baixant i pujant (parades)

Divendres a quarts de nou del vespre, el passeig de Gràcia bull. A les parades del llibre antic i d'ocasió no ens fem nosa, potser perquè tothom ja ha trobat el que volia, potser perquè la gent matina per veure si els llibreters de vell han afegit algun exemplar nou a primera hora. M'embadaleixo una mica i acabo comprant un únic llibre que confirma que Unió va a la baixa: Miquel Coll i Alentorn. Historiografia i democràcia (1904-1990), amb dedicatòria de l'autor inclosa -no a mi, esclar-, 5 euros. Escrit per Albert Balcells.

Pujo per l'altra banda del passeig. Aquest any només hi ha parades entre Diputació i Consell de Cent. Ja van tancant. Abans, però, m'he aturat una estona a parlar amb un venedor de carrer, negre com el carbó que dirien els clàssics. No m'interessa el material que ven sinó la samarreta que porta i li demano permís per fer-li una foto. No em posa cap inconvenient, se situa bé amb un fons de paret, però li dic que prefereixo que al seu darrere hi hagi la botiga Santa Eulalia,  històric esplendor del passeig. Li ensenyo la foto resultant i xerrem un moment; em diu que pròximament ja portarà samarretes com la que duu. Imagino que tindrà variacions en la primera paraula i múltiples llengües, també la catalana, però encara que no fos així auguro un èxit de vendes: som un país solidari, sempre al costat del dèbil. Posats a trobar un inconvenient, jo hagués preferit que en lloc d'una segona persona del plural s'haguessin decidit per la primera, però la realitat és la que és.

Per cert, ja fa temps que als mitjans sento i llegeixo el generalista mot migrans, que imagino que és un neologisme que qui sap si és quedarà. De fet, el periodisme tendeix cada cop més a la vaguetat, a la imprecisió, a la mandra: alguns ja no distingeixen entre immigrants i emigrants o tant els fa. La qüestió és omplir espais i que la gent els miri.

desipere in libro

Al diari d'avui (ahir) hi havia dues pàgines dedicades a la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern del passeig de Gràcia. Em sembla fantàstic promocionar aquesta fira, que no cal repetir que és la meua preferida, tot i que a vegades em sembla que el pensament dels llibreters i el meu no sintonitzen prou. Dic això perquè en una columna a la segona pàgina sobre el tema, els llibreters responien una pregunta, que ignoro si el periodista havia matisat, que demanava recomanacions concretes. Només un professional feia una recomanació genèrica a partir dels 70 euros. La més barata, entre els altres vuit llibreters, assoleix la mòdica xifra de 140 euros; la més cara correspon a Antonio Lorenzo, de la llibreria valenciana Asilo del Libro, es tracta de Investigación de la naturaleza y causas de la riqueza de las naciones (1794), primera edició en castellà de l'obra d'Adam Smith, 32.000 euros. La mateixa llibreria ofereix, molt més assequible, per només 4.500 euros, Ensayo sobre las variedades de la vid común, amb 36 litografies de diferents varietats de ceps.

Per què tants llibreters recomanen singularitats, obres de col·leccionista o de diletant? No dic que les obres suggerides no siguin interessants -m'encanta el raïm moscatell-, però de ben segur que la majoria dels qui comprem en aquestes parades ens movem entre altres llibres, fins i tot quan, com jo, hem estat col·leccionistes. Estan molt bé les primeres edicions, les edicions rares, però... Compte, si s'observa el volum de compradors, la majoria són simplement lectors, no sé si molt o poc especials. I si m'equivoco, que algú m'ho demostri i m'esmeni.

Per cert, a l'Asilo del Libro vaig comprar un llibre que és una delícia: Latinorum. Guía práctica para los padres cuyos hijos estudían latín. No cal especificar la finalitat d'aquestes 225 pàgines escrites per Michele Fornaciari i editades a Barcelona l'any 1952 per Gustavo Gili. Hom també pot suposar que amb tanta pàgina dedicada a valorar i promocionar la llengua llatina les digressions han de ser abundants.

Per exemple, quan Fornaciari explica que, sent alumne, es trobava en una classe de llatí i mentre el professor anava explicant la lliçó, ell, d'amagat, llegia El Rey del Oceano de Quattrini (el llibre es pot trobar a internet per 120 €), absent de tot el que no fos la història que llegia -només un lleuger remor exterior li arribava-, quan el va pescar el professor. El jove Fornaciari esperava un “desastre”, però:

No lo hubo. El profesor era un hombre sensato. Tal vez reconoció, en secreto, que las aventuras del Rey del Oceano eran más interesantes las del verbo ferre. O acaso tuvo piedad de ese deslumbramiento nuestro. O incluso admiró la capacidad de entrega total a la lectura, que es propia solamente de al primera juventud y que él, quizá, ya había pedido. O tal vez comprendió que un muchacho que leía de esa manera estaba destinado a ser más o menos hombre de libros. Lo cierto es que volvió a meterse el reloj en el bolsillo, mandó a su sitio a los compañeros, y nos dijo solamente:
“Quarde ese libro. No es el momento de leer”.
Luego añadió: “¿Sabe cómo se dice en latín, leer en la forma que leía? Se dice: desipere in libro, enloquecerse en el libro. Desipere, de la tercera conjugación. No lo olvide”.
No lo olvidamos nunca. Tanto es así que lo citamos. En una expresión fuerte para indicar el aturdimiento de ciertas lecturas, a las cuales los jóvenes se entregan totalmente. Hoy ya no somos capaces de “enloquecer en el libro”, de esa manera. Desipere in libro, privilegio de la juventud.

