encadenament

Que curiós, una petició de la xurri en un comentari al meu darrer post s’encadena amb una sèrie de pensaments, lectures, audicions... d’aquests darrers dies. Em diu la xurri que està disposada a anar a visitar l’exposició de Gimeno (i altres) a Torroella, no sé si del tot seriosament o no, i em demana que li aconselli un restaurant. En lloc de fer-ho en la mateixa vila, que també ho faré, el primer que em ve al cap es suggerir-li un restaurant (o dos) de les rodalies, de Palau-Sator. Avui mateix he sentit –no ho sabia- que Toti Soler té una casa en aquest poble. M’agrada Toti Soler i el vaig seguir molt de prop ja fa força anys. També avui llegeixo al diari les paraules d’un neurocièntífic que valora l’oïda per sobre dels altres sentits i ens recorda el poder evocador de les cançons, les emocions que provoquen en associar-les a moments feliços de la vida. I deu fer dos o tres dies que em balla pel cap, amb insistència, una cançó escoltada en la veu d’en Toti que jo trobo magnífica (no l’he esmentada mai al bloc?). La tinc a casa i l’escolto de tant en tant, però vaig voler veure si la trobava a YouTube: inútil. Allí l’he trobada en una versió de Quimi Portet, però no és el mateix, no per ell, sinó per mi. De tota manera, us en deixo el vídeo (no sé si l’astre l’aprovaria en aquesta versió enregistrada a Oñati) i la lletra i jo l’escolto en la meva versió.



Em dius que el nostre amor
va ser com un infant
que dóna al teu cor
els dies que vindran.
Perdut i sense nau,
mirall de coses belles,
em dius que el nostre amor
s'acaba a les estrelles.

Em dius que el nostre amor
només era el primer,
que un altre braç més fort
t'abraçarà més bé.
A punt de ser record,
claror de flor collida,
em dius que el nostre amor
no sap trobar la vida.

Em dius que plori,
si vull plorar,
em dius que mori
fins a demà,
no pots comprendre
com el dolor
dura per sempre
si es fa cançó.

Em dius que el nostre amor
era un ocell ferit
tremolant al teu cor,
somniant al meu pit.
Amiga de la mort,
camí de vela blanca,
la llum del nostre amor
és una flor que es tanca.

El pintor Gimeno, encara (i 3)

Avui “L V” –els diaris no paren d’oferir material complementari que ens fan més savis, més bells, més bons cuiners....- anuncia que la setmana que ve els seus lectors i subscriptors podran comprar setmanalment un llibre de la col·lecció “Grans Genis de l’Art a Catalunya” (observeu: a Catalunya, no necessàriament catalans, com demostra la inclusió de Picasso). En el volum 17è, i penúltim, li correspon el torn a Francesc Gimeno, la qual cosa és tot un honor. Passar de ser més o menys conegut a ser un dels disset triats (no crec que els meus dos posts anteriors hagin contribuït a l’elecció) per un mitjà de masses és definitiu. En la publicitat del volum, el diari diu: ... “és uno de los artistas más singulares y de personalidad más acusada de la pintura catalana moderna. Su producción más significativa, con lenguaje expresionista, la hizo ya bien entrado el siglo XX. Cultivó el paisaje y el retrato...” No sé qui és l’autor, si és que n’hi ha, del volum.

És possible que Pla, com qualsevol escriptor, menteixi en el que diu fins i tot quan es tracta únicament de concretar records, però alguna veritat hi deu haver en la visió del seu amic Gimeno. Sovint, quan parla de personatges coneguts també, Pla és excessiu, per bé o per mal, reiteratiu, poc moderat, però no hi ha dubte que té la capacitat de captar i expressar elements importants de l’esperit dels descrits, de sintetitzar agudament observacions sobre els personatges. Fins a quin punt s’equivoca és discutible. Acabo la trilogia de posts sobre Gimeno amb algunes reflexions de Pla, tot i sabent que la parcialitat de la meva tria aconsella la lectura completa de l’Homenot.

No li vaig veure mai fer cap al·lusió a la seva vida ni cap referència a qualsevol familiar, a un seu possible hipotètic amic o company, o client, a un qualsevol deutor o creditor, a un qualsevol home o dona que tingués una existència real i tangible. Mai. Mentiria si deia que el vaig veure, per altra part, alguna vegada deprimit, entristit o preocupat per alguna cosa que no fos la Bíblia o la pintura. En totes les altres coses semblava absolutament indiferent –d’una indiferència decantada cap a l’optimisme i l’enriolament. Li agradava de riure...

