doncs precisament perquè malgrat els estralls del temps han aconseguit sobreviure. Dubto que els lectors normals i corrents estiguin més interessats a llegir els dos llibres esmentats més amunt( Las anotaciones marginales que los canónigos de Compostela dejaron en el manuscrito, demuestran que el códice fue usado y leído ininterrumpidamente, al menos, hasta mediados del siglo XVI. Sin embargo, parece que a principios del siglo XVII el manuscrito dejó de interesar, cayendo en el olvido durante muchos años) que una sèrie d'obres -cadascú que triï les seues- acabades de publicar. Els dos llibres robats són singulars, són únics, són patrimoni històric, cultural: vet aquí el que es valora i el que valoren els possibles compradors subjectes també a les misterioses lleis del mercat. En el cas del Codex de “valor incalculable”, per exemple, es poden trobar fantàstiques edicions facsímils per 1800 euros, però algú es conformaria amb una edició pràcticament perfecta si pogués posseir l'original? Per què no? Per què sí?

He dit que segurament la majoria dels lectors no tindrien gaire interès a llegir les dues obres esmentades, però potser m'equivoco. Copio un petit fragment del Codex Calixtinus traduït al castellà:

Pasado este valle, viene la tierra de los navarros, rica en pan, vino, leche y ganados. Navarros y vascos tienen características semejantes en las comidas, el vestido y la lengua, pero los vascos son de rostro más blanco que los navarros. Los navarros se visten con ropas negras y cortas hasta las rodillas como los escoceses y usan un tipo de calzado que llaman abarcas, hechas de cuero con el pelo sin curtir, atadas al pie con correas y que sólo envuelven las plantas de los pies, dejando al descubierto el resto. Gastan, en cambio, unos mantos negros de lana que les llegan hasta los codos, con orla, parecidos a un capote, y a los que llaman sayas. Como se ve, visten mal, lo mismo que comen y beben también mal, pues en casa de un navarro se tiene la costumbre de comer toda la familia, lo mismo el criado que el amo, la sirvienta que la señora, mezclando todos los platos en una sola cazuela, y nada de cucharas, sino con las propias manos, y beben todos del mismo jarro. Y oyéndoles hablar, te recuerdan los ladridos de los perros, por lo bárbaro de su lengua. A Dios le llaman urcia; a la Madre de Dios, andrea Maria; al pan, orgui; al vino, ardum; a la carne, aragui; al pescado, araign; a la casa, echea; al dueño de la casa, iaona; a la señora, andrea; a la iglesia, elicera; al sacerdote, belaterra, que significa bella tierra; al trigo, gari; al agua, uric; al rey, ereguia;y a Santiago, iaona domne iacue.


Son un pueblo bárbaro, diferente de todos los demás en sus costumbres y naturaleza, colmado de maldades, de color negro, de aspecto innoble, malvados, perversos, pérfidos, desleales, lujuriosos, borrachos, agresivos, feroces y salvajes, desalmados y réprobos, impíos y rudos, crueles y pendencieros, desprovistos de cualquier virtud y enseñados a todos los vicios e iniquidades, parejos en maldad a los Getas y a los sarracenos y enemigos frontales de nuestra nación gala. Por una miserable moneda, un navarro o un vasco liquida, como pueda, a un francés. En alguna de sus comercas, en Vizcaya o Alava por ejemplo, los navarros, mientras se calientan, se enseñan sus partes, el hombre a la mujer y la mujer al hombre. Además, los navarros fornican incestuosamente al ganado. Y cuentan también que el navarro coloca en las ancas de su mula o de su yegua una protección, para que no las pueda acceder más que él. Además, da lujuriosos besos a la vulva de su mujer y de su mula. Por todo ello, las personas con formación no pueden por menos de reprobar a los navarros.