Ara seria el moment de tornar a parlar de l'actualitat, dels joves lectors, dels vells lectors, dels llibres per llegir i per col·leccionar, de les expectatives dels llibreters de vell (o d'ocasió), etc., però no se m'acudira fer malbé una anècdota tan bonica.

P.S. Els qui van passar ahir al vespre per davant de la botiga que té Apple a la plaça de Catalunya van observar segurament nombrosos efectius d'un servei de l'ordre vestits de negre envoltant l'establiment i una cua incipient, que a primera hora del matí deu ser llarguíssima, a l'espera que comencin a vendre el nou model d'iPhone. Quin desipere deu ser aquest? Les bogeries sempre són misterioses.

primer volt (o vol, segons com es miri)

Primera aproximació a darrera hora a la Fira del Llibre d'Ocasió (etc.) del passeig de Gràcia. Només quatre-cents metres de parades, dels quals cal excloure el lloc que ocupen les terrasses -deesses omnipotents (i de tant en tant castigades per pecats venials pels déus municipals..., que tot té un preu) del present i del futur de la ciutat daurada- i algun altre racó menor. Com minva la meua fira preferida...! Però encara queden els resistents, els d'aquí i els de fora, com el llibreter Costa -se us saluda, em diu, i em vol vendre uns quants volums d'història del país-, que cada any baixa de Vic perquè li agrada la tradició i el contacte amb la gent, encara que després, al menys per un dia, sopi potser sol i escèptic en la Cerveseria d'Or, potser.

Hi ha anys que després de mirar i remirar amb prou feines compro un o dos llibres -em sobren lectures i em falten espais-, però enguany, només arribar, qüestió de vibracions, ja vaig firar-me a la primera parada a preu mòdic, és a dir, de tres a cinc euros. Vaig començar amb una obreta de Sempronio, El Paseo de Gracia, de lectura ràpida i que confirma que al passeig des d'un moment determinat ha estat l'aparador més important de Barcelona; la llàstima és que la majoria de barcelonins de pro o de contra ja tenen poc interès a passejar-s'hi i encara menys a viure-hi, fins i tot Pujol ha tancat el piset que hi tenia. Els notaris, aguanten. En la mateixa parada vaig comprar Obra de Pere Quart, editada per Fontanella l'any 1963, que inclou des de Les decapitacions a Vacances pagades, a més d'alguns poemes posteriorment reclassificats. Com passa a vegades amb els llibres de segona mà, a la primera pàgina hi havia el nom de l'antiga posseïdora i l'edat de l'adquisició (XIX) en números romans. Maria Neus... i els dos cognoms. A casa, vaig mirar si la trobava a través del Google; efectivament. Ara deu passar dels 70, i en un rampell d'irreflexió vaig pensar de trucar-li ni que fos per preguntar-li com és que s'havia desfet de Pere Quart (Avia per telèfon una rialla trista...), però va prevaler el seny.

Parada següent a la ídem de l'Ajuntament, on també per tres euros em vaig fer amb Verdaguer i els Jocs Florals de Barcelona, molt documentat, escrit per M. Àngels Verdaguer Pajerols, amb tres introduccions: Joan Clos, Ferran Mascarell i Antoni Nicolau. Llàstima que el llibre no inclogui tots els poemes de Verdaguer presentats als Jocs. Tot i així, un primer fulleig em fa concloure que la lectura serà pausada i interessant. De la paradeta de l'Ajuntament, m'agrada comprovar que tots els anys canvien de venedors, però que solen ser -deixeu-me utilitzar terminologia planiana- dues senyoretes assegudes que parlen de les seues coses mentre els possibles compradors mirem i fullegem; després, si comprem, entre les dues et serveixen el llibre en una bossa de plàstic més bonica que les de les altres parades i amb inclusió de punt de llibre municipal. Barcelona té poder.

Sobre Verdaguer, hi ha un poema de Pere Quart, una nadala de fet, que m'agrada molt i que no acabo de saber si és enterament innocent -angelet més tendre- o traspua un vol  d'ironia -de volar llis. El copio per si algú el vol incloure en el recitat del dia de Nadal, o en qualsevol altra data.

BORRISSOL D'ÀNGEL

                 A Mossèn Verdaguer

Só l'angelet més tendre
del Paradís,
que ara començo a aprendre
de volar llis.

Quan travesso les sales
d'or i safir
el batec de mes ales
sembla un sospir

Pel fregadís amb l'aire
durant el vol,
deixo un polsim, no gaire,
de borrissol.

