final del camí (per al Barça, no)

Així doncs, de la Malpaso em vaig encaminar a la Central del carrer Mallorca, on estava segur que trobaria més d'una edició de Platero: si no tenen un llibre de ficció literària a la Central, on el puc anar a buscar?, a part d'internet, esclar. No vaig perdre el temps mirant prestatges, sinó que vaig preguntar a la noia de l'ordinador, que no el va haver de mirar per saber que el tenien en un determinat prestatge. La vaig seguir amb respiració agitada -ella era veloç, molt més que Platero- i vaig veure com resseguia els lloms dels llibres..., però, ai!, no els en quedava cap exemplar. Suposo que em va veure voluble, presa d'un desig momentani, i per això no em va suggerir que el podia encarregar, o potser que el tenien a la Central del carrer Elisabets. En fi, simples hipòtesis. Tot i la decepció, em vaig quedar una estona mirant superficialment, com no pot ser d'altra manera, les taules de llibres, especialment la de poesia. Vet aquí que em va cridar l'atenció la Poesia Completa de Lezama Lima, l'escriptor cubà de qui no sabia que s'havien recollit tots els poemes en un sol volum. Va ser com un petit esclat premonitori: tothom sap l'admiració de l'escriptor cubà per Juan Ramón Jiménez, que no sé si va conèixer personalment durant la seua estada a l'illa entre els anys 36 al 39 o ja es coneixien d'abans. En resum, que vaig sortir de la llibreria amb els poemes dins d'una bossa de paper vermella. No sabria explicar ara per què Lezama Lima fou un dels escriptors mítics de la meua joventut, però deixo constància del fet.

Vaig pensar, amb tan poca fe com en la remuntada del Barça davant del París: i si m'arribés a la Casa del Llibre, la de la Rambla de Catalunya? Pensat i fet. Vaig recórrer un altre cop a la taula de l'ordinador. El noi, també sense mirar la màquina i a un trot de vertigen, va acostar-se a la lleixa adequada i ens vam trobar a meitat del camí -jo esbufegant- amb dos exemplars de Platero y yo. Em va dir que eren els millors. Un breu repàs em va confirmar que eren una bona tria, però vaig voler anar al meu ritme un pèl més lent i vaig examinar altres exemplars. Resultat, que em vaig quedar amb un tercer volum, amb un pròleg llarguíssim -edició de Jorge Urrutia- i ple de notes a peu de pàgina amb les correccions del poeta a traves de les diferents edicions, amb el canvi d'ordre de capítols, etc.

A casa vaig començar per José Lezama Lima. Fullejant, llegint principis, repassant modernismes -Ai, Rubén!- . Recordeu el vent d'aquests dies passats? La imatge, al menys tal com la sento habitualment des de casa, em va semblar d'una precisió poètica gairebé científica:

Al pie de las murallas

el aire tartamudo
desliza sus sirenas...

José Lezama Lima: “Bahia de la Habana”

Talment com el partit del Barça d'avui: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, amb petit contrapunt. Un tornado inesperat, intermitent.

un lector i tres llibreries

Que ningú s'estranyi si algunes vegades el lector té una certa desconfiança envers algunes llibreries, ni que siguin grans, molt grans, la més gran d'un Passeig d'anomenada en una ciutat gran. En algunes d'aquestes llibreries mantenen un rànquing del llibres més venuts que deuen anar canviant setmanalment. A vegades aquestes llistes no coincideixen gaire amb les preferències del lector, però ell no pot retreure res a l'empresa perquè creu que la realitat és la que és i és bo que es manifesti tal com és. Fins i tot hi ha vegades que el lector pren nota dels més venuts i algun li acaba fent el pes. La desconfiança sorgeix quan el lector repassa les llistes de recomanacions que també hi ha en aquesta llibreria gran, d'una ciutat gran, d'un Passeig cèntric. El lector s'excusa per no escriure els títols recomanats, però no vol profanar el teclat amb alguns paraules i prefereix deixar-ne constància fotogràfica. El lector desitjaria que al costat dels llibres hi figurés una petita anotació explicant els motius de la tria, però passa de perdre el temps per obtenir respostes que imagina i que, a més, el disgustarien. Per cert, el lector gairebé està segur que el títol que especifica en la segona imatge no s'exposava quan ell va entrar. Passi que el lector s'ha engreixat dos quilos des de les festes de Nadal, però li sembla poc elegant, com a mínim, que li ho recordin, sobretot sense que hi hagi cap relació de confiança que permeti la insinuació entre el lector i l'empresa.


Avui, el lector ha trobat tot sol, en un prestatge dedicat a la poesia en llengües no peninsulars, el llibre que ahir no va aconseguir en la llibreria que li recomanava els llibres insinuats més amunt i concretats més avall. El lector ha seguit sense dificultat l'ordre alfabètic fins arribar a la C de Crane i s'ha emportat l'únic exemplar que quedava d'aquest autor. Avui, el lector no parlarà d'aquest llibre -li hagués agradat trobar la traducció de Bartra- perquè li resulta difícil parlar de poemes que encara no ha llegit. I si no els ha llegit és perquè en aquest moment li ve de gust entretenir-se escrivint aquestes línies.