I , per acabar, una mica de música també del còdex:



P. S. És possible que algun autor actual aspiri a la immortalitat. Hi ha moltes maneres d'aconseguir-la, però si no està segur de la vàlua de la seua obra, se m'acut que un bon mètode per arribar-hi es demanar al seu editor que només li publiqui dos o tres exemplars dels seus llibres, cosa que, a més, alguns lectors li agrairíem. Després, si hi ha sort, és qüestió de segles.

el vici de llegir (I)

Se suposa que durant les vacances es tenen força moment d'oci, és a dir, de temps lliure del qual un pot disposar segons vulgui o li convingui. De la persona que es troba en aquestes circumstàncies, les de disposar lliurement del temps per fer allò que més li plagui, en podríem dir ociosa. Sensacional, fantàstic, espaterrant! Ara bé, si consultem el mot oci al DIEC en la seva primera accepció, aquesta sensació de ser els amos del temps, de poder disposar de minuts, hores, dies i setmanes (en alguns casos envejats, mesos) segons l'albir del moment, queda eclipsada per una definició que comporta, entre els més sensibles, un sentiment de culpa o de desconcert: Fet d'estar sense fer res. Així, l'ociós, també segons el diccionari, és aquella persona: que està en oci, sense fer res, o encara: que és inútil que no treu cap a res. Si anem una mica més enllà, el diccionari ens continua informant d'altres derivats, fins arribar a ociositat: Vici d'estar ociós, de no treballar. Déu meu, algú hauria de revisar el diccionari! Des de quan no treballar, la legítima aspiració a no treballar i a tenir-ho tot pagat és un vici? I a quin treball es refereix el diccionari, al remunerat o al que no espera compensació econòmica (aquest és escàs actualment, ho sé)?

Joan Fuster, quan titulava un dels seus llibres Diccionari per a ociosos, pensava que l'ociositat era un vici? Pensava que el seu diccionari l'havien de llegir únicament aquells que no treballaven per convenciment, per possibilitats econòmiques o simplement per trobar-se a l'atur? Pensava Fuster que llegir és un vici? Creia que llegir és no fer res? En podem parlar més endavant. Mentrestant, em sembla interessant repassar el que diu sobre la lectura en el seu diccionari. És gairebé segur que avui, dia 11 de juliol de 2011, Fuster revisaria la seva llarga definició, però aquí queda la primera part -ho pujaré en dos lliuraments  perquè entenc que els ociosos que llegiran això tenen moltes coses a fer a part de perdre el temps aquí- del que va escriure:

LECTURA

Jo no hi entenc, però em sembla que hi ha d’haver un cert tipus de neurosi caracteritzada, precisament, per la por actual. I dic que deu tractar-se d’una neurosi —d’un complex o cosa per l’estil— perquè, en realitat, el fet no pot admetre cap altra explicació: almenys, jo no li’n trobaria.


Problema distint és el d’esbrinar si aqueix temor a afonar-se en el remolí quotidià de les sorpreses i les tragèdies és o no és justificat des d’algun punt de mira. Potser ens trobem davant una malaltia típica del nostre temps, o, en tot cas, davant una malaltia pròpia de temps, com el nostre, en els quals fan crisi les seguretats essencials d’una societat. Sigui com sigui, importa destacar que hi ha, evident, una tendència a l’evasió, a la fuga, que busca evitar la cara inamistosa de la realitat immediata.


Així s’esdevé, per exemple, amb les lectures. S’esdevé igualment en d’altres ordres de coses, en tots; però m’interessa considerar, ara, només, les lectures. Abunda la gent, i entre aquella que solem anomenar «culta», que defuig el contacte amb els llibres recents. Qualsevol autor, qualsevol obra, que no vinguin avalats per una pàtina, si més no, de lustres, són rebutjats amb escarafalls virtuosos. I si alguna excepció fan en aquest costum, ja se sap que és a favor de l’innocu, de la filigrana, de l’històric: d’allò que, en suma, i en si, ja és inactual. ¿Qui no ha conegut infinits exemplars d’aqueixa mena de senyor, infal·lible en tota tertúlia, que, desdenyós, «es refugia en els clàssics»? En un altre pla, encara que amb el mateix abast, hi ha els qui no llegeixen el diari: els torba el tràfec de l’actualitat, que exigeix reflexió solidària; baden en canvi, i estan en totes les seves glòries, amb un relat referent a Wamba o a les sogres de Napoleó.


