23.2.07

fracàs

Segurament el llibre d’Stephen Pile titulat El libro de los fracasos heroicos (editorial Alba, col·lecció Freak, , Barcelona, octubre de 2006) no figurarà entre els deu més venuts de la setmana. Començar dient que l’èxit està sobrevalorat ja és un mal principi per vendre exemplars de la teva obra en una societat que, ara com sempre però més que mai, busca l’èxit per tots els mitjans possibles, en una societat cada vegada més uniforme en què cal fer el que sigui per distingir-se, per tenir un petit moment de glòria que et diferenciï del teu veí. Que la diferència, i l’èxit, consisteixi de vegades a figurar en el Guinness perquè amb el cap aconsegueixis rebentar més síndries per minut que el del 3r 1a és pot considerar lamentable, però ja et pot deixar plenament realitzat per sempre més en aquest món tan competitiu i especialitzat i alhora tan manipulable. En una societat en què tothom que sigui mitjanament llegit sap que entre la mosca del vinagre i els humans les fronteres genètiques que ens separen són insignificants des de la perspectiva còsmica, una bagatel·la, és una quimera, una temeritat i una inutilitat només pròpia dels mesuradors del temps a través del rellotge aquesta búsqueda constant de l’èxit, de ser els primers en alguna cosa, de guanyar únicament pel plaer de guanyar, encara que alguns justifiquin el seu triomf a partir de teories rocambolesques que qualsevol teoritzador mediocre sabria desmuntar -els teoritzadors mediocres, de totes maneres, no existeixen perquè el seu camp de realització és l’acció i no la reflexió; només hi ha bons teòrics i mals teòrics-. Però aquesta és la grandesa i la misèria dels humans, la que fa que progressin i s’enfonsin: l’intent de sobresortir, de ser els millors, no per necessitat –si parlem de diners, no cal que continuï- sinó per un plaer íntim que només psiquiatres o psicòlegs deuen saber analitzar.

Pile continua dient que el que ens diferencia dels animals –dels altres animals-, i allò en què realment sobresortim, és la incompetència; de la qual cosa es pot concloure que ets més animal en la mesura que ets menys incompetent i, en conseqüència, que si ets competent –tens èxit- en allò que fas, la teva naturalesa s’apropa a la de la mosca del vinagre i s’allunya de la que els segles d’evolució ha acabat modelant. Dit d’una altra manera, tot això ja ho trobem en Llull, el nostre primer escriptor important conegut, o, poc després, en Anselm Turmeda, en la seva Disputa de l’ase. És veritat que els vells mestres els tenim força oblidats i que per influència americana ens hem anat acostant cada vegada més als animals, als éssers especialitzats, però ho volem ser no per aptituds sinó per desig, en un procés d’involució imparable i pervers.

Podria parlar llargament sobre el tema i posar exemples, però considero que potser cal que abans em llegeixi el llibre de Pile i pugui contrastar les meves idees amb les seves. Mentrestant, continuo insistint en la meva idea inicial: el llibre es vendrà poc. Ara per ara, la gent continua enderiada a triomfar, a ignorar que cada triomf, que cada allunyament del fracàs, és un pas enrere en l’evolució, petita, que ens ha portat de ser igual a la mosca del vinagre a ser el que ara som –alguns-. Stephen Pile, que s’ha avançat al seu temps, fracassarà, i si no és així, serà una mala notícia, al menys per a ell. En fi, que espero que aquest post mediocre, embolicat, llarg i reiteratiu, contribueixi al seu fracàs com a escriptor; si no fos així, si a partir de la seva lectura, ven un llibre més dels que l’atzar li té assignats, no dubteu que jo tindria algun remordiment.

Per cert, és simptomàtic que aquest llibre no s’hagi traduït al català. No cal que us digui el que això significa o si ens n’hem d’alegrar. Vosaltres mateixos.

6 comentaris:

Hanna B ha dit...

el titol d'aquest llibre em preocupa, quan diu "fracasos heroicos" no ho diu amb alguna mena de triomfalisme?
com que també hi ha triomfadors en fracassos, m'intriga saber com ho enfoca aquest sr. pile...
el triomf de la incompetència s'està imposant molt, i ja ni tant sols es disfressa de competència, què vol dir tot això? ho aclareix el sr. pile?
espero que el llibre triomfi, a mi ja m'ha despertat la curiositat!

Xurri ha dit...

Fantàstica oda al fracàs.
La llàstima és que no és mediocre, ho sento, és brillant. O a mí m'ho sembla.

No crec que el llibre arribi a ser tan fí. no sé que fer, ara, si comprar-lo per a comprovar-ho (i contribuir a un indessitjat èxit/fracàs) o ignorar-lo i fer feliç (n'estàs segur?) a l'autor.

I curiós post, que enllaça dos temes de tertúlia (especialització i la pròpia imatge) que em temo no has tractat al foro per algún motiu que no entenc (és simplement cronològic??) i que probablement no és assumpte meu.

Dos petons pere, tot i que mai en deixo.

jaka ha dit...

Doncs mira... a mi m’has fet despertar la curiositat. L’entendria jo Pere? Es molt complicat ?
=:)

pere ha dit...

En realitat, Hannab, el titol original és " The (Incomplete) Book of Failures", però una vegada més els traductors han pensat que era massa prosaic.
De tota la vida que s'està imposant el tema dels incompetents. Tu i jo (i molta més gent) sabem que cal ser incompetent per tenir moltes competències (o és a l'inrevès?)
Et deixo encara amb la curiositat, però t'avanço que el sr. Pile és realment un incompetent, tot i que el seu llibre pot fer que alguns també ho vulguin ser, per allò que dels més grans incompetents i competents se'n parla, però dels d'entremig ningú no en diu res.

No exageris, xurri, que ets una amiga, però t'accepto que sigui brillantment mediocre.

No el compris encara, que em falta una segona i potser una tercera part que no desvetllaré en aquest moment. El que puc avançar és que té aquell humor distant, aparentment desapassionat, que els anglesos dominen tan bé... i que a mi m'agrada.
No n'he parlat a la tertúlia -ho encertes- per raons cronològiques. I és veritat que en anar escrivint m'adonava que tractava dos temes que apareixien en el nostre bloc col·lectiu. En fi, allà o aquí, tampoc no té importància.
Dos petons per a tu (i ja saps com em costa donar-ne).

Gens complicat, jaka. Diria que fins i tot és decebedor si, segons es pot desprendre del post, algú es pensa que és un assaig. Però no avanço res encara.

Arare ha dit...

Nois, si els petons són gratis! no sé per què us costa tant de donar-vos-els!

No compraré el llibre... m'he passat de tots els pressupostos, fins i tot amb llibres i em cal estrènyer el cinturó.

És trist, com dius, que sigui molt més important trencar síndries amb el cap (ho vaig veure per la tele) que descobrir una nova fórmula matemàtica... molt trist... fins i tot per a qui mai no ha arribat a entendre el mecanisme de l'arrel quadrada ni li agrada la síndria, tchts,tchts...

pere ha dit...

Gratis, gratis... no se sap mai; arare, de vegades els dones hi no te'ls tornen, de vegades esperen que en continuïs donant indefinidament, de vegades produeixen al·lèrgies, de vegades et costen cars...
Far`s bé de no compar-lo, jo ja te'n faré cinc cèntims.
Per un moment vaig pensar que trencar les síndries amb el cap era un intent de voler tornar a l'equilibri amb la natura, però no, em sembla que no anava per aquí :-)