anotacions ràpides per a un impossible desenvolupament

Estat de dret pur. Agradi o no agradi, el que hi ha a la llei.

Fernando Ónega

M'agrada que Ónega, tant si agrada com si no, parli de la llei -de les lleis- i no de la justícia. Les lleis, agradi o no, són una conseqüència de la misèria humana, com més lleis, més misèria; però és el que hi ha. En canvi, la justícia és una abstracció amb què només els més crèduls poden confiar. Fins i tot la representació habitual de la Justícia és una aberració. Unes balances equilibrades? Qui decideix què hi va a cada balança? Qui és capaç d'equilibrar unes balances? Els ulls embenats, cecs? Neutralitat? Imparcialitat? No, el que cal és comprensió. Al final, però, no ens enganyem, el que compta és l'espasa.

Descartada l'abstracció, parlar de les concrecions: els legisladors, els jutges, necessàriament interpretadors parcials, els manipuladors de legisladors i jutges etc., és una tasca que em veig incapaç de desenvolupar, que sobrepassa les meues capacitats físiques i intel·lectuals. A més, quin sentit tindria?

M'és més fàcil fer d'espectador mentre vaig escoltant música.

 

les veus de la terra

M'agrada llegir les col·laboracions de Fernando Ónega als diaris. Em fa la impressió que és un personatge informat, mesurat i que incideix en els punts importants de l'actualitat política peninsular; que el senyor Ónega sigui gallec no té cap importància. En un paràgraf -molts interrogants- de l'article que li he llegit avui diu:
I la societat civil, que fins ara no ha tingut temps, potser tampoc té ganes (potser va tenir por?) de pronunciar-se. Què en pensen, per exemple els sindicats? Quin és el parer dels empresaris? Que en diuen les patronals, les grans multinacionals de catalans o el botiguer? Que opinen els científics, els investigadors, l'univers de l'art, les associacions culturals, el món intel·lectual que no escriu cada dia al diari?

El senyor Ónega té molta raó. El dia 11 únicament es va pronunciar un milió i escaig de persones, potser alguns sensepapers i tot que no haurien de comptar en el còmput -ei, això encara no ho ha dit ningú!. En dies posteriors, alguns, dels qui hi van ser i dels que no, han anat dient la seua; però encara en falten molts i imagino que alguns no obriran boca o diran alguna ambigüitat -escoltis algun partit polític- que serà impossible d'interpretar o, tot és el mateix, s'interpretarà perfectament. En tot cas, cal donar temps al temps i recordar que en darrer terme, una vegada hagin parlat els qui volien parlar (valen més uns que altres?), el que importarà és anar fent,amb data si convé, però sense precipitació.

Entenc que el senyor Ónega demana l'opinió dels qui viuen a Catalunya o són catalans. ¿I la opinió de la societat civil espanyola: corporacions, patronals, científics, associacions culturals, artistes, món intel·lectual que escriu o no als diaris, botiguers i tants altres...? Encara els hem sentit menys. Estic segur que ni Ónega ni jo demanarem les veus peninsulars de fora de Catalunya. No perquè pensem que és un assumpte intern dels catalans o perquè pensem que potser no tenen ganes de parlar de l'assumpte o perquè tinguin por de pronunciar-se, sinó perquè estic segur que tant ell com jo estem segurs que la gran majoria dels opinants ens remetrien a la Constitució i, en conseqüència l'interès d'aquestes veus no aportaria cap novetat al debat.

 Però potser m'equivoco, i si Fernando Ónega no esmenta ni demana res als de fora és perquè pensa que el que passi a Catalunya és cosa dels catalans i dels empadronats a Catalunya. Tot pot ser, encara que ara no sigui.

el manifest del pronom

Truquen a la porta i se sent una veu que pregunta que qui és.
-Jo! -respon ell.
Qui cony és aquest ell que diu que és jo?


pere Palau



Els pronoms, tots, i també els forts, són buits de significat. Jo, tu, ell, ella, nosaltres, vosaltres, ells, elles, no signifiquen res. Cal posar-los una cara i una història; i encara així, qui pot assegurar que quan dic que jo formo part de nosaltres tu -i encara menys ells o els altres- ho acceptis? No és possible que en el fons pensis que més aviat formo part d'ells que de vosaltres?

Avui he llegit, potser no prou atentament, l'article de Fernando Ónega a “La Vanguardia”. L'he llegit en català, però entenc que l'ha escrit en castellà -o potser en gallec?. Llegeixo els articles d'Ónega i, a més, l'he anat seguint en algunes tertúlies, i té l'aparença d'un home moderat. Sobretot a les tertúlies, quan parla després que els altres hagin parlat per dir la seva, sovint buscant equilibrar postures diverses. Onega sembla clar, encara que com tants periodistes d'opinió sempre deixa uns punts suspensius. Sigui com sigui, sé que Ónega és escoltat.

Avui no he acabat d'entendre el seu article per culpa d'un pronom possessiu (alguns dirien que és un determinant més aviat adjectiu): nuestro (nostre), que jo entenc també com un pronom fort: nosotros (nosaltres). El seu article, que podeu llegir sencer aquí, acaba així:

Me da miedo todo esto. Me da miedo, sobre todo, la tendencia, porque la escalada de incomprensión es creciente, los discursos crean adeptos, se adivinan señales de intolerancia y el rencor suele ser el paso que sigue al desencuentro. Yo quiero a Catalunya en España, o España en Catalunya, me da igual. Y quiero a ambas como las hemos soñado en la transición: integradas, respetadas, leales. Lo que está ocurriendo puede ser nuestro mayor fracaso colectivo. Nuestro fracaso histórico.

Nuestro fracaso històrico? Qui forma part d'aquest nuestro? Qui forma part del nosaltres d'Ónega? A quin vuestro o suyo s'oposa o es contraposa el seu nuestro? El títol de l'article, “Catalunya, ¿adéu? (en català en les dues versions de “La Vanguardia”) sembla que em dóna una pista, però després dubto. Realment Espanya... i en català...?