I és curiós que, com s’esdevé sempre, si els deixen parlar no els pengen. El lector anacrònic esgrimeix, per justificar-se, raons d’indiscutible envergadura. Es referiran, sens dubte, a les dimensions, fabuloses, del patrimoni cultural de què som, és clar, hereus, el qual sol·licita la nostra atenció amb el peremptori «ars longa, vita brevis» entès d’una manera molt estranya. Ens diran, encara, que la comprensió exacta de l’actual només pot aconseguir-se a través de la comprensió prèvia del passat. Afegiran, per fi, que un clàssic és, naturalment, un valor segur, amb la garantia concorde dels segles, mentre que sobre els escrits d’última hora plana el risc perpetu de l’equivocació. ¿Quants literats, cèlebres per uns anys, no s’han esvaït en l’oblit més irremeiable? Altrament, la història d’avui solament s’il·lumina des de la perspectiva de l’ahir...


Sí. Tot això és veritat. Però no tota la veritat. I encara m’atreviria a precisar que és més veritat el contrari. Perquè, en el fons, l’home que llegeix —i que viu— ara, no és un ser abstracte, deslligat del temps —del seu temps—, susceptible de cedir, impunement, a vagues temptacions de convertir-se en una estàtua. Si la cultura, acceptada com un patrimoni, i si el clàssic, consagrat com a valor innegable, continua tenint sentit, és, en definitiva, per la seva permanència en l’ordre de les vigències actuals. Al cap i a la fi, tots distingim clarament el que és «arqueologia» i el que no ho és. Una obra literària de fa cinc, deu, vint o més segles, pot conservar, més o menys íntegres, els seus al·licients, i això la redimeix de qualsevol titlla d’ancianitat. El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent «modern», «actual». Quan el lector d’avui se li acosta en demanda de «refugi», mal senyal: mal senyal per al presumpte clàssic, perquè potser no ho és autènticament; o mal senyal per al lector, que només sabrà entretenir-se en la seva escorça, en el seu reducte anecdòtic o trivial. Llegir no és fugir. Encara que hi hagi molts que no cerquin en la lectura sinó el succedani honorable d’un estupefaent, llegir és tot el contrari d’embriagar-se o d’ensopir-se. Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps. I fins i tot per comprendre el passat, el qual, en última instància, és també passat «nostre», passat d’«avui». Acudim a l’obra literària a la recerca de noves o millors dades, d’opinions, de coratge, respecte al món que ens envolta, respecte al món de què som part. I el que no sigui això, serà perdre el temps; és a dir, perdre el nostre temps.


Però convindrà reprimir, per un moment, aquesta inclinació al consell o a l’anatema.

Joan Fuster: Diccionari per a ociosos: 'Lectura'.

pintada nocturna amb llum esmorteïda

Porto una setmana llarga, potser més, amb una passivitat lectora – a penes els llibres imprescindibles i una fullejada en diagonal a diaris i blocs- que em preocupa perquè no puc atribuir-ne la causa a un excés de feina ni a una desorganització material, sinó més aviat a una deixadesa mental i a un ritme vital que a les hores bones es transforma en badoqueria i en lentitud extrema, com si els meus components sensitius i racionals es trobessin en un estat d'abúlia propi d'un període de prehivernació.

Em passa el mateix amb l'escriptura. Res a dir, i encara la insatisfacció de dir-ho malament, com si les paraules notessin que el pensament no va a l'hora i es rebel·lessin en vulgaritats lèxiques i combinacions anàrquiques en un puzle impossible. Només de tant en tant alguna frase curta, algun lema de dubtosa utilitat, com la pintada d'aquesta nit, amb falta d'ortografia inclosa per desmentir-ne -o confirmar- l'autoria, i que demà o demà passat desapareixerà de la capçalera del bloc de la mateixa manera que la brigada de l'ajuntament la traurà de la paret del metro d'aquesta Barcelona de parets inintel·ligibles, prosaiques i avorrides amb vianants apressats amb horaris fixos, fins i tot els de lleure.

passió lectora

Em preguntava ahir -sense que l’interrogant fos la conseqüència de cap visió prèvia- què ens guia a l’hora d’exercitar la nostra passió lectora. Suposo –sé- que els estímuls són diversos, confessats i inconfessables, quan es busca un llibre i que hi deu haver més d’un estudi, estadístic o seriós, sobre el tema. El que no sé, ni sé si s’ha fet alguna aproximació més o menys objectiva, és si hi ha lectors que trien les obres que llegeixen a partir de la llengua de l’autor. Dit més clarament, ¿hi ha lectors que es decanten especialment per la literatura escrita en la seva llengua materna i opten secundàriament per les altres literatures, sigui en la versió original o a través de traduccions? Expressat encara amb una altra aproximació: hi ha lectors per als quals la passió lectora és un acte de militància lingüística?

il·luminació?

