incompetents

Fa uns quants dies us parlava d’un llibre i ho vaig deixar a mitges. No sé si hauria de deixar enllestida la feina o deixar-la com va quedar, però acabaré: és un deure moral, trobo.

Per si queda algun dubte, El Libro de los fracasos heroicos no és més que una mena de Guinness però a la inversa, és a dir que es va fent un repàs a una sèrie de gent que al llarg del temps han mostrat la seva incompetència en algun camp i, a més, aquesta manca d’èxit ha transcendit a la premsa. A diferència del Guinness, que se suposa que té un bon muntatge per recollir els rècords, en aquest cas ha estat l’autor del llibre, amb l’ajuda d’alguns incompetents com ell, qui ha anat recollint d’una manera possiblement poc sistemàtica les notícies d’aquells que sobresortien negativament i les ha anat comentant i ajuntant per temes.

Cal comprar el llibre? Definitivament, no! Per què en parlo? És evident, aquest és un bloc que, a diferència de la majoria, està escrit per un incompetent, com ho demostra, per exemple, el fet de dedicar tres posts a un llibre que quedarà en l’oblit més absolut si és que no s’hi troba ja. Algun aspecte positiu de la seva lectura? Sí, si anem als valors extraliteraris, és un bon llibre per aquells que tenen una autoestima moderadament baixa. Repassar algunes de les activitats desastroses del proïsme sempre fa pujar la moral. Constatar incompetències que a un li sembla que no faria és un sistema per trobar-se millor amb un mateix: escriptors execrables, muntatges teatrals dolentíssims, actes cívics incívics... El llibre té un perill, que el llegeixi algú que, coneixedor de les seves lleugeres limitacions, s’encaparri a fer alguna cosa pitjor que ningú per sobresortir. Ni amb tota la paciència i entrenament del món és possible assegurar que s’acabarà triomfant, és a dir, fracassant. Quant a l’aspecte d’estil, és innegable que l’obra té alguns trets que caracteritzen l’humor anglès, aquesta ironia, per exemple, que fa que s’expliqui amb aparent normalitat allò que comunament és acceptat com a poc usual o inversemblant.

Insisteixo, és tracta d’un llibre que no us cal comprar, a no ser que sigueu d’aquells lectors que indefectiblement sempre trien el llibre del costat en lloc de triar el que realment els hagués interessat llegir.

Acabo amb una petita mostra de la introducció lamentablement traduïda al català:

“Així que, el 1976 vaig fundar el Club dels No Molt Bons de Gran Bretanya i em vaig nomenar, aprofitant el caos administratiu, president.
Per optar a ser soci només es necessitava no ser massa bo en alguna cosa (pesca, conversa intranscendent, batik, qualsevol cosa) i assistir a reunions en què la gent xerrava i feia demostracions pràctiques del que no sabia fer. Van gaudir d’algunes vetllades inoblidables en les quals sentíem fragments de converses entendridores (“Sí, les ovelles són difícils”, un atista no gaire bo).
[...]
El meu propi discurs inaugural va ser rebut amb una ovació de gala, però més tard em van destituir de president perquè vaig impedir que caigués una cassola de sopa..
El sopar inaugural va ser tan desastrós que tres mesos després vam celebrar una vetllada musical en què tost vam tocar algun instrument fins que ens vam sentir massa aclaparats per continuar. La vetllada es va acabar quan un dels assistents va interpretar una cançó protesta que denunciava una sèrie d’injustícies, totes eradicades fa més d’un segle: baralles de galls, nens escura-xemeneies, i altres de semblants.
[...]
En realitat, ens vam posar en contacte amb la Tate Gallery per veure si podíem celebrar l’exposició allí. Vam rebre una carta molt correcta d’un dels responsables d’art modern.
“Gràcies per la seva oferta –deia-. Malgrat que ens agradaria ajudar-los en la seva iniciativa artística, em temo que no els podríem permetre que enderroquessin el pòrtic i tres murs de l’interior, com suggereixen a la carta, per poder entrar les seves obres de major format. Això podria produir greus contratemps a la col·lecció permanent. Quant al que plantegen sobre pintar una de les seves obres en un dels nostres murals, hauran de tractar la qüestió amb el departament de conservació. Em temo que el que li estic dient serà fins i tot vàlid per a “un dels més vells”. Espero que l’exposició els vagi bé.”

Aquí cap gran galeria d’art els hagués respost. Bé, després de la introducció, que té molt poca cosa a veure amb el gruix del llibre, comencen els casos concrets. Em permeto transcriure un fragment del “poema menys poètic” i copiar sencer “el frau més matusser”.