Abans d'arribar a la llibreria del carre Mallorca esmentada al paràgraf anterior, el lector ha passat pel carrer Vertrallans ( o Bertrellans, segons mirés les indicacions de l'esquerra o de la dreta del carrer). El carrer es estret i curt i va -segons el trajecte del lector- del carrer de santa Anna al de Canuda. En lector ha decidit entrar en una llibreria que tenia vista, però no trepitjada. La llibreria té ells llibres perfectament ordenats, és acollidora i tranquil·la (a la tranquil·litat del carrer s'afegia l'absència momentània de cap altre visitant) i amb una llum agradable. El propietari, jove, però ja amb alguns característiques pròpies dels llibreters de vell, li ha dit que és fill de la llibreria Farré i que feia quatre anys que havia obert el seu negoci. El lector li ha desitjat llarga vida comercial i li ha comprat un llibre després dels petits problemes del llibreter per decidir el preu.

rigorós laberint informatiu

Va arribar un moment en què vaig pensar que el meu intent de comprar El libro de los fracasos heroicos (The (Incomplete) Book of Failures)seria un fracàs. Vaig arribar aproximadament a les vuit a “La casa del llibre” del passeig de Gràcia amb la intenció de preguntar directament per l’obra. Com la majoria de vegades, vaig entrar per la porta que dóna directament a la minsa secció de literatura catalana i em vaig aturar un moment a mirar les novetats. Dues dependentes o llibreteres (mai no he sabut establir ben bé les diferències) estaven ordenant llibres, però sobretot s’estaven explicant els inconvenients de fer un horari de treball tan poc raonable que, entre altres coses, no els permetia seguir amb normalitat les activitats extralaborals, es queixaven especialment d’haver de treballar en dissabte, de no tenir dos dies seguits de festa. En fi, no detallaré la seva conversa per dues raons: no la puc reproduir textualment i no em sembla correcte aprofitar-me de la confiança que les noies, inadvertidament, van dipositar en la meva persona d’aparença despistada. Val a dir que en aquell moment em va semblar més interessant escoltar-les que interrompre-les per preguntar on podia trobar el meu caprici. Finalment, vaig aprofitar una pausa per interrogar la que em queia més a la vora. Després de mirar l’ordinador i comprovar que el llibre existia, la dependenta-llibretera em va dir que el llibre el podia trobar en la secció d’història o en la de llibres d’humor, que tornés a preguntar en el punt d’informació que hi havia a la dreta de la caixa. Em va semblar que l’ordinador de la dreta-dreta de la caixa s’especialitzava en còmics o en art –no n’estic segur-, així que vaig optar per anar a l’ordinador de l’esquerra, on, després de la consulta pertinent, l’amable noia rossa amb ulleres em va confirmar la pertinença del llibre bé a història bé a humor i em va encaminar a l’ordinador (punt d’informació) d’unes 12 passes davant-dreta de la caixa amb el consell que m’esperés fins que arribés l’encarregat d’aquell punt. Al cap d’una estona qui va arribar va ser una altra noia que finalment es va veure capaç de buscar-me el llibre. Ella davant i jo seguint-la vam fer una passejada circular que va anar estretint-se – per un moment la vaig perdre de vista- fins que -era una professional- va descobrir el llibre en els baixos d’una taula. No us podeu imaginar com li vaig agrair mentalment.

Però en anar a pagar encara m’esperava una sorpresa agradable. La caixera –potser també dependenta-llibretera- es va fixar en el meu exemplar i va observar que tenia dues pàgines que semblaven despreses.
-Senyor –em va aconsellar-, hauria d’anar a canviar el llibre.
Li vaig haver d’assegurar que no calia, que em semblava que tots els exemplars tenien aquelles pàgines soltes, que tractant-se d’un llibre sobre els fracassos era normal que s’haguessin equivocat en alguna cosa. Aquelles dues pàgines no estaven numerades i eren simplement una fe d’errates, ben especial, és cert: s’havien omès dues pàgines senceres de la introducció, que eren precisament aquelles. No estic segur que jo m’expliqués bé perquè la caixera va fer una cara estranya, però devia pensar que el client sempre té raó, sobretot si s’emporta una unitat defectuosa, i va accedir a cobrar-me sense insistir que repassés atentament l’exemplar. En tot cas sempre tinc quinze dies per fer la devolució que es realitzarà “en el mateix mitjà de pagament en que (sic) es va fer la compra.”

I ara m’adono que encara no he parlat del llibre d’Stephen Pile ni dels altres dos, fins al total de 50, 70 € -déu meu, com s’encareix la tinta sobre el paper, ni que fos tinta xina!-, que vaig comprar. Que ja en parlaré un altre dia de tot plegat? Vosaltres maneu, però us asseguro que podria continuar.

P.S. Al mig de la plaça de Catalunya ja s’han disposat les carpes que obriran el dia 1 de març perquè puguem fullejar els exemplars de la Setmana del llibre en català. En Permanyer encara no s’ha queixat de la intrusió en aquest espai públic emblemàtic. Bé, caldrà anar a buscar provisions per tal de contrarestar la llarga Quaresma d’abstinència en altres camps, tot i que això de la Quaresma em fa l’efecte que és una llegenda urbana o vaticana. Mentrestant, la Clara ens parla al seu bloc de l’anunci de la Setmana a Catalunya Ràdio, que sembla que ara ja ha desaparegut (l’anunci, no Catalunya Ràdio). La imatge que trobo a la pàgina del gremi no em sembla especialment engrescadora, té alguna cosa d'amenaça de préstec hipotecari.