Ahir, mentre rellegia Mil cretins per qüestions de feina, em va venir sobtadament un pensament, una mena d’il·luminació de procedència no identificada. Aproximadament em deia que en els darrers anys –la il·luminació era més aviat inconcreta en l’aspecte numèric- havia llegit poquíssimes narracions, poemes o novel·les d’escriptors en llengua catalana de menys de cinquanta anys (el quaranta també ballava boirós) en el moment present.

Com que tot va passar en un instant, i la temporalitat dels instants és, com se sap, brevíssima, la informació no incloïa cap llistat exhaustiu de noms, a penes una intuïció de cares i de títols, i tampoc no especificava les causes d’aquesta casualitat o voluntat lectora. Tot plegat, una visió insignificant i sense cap profit.

Si jo fos una persona poc mandrosa, em posaria a repassar les meves lectures per confirmar o negar les dades –excessivament generals, repeteixo- i, en cas que fossin certes, potser trobaria una explicació a la limitació de la meva tasca lectora. Per altra banda, no estic segur que m’agradessin les conclusions ni sé si hi estaria d’acord.

lectura

Acabo el cicle d’aquests quatre dies amb una altra cita. La lectura que m’agrada –no dic la que m’interessa- és aquella que em fa aturar, que em fa dir la meva, amb paraules o pensaments, que em crea complicitat, encara que sé perfectament, com tothom, que sovint la complicitat és unidireccional, arbitrària, aleatòria, i que potser s’allunya de les intencions de l’escriptor, fins i tot d’aquell escriptor que és un nàufrag que únicament deixa anar ampolles amb missatges per si algú els troba.

No crec que bàsicament la qüestió consisteixi a llegir molt, sinó a llegir bé. Jo, al menys, he defensat sempre aquest principi; malauradament no l’he pas practicat sempre. De jove –de disset a vint-i-set anys- vaig llegir tot el que em caigué a les mans –o sigui desordenadament. Havent disposat d’una memòria una mica viva, la lectura, vasta i desordenada, em creà la il·lusió que avançava positivament. Vaig adonar-me, però, que no era pas així. Ja comprenc que llegir bé és dolorós i difícil. Posar atenció en les coses –en un text-, mirar-les bé, pausadament, implica un gran esforç. L’estat natural de l’home no és pas l’atenció: és la dispersió, és volar de branca en branca com els ocells. Per això observar és més difícil que xerrar, que improvisar, que delirar. Observar és més difícil que pensar.

Josep Pla: Notes disperses

De la nota de Pla, m’identifico amb la intensitat de la lectura durant els mateixos anys que diu –any més any menys-, amb el desordre en la lectura. En canvi, desmemoriat com sóc, d’aquella època em queda només el plaer de la lectura dispersa i no sento la culpa de no avançar com calia. Ara, ja gran, continuo –menys- volant de branca en branca, improvisant, delirant massa, incapaç d’observar i, si vull ser sincer, ple de pensaments difusos. En conclusió: sabedor que mai no escriure cap novel·la, ni tan sols un conte o un poema; potser algun assaig?

que l'escriure (o el llegir) no ens faci perdre el parlar

(Li han deixat un lema sobre la taula i una nota que diu que munti una petita falca publicitària. Res més. No li troba gaire sentit. Cada cop hi ha més gent que es treu, no ja el B o C, sinó el nivell D de llengua catalana. La crisi no sembla afectar excessivament editors i lectors; si es publica i es llegeix, bé es deu parlar, oi? Mai no s’havia escrit tant sobre la llengua ni ho havia fet tanta gent diversa. L’ensenyament del català i en català a les escoles ha estat espectacular en els darrers anys. Es multipliquen els cursets per a nouvinguts, per a vellsvinguts i per a sedentaris...

Per si de cas va recollint el material que li han deixat i que va trobant i pensa que li pot servir el que al·legòricament o des de la distància pot al·ludir el tema proposat. Abans de continuar inútilment, però, haurà de mirar de posar-se en contacte amb els qui li han passat la nota, perquè potser és una broma i no voldria perdre el temps. I és que per moltes voltes que li dóna i per molt material que vagi acumulant no acaba de veure que el lema sigui ni remotament cert. A més, dubta de la seva correcció lingüística.)