Externament, en efecte, causà permanentment, la impressió de l’home humil, desproveït de presència, conformat. El zero a l’esquerra a què fa un moment al·ludia. Però aquesta vida fallida ho fou a l’objecte, arribada l’hora de la veritat, de passar els comptes clars. Com molts esperits senzills, creia en la immortalitat –s’entén, en la immortalitat de l’obra personal. Gimeno tingué l’orgull de la pròpia immortalitat. I la seva grandesa radicà precisament en això: que, mentre que auster i sobri, miserable, no deixà ni un dia de pensar i de treballar per la seva immortalitat personal, els seus companys de viatge passaren una vida suficientment regalada prenent vermuts amb olives pels cafès i absentes glaçades –generalment parlant.

És veritat que Gimeno, com tothom, aspirava a la immortalitat? Els qui prenen vermuts i absentes no aspiren a transcendir la brevetat del temps humà? Darrere de cada zero a l’esquerra s’oculta un buscador d’immortalitat? Potser sí; és possible que siguin els zeros a la dreta els qui no tenen cap interès a anar més enllà del que ja tenen. Callo, que parli Pla.

Els més grans encerts, els aconseguí –al meu modest entendre- fent el que podríem anomenar la pintura proletària –el realisme proletari. Quan Gimeno pinta la geografia –quilòmetres, tones de geografia- és monòton, ensopit, d’un interès limitat, malgrat, en certs moments, la vociferació colorística. Però després apareixen aquells interiors sòrdids, aquelles figures grises, de vegades plujoses, de vegades tocades per la llum, sempre decents, honrades, normalíssimes, tot un món de coses humils, habituals, usades, el món de la gorra i l’espardenya, el món del treball ineluctable, resignat i fatídic, el món de la pintura proletària de Gimeno, i això ja té un esperit. En aquesta pintura, hi incloc, els seus innombrables autoretrats...
[...]
Sigui com sigui, però, ens trobem davant d’un artista que d’una manera conscient o inconscient realitza una pintura proletària i no se separa d’aquesta línia, en tot el curs de la seva vida, ni un sol moment. En aquest sentit, Gimeno no solament és un dels primers pintors d’aquesta tendència a Europa –i no diguem en el país- cronològicament, sinó qualitativament.
























No conec prou l’obra de Gimeno per confirmar o dissentir de les paraules de Pla quan la valora. Segurament ni té raó ni la deixa de tenir. Si algun dia ens és possible contemplar ni que sigui la meitat de l’obra de Gimeno, podrem parlar amb més coneixement de causa.

Jo acabo aquí. Serà “La Vanguardia” qui immortalitzi definitivament Gimeno? Ja sabeu que un no és qui és ni tan sols el que ha fet, sinó qui diuen que és i què ha fet. Perquè la jugada sigui completa, caldria que el diari afegís al llibre una reproducció a mida natural i emmarcable d’una obra del pintor. És un suggeriment.

El pintor Gimeno (2)

A l’exposició del Museu de la Mediterrània que esmentava en les anotacions d’ahir, malgrat que l’artista central és Francesc Gimeno, hi ha també dibuixos aquarel·les i olis de diversos artistes que pintaren l’entorn, en sentit ampli del Montgrí: Modest Urgell, Ramon Call, el fill del pintor, Martí, Joaquim Mir, Josep Maria Mascort... Potser me’n deixo algun. No recordo quants quadres hi ha en total, però és un conjunt relativament petit, un aperitiu que mostra, però, sobretot, insinua, fa entrar ganes de continuar, de buscar, d’investigar. Em sembla que aquesta, entre altres, és una de les funcions de les exposicions ben pensades: deixar l’espectador amb l’interès de voler conèixer més. Si no el prorroguen, aquest tast de semblances i contrastos, de realitats i insinuacions, es pot veure fins el dia 28 de gener.