“Quan creava una figura poètica un pèl esmunyedissa, introduïa una nota a peu de pàgina per explicar-la.
Per exemple, a “Desastre a la mar” n’afegeix una al primer vers:

El capità atalaia la línia arrissada 1

1 Figura poètica amb què l’autor vol descriure l’horitzó"

Ben pensat, jo personalment agrairia força les notes a peu de pàgina en alguns poetes. I, finalment, el frau:

“Un treballador nigerià va explorar nous camps en el frau el març de 1967. Mentre treballava en una construcció de Lagos, va manipulà un xec de la seva nòmina perquè passés de 9 lliures i 4 xílings a 697 milions 90 lliures i 4 xílings. El frau fou tot un èxit fins al moment en què intentà cobrar el xec.”

Quedeu avisats.

P. S. Suposo que els de Cossetània, que tan amablament -i injustament- m'han afegit als seus enllaços, a l'apartat "blocs que parlen de llibres", m'esborraran immediàtament si llegeixen aquest post. No els ho retrauré.

rigorós laberint informatiu

Va arribar un moment en què vaig pensar que el meu intent de comprar El libro de los fracasos heroicos (The (Incomplete) Book of Failures)seria un fracàs. Vaig arribar aproximadament a les vuit a “La casa del llibre” del passeig de Gràcia amb la intenció de preguntar directament per l’obra. Com la majoria de vegades, vaig entrar per la porta que dóna directament a la minsa secció de literatura catalana i em vaig aturar un moment a mirar les novetats. Dues dependentes o llibreteres (mai no he sabut establir ben bé les diferències) estaven ordenant llibres, però sobretot s’estaven explicant els inconvenients de fer un horari de treball tan poc raonable que, entre altres coses, no els permetia seguir amb normalitat les activitats extralaborals, es queixaven especialment d’haver de treballar en dissabte, de no tenir dos dies seguits de festa. En fi, no detallaré la seva conversa per dues raons: no la puc reproduir textualment i no em sembla correcte aprofitar-me de la confiança que les noies, inadvertidament, van dipositar en la meva persona d’aparença despistada. Val a dir que en aquell moment em va semblar més interessant escoltar-les que interrompre-les per preguntar on podia trobar el meu caprici. Finalment, vaig aprofitar una pausa per interrogar la que em queia més a la vora. Després de mirar l’ordinador i comprovar que el llibre existia, la dependenta-llibretera em va dir que el llibre el podia trobar en la secció d’història o en la de llibres d’humor, que tornés a preguntar en el punt d’informació que hi havia a la dreta de la caixa. Em va semblar que l’ordinador de la dreta-dreta de la caixa s’especialitzava en còmics o en art –no n’estic segur-, així que vaig optar per anar a l’ordinador de l’esquerra, on, després de la consulta pertinent, l’amable noia rossa amb ulleres em va confirmar la pertinença del llibre bé a història bé a humor i em va encaminar a l’ordinador (punt d’informació) d’unes 12 passes davant-dreta de la caixa amb el consell que m’esperés fins que arribés l’encarregat d’aquell punt. Al cap d’una estona qui va arribar va ser una altra noia que finalment es va veure capaç de buscar-me el llibre. Ella davant i jo seguint-la vam fer una passejada circular que va anar estretint-se – per un moment la vaig perdre de vista- fins que -era una professional- va descobrir el llibre en els baixos d’una taula. No us podeu imaginar com li vaig agrair mentalment.

Però en anar a pagar encara m’esperava una sorpresa agradable. La caixera –potser també dependenta-llibretera- es va fixar en el meu exemplar i va observar que tenia dues pàgines que semblaven despreses.
-Senyor –em va aconsellar-, hauria d’anar a canviar el llibre.
Li vaig haver d’assegurar que no calia, que em semblava que tots els exemplars tenien aquelles pàgines soltes, que tractant-se d’un llibre sobre els fracassos era normal que s’haguessin equivocat en alguna cosa. Aquelles dues pàgines no estaven numerades i eren simplement una fe d’errates, ben especial, és cert: s’havien omès dues pàgines senceres de la introducció, que eren precisament aquelles. No estic segur que jo m’expliqués bé perquè la caixera va fer una cara estranya, però devia pensar que el client sempre té raó, sobretot si s’emporta una unitat defectuosa, i va accedir a cobrar-me sense insistir que repassés atentament l’exemplar. En tot cas sempre tinc quinze dies per fer la devolució que es realitzarà “en el mateix mitjà de pagament en que (sic) es va fer la compra.”

I ara m’adono que encara no he parlat del llibre d’Stephen Pile ni dels altres dos, fins al total de 50, 70 € -déu meu, com s’encareix la tinta sobre el paper, ni que fos tinta xina!-, que vaig comprar. Que ja en parlaré un altre dia de tot plegat? Vosaltres maneu, però us asseguro que podria continuar.