En el ángulo aislado al norte de este territorio, en la isla de Veglia (Krk), el dalmático, o sea el dialecto veglioto, se ha conservado hasta fines del siglo XIX. El último dálmata que había hablado aún vegliotto en su juventud fue Tuone Udaina Burbur, muerto a los 77 años, en 1898. El y los llamados epígonos (los que recordaban aún algo del dialecto de sus antepasados), y además las noticias y rebuscas de otros, los documentos de archivo de Dalmacia, fragmentos y palabras en los documentos servo-croatas, venecianos o latinos, los topónimos y, finalmente, elementos dalmáticos que han pasado al superstrato serbo-croata y véneto, han sido los fundamentos sobre los cuales Bartoli ha llegado a reconstruir el dalmático, el continuador directo del latín en la costa dálmata completamente romanizada.
[...]
Así, pues, mientras el dalmático, perteneciente al románico oriental y hoy extinguido, forma el puente entre románico oriental y occidental, el rumano es el único representante que aún existe del románico oriental o balcanorománico.

B.E. Vidos. Manual de lingüística romànica.

... d’aquella llengua, per altra part, que no sens motiu tenen molts per la primogènita entre las neollatines i que, amb noms diversos però amb varietats sols secundaries, fou un temps la mes culta i celebrada...

Discurs inaugural de M. Milà i Fontanals dels Jocs Florals de 1859.

-¿Qué valores básicos conservan?
-Para seguir siendo como Dios nos hizo es bueno recordar que podemos cazar y contar historias y hablar nuestra lengua. En África hay tribus que perdieron su idioma y ya no saben quienes son.

Entrevista a “La Vanguardia” a Mario Kapilolo, bosquimà. (23-5-2009)

La primera lengua que hablan los encuestados es en un 50 % de los casos el castellano; en un 30% es el catalán; un 10% ambas lenguas y el restante 10%, otra lengua.

Del diari, a partir d’una enquesta de l’Idescat de 2007


(I si fes la falca sense arguments i s’ha acabat la història. No funciona així la publicitat? És clar que li caldria alguna imatge...)

sí o no?

Em demanes, Arare –personalitzo- que et digui quins llibres vaig comprar en aquests dos primers dies de la Setmana del Llibre en Català. He tingut dubtes a l’hora d’accedir a la teva curiositat perquè una cosa és el que diem al bloc o en les nostres converses –una tria- i l’altra és la veritat de les nostres lectures, de la vida que no mostrem. Qui és que no té coses amagades, potser insignificants, que no s’atreveix a deixar sortir a la llum ves a saber per quins motius? I per què no?, penso. Quin mal hi ha, encara que només sigui per un cop i en una tarda de diumenge calorosa, d’aquelles en què tothom té activitats més importants a fer que llegir el que et dic, a deixar-se anar una mica, a humanitzar-se, tot sabent que el que escrigui serà un secret entre nosaltres? Per què no mostrar una altra cara d’un mateix, encara que pugui decebre als qui pensen que un es nodreix únicament dels clàssics? Em fa una mica de vergonya, Arare, i no escriuré el nom, només deixaré la foto de les portades, segur que ho entendràs. I és que a la meva època, aquests llibres no es publicaven. Ei, també hi havia altres llibres, però...

cànons

Us volia parlar l’altre dia d’un impossible: la incapacitat de decidir-se per una cosa sola per sempre més, la impossibilitat d’una tria única, excloent, que fos totalment satisfactòria. Per no complicar massa la situació i delimitar el camp, vaig pensar que seria fàcil plantejar-ho com un joc i ho vaig concretar en una cosa tan inofensiva com els llibres –a la fi, la majoria dels que escrivim també llegim alguna vegada-. En resum, us proposava que us decidíssiu, ni que fos mentalment, per un llibre, l’únic, que per al circumstància que fos, podríeu conservar i tornar a llegir sempre que volguéssiu.