Torno a Gimeno. Vaig triar el quadre titulat Un poble empordanès per il·lustrar el post del dia 10, no només pels colors, per la lluminositats, pels contrastos, sinó també , o sobretot, per la perspectiva. La meva educació plàstica és gairebé nul·la i els meus gustos molt eclèctics, segurament convencionals, i no m’atreveixo a parlar dels aspectes de l’obra des del punta de vista del que podríem dir qualitats artístiques. El primer que em va cridar l’atenció d’aquesta obra que sembla pintada quan el sol ja va a la baixa, va ser la perspectiva: aquesta visió des de dalt, que ens fa imaginar el pintor en algun terrat contemplant tot el poble, vist dels del sud. Però, quina casa hi havia en aquell moment que pogués oferir aquesta visió llunyana i propera a la vegada? Tampoc hi ha cap turó que permeti aquest angle. Segurament el pintor recrea una mirada real i, des de la seva imaginació, pinta el que veuen els seus ulls i el que li mostren els seus sentiments. I acota el motiu: la vila de Torroella apareix il·luminada entre la foscor dels seus passeigs en el punt que aquests conflueixen, al sud. Una lluminositat que arriba quasi a desdibuixar les teulades. Mentre més al sud –i a l’est i a l’oest, tallats pels dos passeig, el de la dreta llarguíssim- dominen les ombres, el poble, presidit per l’església, es desenvolupa cap a tramuntana, amb la muntanya i el castell gairebé escapçat, amb a penes cel i amb uns núvols que cromàticament es confonen amb una terra que gairebé en forma part.

Com deia al principi, l’exposició es relativament petita. Qui sap on són els centenars de pintures que va fer Gimeno? Tot i així, la seva obra em resulta inquietant. Uns paisatges generalment amb colors vivíssims, excessius, sobretot els marins i de després de l’any 15. Una intensitat gairebé salvatge que és difícil de poder reproduir en la pantalla de l’ordinador. I en molts d’ells, l’absència de qualsevol vestigi humà. Potser aquesta natura primitiva pintada en jornades inacabables és la que permetia a Gimeno resistir la seva vida quotidiana de tornada a Barcelona, o potser era una de les necessitats que tenim tots, la d’equilibrar natura i civilització, cadascú en la seva pròpia mesura.

També em van semblar inquietants algunes pintures amb persones. I els retrats. Aquest primer pla, per exemple, del nen que llegeix, a mig camí del son o ja adormit. O el retrat de la seva dona al llit, mentre l’artista –despert entre adormits- observa més que vetlla el seu somni.

No n’estic segur, però em sembla que només hi havia un autoretrat seu a la sala. Gimeno és l’artista dels autoretrats. Quants en té, dos centenars? . Diu Pla al seu Homenot:
Quan no sabia què fe es posava davant d’un mirall, de vegades amb una espelma al costat, i es retratava. D’aquests autoretrats, n’hi ha de molt bonics. He llegit en alguns historiadors que els pintors que s’han fet més autoretrats foren els que tingueren més vida interior. És aquest el cas de Gimeno? Aneu-ho a saber! En tant que ésser humà, aquest pintor és un misteri. I ho és –faig l’afirmació després d’haver-lo tractat i conegut- perquè els seus mitjans d’expressió foren pobríssims. No e refereixo als seus mitjans d’expressió pictòrics, sinó als altres, als verbals i escrits.

Què pretenia Gimeno amb els seus autoretrats? Potser eren un intent d’aconseguir entrar al seu interior a través del mitjà que dominava millor? Ens deixa una pista aquest escrit en una de les seves llibretes?
La cara es lo mirall agut si reflexa la imatge del Yo. El yo beu d’una manera clara (...) ara quan vol traduir l’imatge a la realitat no veu més que la sombra. La bellesa que tots admirem (en la nostra especie y en tota la naturalesa) es la imatge exteriorisada de la ideya del yo (interior) de Bé si es (armosa) de Mal si es (lleduxa) (...) Lo nostre yo coneix, sap l’erencia de les coses, pero de interior lo ha de fé exterior per ses reals y tenir coneixement (pel estudi analític). La cara es la traducsió exacta del yo a l’idioma real (o siga de la realitat).

Se m’acut que Gimeno, a base de pintar-la tants cops, va aconseguir transformar la seva cara -que potser sí que reflectia el seu Jo interior- que es va convertir en un ideal al qual aspirava, i tot va ser un. O no és aquesta cara la que la majoria dels pintors, i també nosaltres, assignaríem al Quijote, aquest personatge que, com molts de nosaltres, vivia entre la realitat(?) i el somni? Ai, això de les cares i la seva interpretació continua sent un misteri.



















