25.2.07

rigorós laberint informatiu

Va arribar un moment en què vaig pensar que el meu intent de comprar El libro de los fracasos heroicos (The (Incomplete) Book of Failures)seria un fracàs. Vaig arribar aproximadament a les vuit a “La casa del llibre” del passeig de Gràcia amb la intenció de preguntar directament per l’obra. Com la majoria de vegades, vaig entrar per la porta que dóna directament a la minsa secció de literatura catalana i em vaig aturar un moment a mirar les novetats. Dues dependentes o llibreteres (mai no he sabut establir ben bé les diferències) estaven ordenant llibres, però sobretot s’estaven explicant els inconvenients de fer un horari de treball tan poc raonable que, entre altres coses, no els permetia seguir amb normalitat les activitats extralaborals, es queixaven especialment d’haver de treballar en dissabte, de no tenir dos dies seguits de festa. En fi, no detallaré la seva conversa per dues raons: no la puc reproduir textualment i no em sembla correcte aprofitar-me de la confiança que les noies, inadvertidament, van dipositar en la meva persona d’aparença despistada. Val a dir que en aquell moment em va semblar més interessant escoltar-les que interrompre-les per preguntar on podia trobar el meu caprici. Finalment, vaig aprofitar una pausa per interrogar la que em queia més a la vora. Després de mirar l’ordinador i comprovar que el llibre existia, la dependenta-llibretera em va dir que el llibre el podia trobar en la secció d’història o en la de llibres d’humor, que tornés a preguntar en el punt d’informació que hi havia a la dreta de la caixa. Em va semblar que l’ordinador de la dreta-dreta de la caixa s’especialitzava en còmics o en art –no n’estic segur-, així que vaig optar per anar a l’ordinador de l’esquerra, on, després de la consulta pertinent, l’amable noia rossa amb ulleres em va confirmar la pertinença del llibre bé a història bé a humor i em va encaminar a l’ordinador (punt d’informació) d’unes 12 passes davant-dreta de la caixa amb el consell que m’esperés fins que arribés l’encarregat d’aquell punt. Al cap d’una estona qui va arribar va ser una altra noia que finalment es va veure capaç de buscar-me el llibre. Ella davant i jo seguint-la vam fer una passejada circular que va anar estretint-se – per un moment la vaig perdre de vista- fins que -era una professional- va descobrir el llibre en els baixos d’una taula. No us podeu imaginar com li vaig agrair mentalment.

Però en anar a pagar encara m’esperava una sorpresa agradable. La caixera –potser també dependenta-llibretera- es va fixar en el meu exemplar i va observar que tenia dues pàgines que semblaven despreses.
-Senyor –em va aconsellar-, hauria d’anar a canviar el llibre.
Li vaig haver d’assegurar que no calia, que em semblava que tots els exemplars tenien aquelles pàgines soltes, que tractant-se d’un llibre sobre els fracassos era normal que s’haguessin equivocat en alguna cosa. Aquelles dues pàgines no estaven numerades i eren simplement una fe d’errates, ben especial, és cert: s’havien omès dues pàgines senceres de la introducció, que eren precisament aquelles. No estic segur que jo m’expliqués bé perquè la caixera va fer una cara estranya, però devia pensar que el client sempre té raó, sobretot si s’emporta una unitat defectuosa, i va accedir a cobrar-me sense insistir que repassés atentament l’exemplar. En tot cas sempre tinc quinze dies per fer la devolució que es realitzarà “en el mateix mitjà de pagament en que (sic) es va fer la compra.”

I ara m’adono que encara no he parlat del llibre d’Stephen Pile ni dels altres dos, fins al total de 50, 70 € -déu meu, com s’encareix la tinta sobre el paper, ni que fos tinta xina!-, que vaig comprar. Que ja en parlaré un altre dia de tot plegat? Vosaltres maneu, però us asseguro que podria continuar.

P.S. Al mig de la plaça de Catalunya ja s’han disposat les carpes que obriran el dia 1 de març perquè puguem fullejar els exemplars de la Setmana del llibre en català. En Permanyer encara no s’ha queixat de la intrusió en aquest espai públic emblemàtic. Bé, caldrà anar a buscar provisions per tal de contrarestar la llarga Quaresma d’abstinència en altres camps, tot i que això de la Quaresma em fa l’efecte que és una llegenda urbana o vaticana. Mentrestant, la Clara ens parla al seu bloc de l’anunci de la Setmana a Catalunya Ràdio, que sembla que ara ja ha desaparegut (l’anunci, no Catalunya Ràdio). La imatge que trobo a la pàgina del gremi no em sembla especialment engrescadora, té alguna cosa d'amenaça de préstec hipotecari.

6 comentaris:

júlia ha dit...

No m'agrada la setmana a la Plaça de Catalunya, per què ja no la fan a les Drassanes? No m'agraden les carpes al mig de la plaça, a més, hi ha menys lloc i menys llibres que abans. Sobre l'anunci aquest que feien, d'acord, penso igual que la Clara.

Arare ha dit...

Pere, si has de tornar el llibre et pagaran amb Visa? ja tens màquina?

Divendres ja serà, això de la fira? a veure si puc "baixar"...

jaka ha dit...

Aquí ja no tenim setmana ni res, tan be que m’ho passava amb les carpes sota de casa mateix, en fi els llibreters de Tarragona vam decidir que no.
Pere, ho descrius tot tan be que ho veig tot com si fos una peli, l’únic que no acabo de veure es la cara del protagonista. Un, dos, tres, escondite inglés !!!
=;)

pere ha dit...

Tens raó, Júlia... i els passadissos són més estrets. En un altre aspecte, la part central de la plaça de Catalunya és un lloc molt poc atractiu, simplement de pas, excepte per aquesta mena de gallines petites omnipresents que...
Jo, l'anunci me l'he perdut.

Vaig pagar en moenda, Arare, que els qui fem servir diner negre no ens podem permetre cap altra possibilitat, però realment és una cosa ben curiosa.
Divendres no es dia de tertúlia?

Doncs haurem de fer alguna campanya perquè la setmana tarragonina torni a tenir el seu espai (i el poder dels blocs?)
Tal com va passar ho explico. No hi havia cara de protagonista, jo només era un personatge secundari entre punts d'informació amb protagonistes femenines amb molt més diàleg, però... sí, haurem de fer alguna cosa.

Xurri ha dit...

A sota de la taula, quin lloc més escaient per un llibre frqacassat. Crec que m'arrossegaré reptant fins trobar-lo. S'ho està guanyant.
pere, aixó del màrketing se't dona bé, qui ho diria...

pere ha dit...

No reptis encara, xurri, no saps el que t'espera en la foscor del sotataula. Tobes? Doncs si tu ho dius i si no fos per l'edat potser encara canviaria de feina.