He de dir, en primer lloc, que tal com va detectar la lluna, que va mostrar la seva sorpresa en el seu propi bloc, els comentaristes es van prendre una llibertat que jo no els havia donat (evidentment els comentaristes gaudeixen de totes les llibertats possibles en aquest bloc), van decidir que un llibre era insuficient i tots, excepte la lluna quan parla de l’assumpte, van optar per una doble tria o encara més. Jo, igual que ella, vaig pensar: per què? Per què dos o més i no un? Les respostes possibles més plausibles eren dues: els lectors no m’havien llegit bé –potser, com jo mateix, fan lectures en diagonal o salten paraules- o jo m’havia explicat malament. Posats a triar, em convenia la segona hipòtesi, però entenc que el redactat en pantalla –no tothom imprimeix els meus posts per llegir-los després tranquil·lament, em consta- i una certa dolenteria per part meva podia ocasionar els resultats que es van veure i encara es poden llegir. En el post següent va quedar clar que jo em decidia únicament per Pla.

Deixem-ho estar. La idea que m’ha vingut al cap és que seria interessant de fer ara, amb més calma i deixant temps per reflexionar, una mena de cànon de la literatura blocaire. Quins són els llibres preferits dels, per exemple, 60 blocaires que tinc enllaçats a bloglines? Només un per cap. No quin és el llibre que considera millor en la història de la literatura que coneix directament o indirectament, no atenent a allò que en diuen criteris literaris objectius que, per altra banda, no sé quins són, sinó tenint en compte la capacitat del subjecte interrogat per tornar-lo a llegir, per guardar-lo en la memòria, per deixar-li un espai especial al seu cor, potser, fins i tot –o sobretot- per motius extraliteraris. Hi hauria sorpreses importants? Apareixerien Cervantes (24 milions d’entrades a Google), Shakespeare (55 milions), Pessoa (44 milions), Josep Carner (130 mil), Josep Pla (350 mil), Bible (en anglès, 126 milions)...? Algú ens parlaria d’un llibre que no hem llegit cap de nosaltres? Algú triaria un llibre mític de la seva infantesa o adolescència? Quantes obres hi hauria d’aquelles que mai no han aparegut ni apareixeran entre les 100 més llegides (comprades) o que cal llegir (comprar)?

Potser algun dia, amables lectores i lectors, em decidiré a demanar-vos el que us dic, mentrestant, i com a mostra, us transcric una primera aproximació als vostres gustos per ordre d’aparició, segons consta als comentaris que vau deixar, encara que potser us vau precipitar:

La Fundació, d'Isaac Asimov (triat al bloc de la Lluna)
Cien años de soledad, de Gacía Márquez
El amor en los tiempos de cólera, del mateix autor.
Qualsevol llibre de la Rodoreda
El temps de les cireres, de M. Roig.
Mirall trencat, de M. Rodoreda.
La fuente de la edad, de Luís Mateo Díaz
El senyor dels anells, de Tolkien (no sé si traduït; també El Hobbit...)
Fahrenheit 451
Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol.
Salvo el crepúsculo, de Cortázar
Las mujeres, que leen, son peligrosas
L’Odissea (en versió original?)
A la recerca del temps perdut
Cien años de soledad.
L’Odissea.
Dos manuals de supervivència.
Els records d'allò llegit a diversos llibres i als blocs (influència de Fahrenheit?)
Un llibre sobre l’elaboració de repel·lents d’insectes (s’ignora el títol)
Un diccionari etimològic (no penseu que jo no m’hi apuntaria, més al DCVB que al de Coromines)
Un llibre en blanc (evidentment llegir la pròpia obra sempre és satisfactori)

Deixant de banda alguns dels llibres del final, que segur que ara no figuren en els prestatges dels qui els han triat i que ja veieu que responen a un tràfic d’influències - qui els ha avisat que anirien a parar a una illa deserta?-, sobta que entre tan poques mostres hi hagi obres repetides. També és curiós que un "subgènere", la ciència ficció tingui diverses representacions. De la resta, com he dit més amunt no se si me’n puc refiar del tot, però no deixa de ser un primer indici de gustos literaris.

P. S. Afegeixo a la lista els darrers llibres triats o les puntualitzacions:

Cartes a un jove poeta, de Rilke
Mujercitas
Obres Completes de la Rodoreda
Grandes sertões: veredas, de João Guimares Rosa
Obres Completes de Pere Calders (si pesa massa: Cròniques de la veritat oculta)