La brisa se l'emmena
cada matí
i a poc a poc n'emplena
tot un coixí.

Si per Nadal celeste,
l'infant Jesús
hi reclinés la testa
o els peuets nus!

Só l'angelet més tendre
del Paradís,
que ara començo a aprendre
de volar llis.

novetats literàries

Em va fer gràcia llegir que algú deia d'una llibreria que s'esforcen a tenir novetats. Entenc que per novetats es refereixen, esclar, als darrers llibres publicats. En aquest cas, no se sap, i no té cap importància, si publicats per editorials grans o petites, o per les de qualsevol mida (torno a l'antonímia recreativa). Dic que em va fer gràcia, no en el sentit de graciós per se, sinó perquè el primer que vaig pensar va ser en el concepte de novetat del circuït comercial que es contraposa al que tinc com a lector. Per a mi, una novetat no és un llibre acabat d'escriure i de publicar, sinó un llibre encara no llegit o, més ben dit, una lectura nova recent encetada. Pedra de tartera o En la pell de l'altre? Sàtires o Epístoles? Maria Barbal o Horaci? Tot pot ser, i no sempre a través de les llibreries. El moment d'escriptura o d'edició no té cap importància a l'hora de llegir obra nova. En qüestions de qualitats literàries, no m'hi poso, que el concepte és molt complex i difícil de posar-s'hi d'acord.

Sóc molt dolent fent prediccions a partir de lleugers senyals i sensacions particulars. Em refereixo, concretament, a la que vaig fer fa pocs posts conjecturant que la tradicional Fira del Llibre d'Ocasió, Antic i Modern aviat es podria encabir en un pis i que les obres del passeig de Gràcia impedirien de muntar les casetes al lloc habitual. Fa dos dies, baixava de veure el Romànic del Palau Robert i em vaig trobar que estaven muntant els estands al... carrer Rosselló, Provença, Mallorca? No ho sé precisar ara, però vaig pensar: més expositors que mai! Però, ai!, els estands s'acaben al carrer Aragó, no a la Gran Via, com era el costum. Sigui com sigui, crec que la Fira comença demà (avui) i seguríssim que es poden trobar milers de novetats literàries. A passejar-s'hi, doncs.

P. S.: Assisteixo al primer dia de sessions cinematogràfiques dels Texas. Em diuen que Ventura Pons està “per dins”, que no saben si sortirà, “aquest home és imprevisible”. M'ha semblat que havia de començar amb Any de Gràcia, novetat que no vaig veure en el seu moment. Guardo l'entrada per si algun dia hi ha col·leccionistes -aquest és un país de col·leccionistes- que la vulguin tenir.

llibres, ficcions i realitats

Ja han muntat les parades de la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern al passeig de Gràcia. Encara no hi ha els llibres; el de la llibreria Millà em diu que obren el 20. Quina pena que hi hagi tan poca representació del llibre vell, però, tot i així, m'interessa molt més que la Setmana del Llibre en Català que es va acabar el diumenge passat.

Com que vaig estar fora de Barcelona gairebé tota la setmana, només em vaig poder acostar a la Setmana el dilluns. He llegit que han augmentat les vendes respecte l'any passat, però a mi continua sense agradar-me el format dels darrers anys, la distribució del material segons editorials o similars. A penes faig una mirada superficial i ja em canso. Aquest any només em vaig entretenir en dues parades; en la primera per comprovar que únicament s'ha traduït al català una novel·la de Don Wislow: L'hivern de Frankie Machine; en el segon cas, em van aturar a la força: un noi em va preguntar quins gèneres llegia i li vaig dir, per cortesia, que novel·la i poesia; em va explicar que la seua mare era poetessa sense citar-me el nom i, en castellà, em va explicar les excel·lències del Círculo de Lectores, tot molt detallat, però ja m'ho sabia. Suposo que si es té temps i ganes, la gràcia de la Setmana consisteix a escoltar les cada vegada més nombroses actuacions, taules rodones, etc., que acompanyen els llibres, però, esclar, jo sóc cada vegada més un lector i menys un receptor dels entorns dels llibres. Per cert, la samarreta de la setmana valia 2 euros més que la de la Via, i sense metre.

Per cert, ja tinc el darrer llibre (el tercer de la trilogia de la crisi) del comissari Kharitos que es titula Pa, educació, llibertat, reproduint així l'eslògan de l'època en què a Grècia es lluitava contra la dictadura dels coronels. Un crit molt apropiat als temps de la Grècia actual i que potser molts podrien cridar aquí. La novel·la situa l'acció l'any 2014 i fabula una Grècia, però també una Espanya, que ha tornat a la seua antiga moneda. Esclar que quan la va escriure, Màrkaris no podia preveure que Espanya, segons l'inefable Montoro, "va a ser capaz de asombrar al mundo muy pronto". O potser el ministre es refereix al retorn a la pesseta i Màrkaris no és un visionari sinó que està ben informat.