P.S. Al mig de la plaça de Catalunya ja s’han disposat les carpes que obriran el dia 1 de març perquè puguem fullejar els exemplars de la Setmana del llibre en català. En Permanyer encara no s’ha queixat de la intrusió en aquest espai públic emblemàtic. Bé, caldrà anar a buscar provisions per tal de contrarestar la llarga Quaresma d’abstinència en altres camps, tot i que això de la Quaresma em fa l’efecte que és una llegenda urbana o vaticana. Mentrestant, la Clara ens parla al seu bloc de l’anunci de la Setmana a Catalunya Ràdio, que sembla que ara ja ha desaparegut (l’anunci, no Catalunya Ràdio). La imatge que trobo a la pàgina del gremi no em sembla especialment engrescadora, té alguna cosa d'amenaça de préstec hipotecari.

fracàs

Segurament el llibre d’Stephen Pile titulat El libro de los fracasos heroicos (editorial Alba, col·lecció Freak, , Barcelona, octubre de 2006) no figurarà entre els deu més venuts de la setmana. Començar dient que l’èxit està sobrevalorat ja és un mal principi per vendre exemplars de la teva obra en una societat que, ara com sempre però més que mai, busca l’èxit per tots els mitjans possibles, en una societat cada vegada més uniforme en què cal fer el que sigui per distingir-se, per tenir un petit moment de glòria que et diferenciï del teu veí. Que la diferència, i l’èxit, consisteixi de vegades a figurar en el Guinness perquè amb el cap aconsegueixis rebentar més síndries per minut que el del 3r 1a és pot considerar lamentable, però ja et pot deixar plenament realitzat per sempre més en aquest món tan competitiu i especialitzat i alhora tan manipulable. En una societat en què tothom que sigui mitjanament llegit sap que entre la mosca del vinagre i els humans les fronteres genètiques que ens separen són insignificants des de la perspectiva còsmica, una bagatel·la, és una quimera, una temeritat i una inutilitat només pròpia dels mesuradors del temps a través del rellotge aquesta búsqueda constant de l’èxit, de ser els primers en alguna cosa, de guanyar únicament pel plaer de guanyar, encara que alguns justifiquin el seu triomf a partir de teories rocambolesques que qualsevol teoritzador mediocre sabria desmuntar -els teoritzadors mediocres, de totes maneres, no existeixen perquè el seu camp de realització és l’acció i no la reflexió; només hi ha bons teòrics i mals teòrics-. Però aquesta és la grandesa i la misèria dels humans, la que fa que progressin i s’enfonsin: l’intent de sobresortir, de ser els millors, no per necessitat –si parlem de diners, no cal que continuï- sinó per un plaer íntim que només psiquiatres o psicòlegs deuen saber analitzar.

Pile continua dient que el que ens diferencia dels animals –dels altres animals-, i allò en què realment sobresortim, és la incompetència; de la qual cosa es pot concloure que ets més animal en la mesura que ets menys incompetent i, en conseqüència, que si ets competent –tens èxit- en allò que fas, la teva naturalesa s’apropa a la de la mosca del vinagre i s’allunya de la que els segles d’evolució ha acabat modelant. Dit d’una altra manera, tot això ja ho trobem en Llull, el nostre primer escriptor important conegut, o, poc després, en Anselm Turmeda, en la seva Disputa de l’ase. És veritat que els vells mestres els tenim força oblidats i que per influència americana ens hem anat acostant cada vegada més als animals, als éssers especialitzats, però ho volem ser no per aptituds sinó per desig, en un procés d’involució imparable i pervers.

Podria parlar llargament sobre el tema i posar exemples, però considero que potser cal que abans em llegeixi el llibre de Pile i pugui contrastar les meves idees amb les seves. Mentrestant, continuo insistint en la meva idea inicial: el llibre es vendrà poc. Ara per ara, la gent continua enderiada a triomfar, a ignorar que cada triomf, que cada allunyament del fracàs, és un pas enrere en l’evolució, petita, que ens ha portat de ser igual a la mosca del vinagre a ser el que ara som –alguns-. Stephen Pile, que s’ha avançat al seu temps, fracassarà, i si no és així, serà una mala notícia, al menys per a ell. En fi, que espero que aquest post mediocre, embolicat, llarg i reiteratiu, contribueixi al seu fracàs com a escriptor; si no fos així, si a partir de la seva lectura, ven un llibre més dels que l’atzar li té assignats, no dubteu que jo tindria algun remordiment.

Per cert, és simptomàtic que aquest llibre no s’hagi traduït al català. No cal que us digui el que això significa o si ens n’hem d’alegrar. Vosaltres mateixos.