P. S. Aquí podeu llegir les impressions de la Júlia de la darrera exposició de Gimeno a Barcelona.

El pintor Gimeno (1)

Una tarda abans de Reis, mentre la gent feia les antepenúltimes compres i es preparaven per assistir a la cabalgada, em va semblar el moment idoni per entrar a veure l’exposició “Francesc Gimeno i els paisatgistes del Montgrí” al Museu de la Mediterrània de Torroella (entrada gratuïta). Efectivament, durant tota l’estona que vaig passar a la sala de la planta baixa no va aparèixer ningú més. Als pisos superiors hi havia una parella, com vaig saber després, i a l’entrada, únicament una noia de la casa darrere el taulell.

Feia molts dies que tenia ganes de veure les pintures de Gimeno, amb qui vaig pensar que m’unien diverses circumstàncies: tots dos vam néixer al sud, a pocs quilòmetres de distància, tots dos vam fer cap casualment a Torroella i ens vam casar amb una noia de la vila, els dos vam viure la major part de la nostra vida a Barcelona (jo, de moment). I aquí, és veritat, s’acabem les coincidències; o potser no, perquè jo conec poquíssim la vida del pintor i, per altra banda, sembla que hi ha molts moments de la seva biografia que desconeix tothom. Què en sé ara del pintor? Doncs el que dic a continuació, en bona part extret de Pla, sobretot centrat en un període determinat, i no gaire més.

Francesc (potser Francisco?) Gimeno Arasa va néixer a Tortosa l’any 1858 i va morir a Barcelona l’any 1927. La seva formació artística començà a Tortosa i més tard es traslladà a Madrid. Finalment, s’instal·là a Barcelona.

Un bon dia de l’any 1887 arribaren a Torroella de Montgrí tres curiosos personatges, tots tres pintors desigualment coneguts en els medis artístics de la capital. L’un era Modest Urgell, el pintor de cementiris i de paisatges llòbrecs i solitaris [...] Dels tres joves artistes, si Urgell semblava portar la veu cantant i mantenia la suggestió general i Gimeno apareixia una mica en segon terme, el tercer semblava l’home de les possibilitats, vull dir el de més diners explícits i sonats. Aquest era Ramon Call, pintor especialitzat en l’art del retrat.

Josep Pla. “Fancesc Gimeno, pintor, el Vell”, dins Homenots. Tercera Sèrie.

El tres pintors s’allotjaren a la fonda Martinet i allà, entre quadre i quadre, Gimeno es va enamorar de la filla gran del propietari i s’hi acaba casant l’any 1888 (sembla que en aquesta època, la petita festejava amb un “obscur tinent anomenat Martínez” (Pla), de 25 anys, que comandava una petita guarnició a l’Escala, i que més tard es convertiria en el governador de Barcelona, el terrible Martínez Anido). D’aquest matrimoni nasqueren cinc fills, del quals només el primogènit, Martí, es dedica a la pintura (en l’exposició hi ha unes pintures seves, fauvistes -vegeu un paisatge de 1904-, ben diferents de les del seu pare). Gimeno s’estigué sis o set mesos a Torroella en aquesta primera ocasió; en Call li feia de mecenas i de marxant. Després, amb la seva esposa, visqué un temps a Llança, fins que a mitjans de 1889, la família s’instal·la a Barcelona. De les pintures de Torroella i el seu entorn , Pla diu: “Els paisatges que pintà en aquest rodal són potser la part de la seva obra més equilibrada i més reeixida.”

A Barcelona, Gimeno deixà la pintura que feia i es llogà com a pintor de parets. Per què aquest canvi en un pintor tan prometedor? No ho sé. Durant quasi tot l’any fa aquest ofici i amb els pocs estalvis que aconsegueix, cada temporada passa aproximadament un mes a la costa empordanesa. Segurament va ser en una d’aquestes ocasions, potser a Begur, on Pla va fer amistat amb el pintor, prou com per dedicar-li un Homenot i altres pàgines.

El reconeixement públic de Gimeno comença el 1915, a partir d’una retrospectiva a Barcelona, tot així no sembla que en la seva vida interior es produïssin canvis essencials, però li van permetre més temps per dedicar-se a la pintura a partir de diversos mecenatges.
















Aiguablava, 1917