El pintor Gimeno (2)

A l’exposició del Museu de la Mediterrània que esmentava en les anotacions d’ahir, malgrat que l’artista central és Francesc Gimeno, hi ha també dibuixos aquarel·les i olis de diversos artistes que pintaren l’entorn, en sentit ampli del Montgrí: Modest Urgell, Ramon Call, el fill del pintor, Martí, Joaquim Mir, Josep Maria Mascort... Potser me’n deixo algun. No recordo quants quadres hi ha en total, però és un conjunt relativament petit, un aperitiu que mostra, però, sobretot, insinua, fa entrar ganes de continuar, de buscar, d’investigar. Em sembla que aquesta, entre altres, és una de les funcions de les exposicions ben pensades: deixar l’espectador amb l’interès de voler conèixer més. Si no el prorroguen, aquest tast de semblances i contrastos, de realitats i insinuacions, es pot veure fins el dia 28 de gener.

Torno a Gimeno. Vaig triar el quadre titulat Un poble empordanès per il·lustrar el post del dia 10, no només pels colors, per la lluminositats, pels contrastos, sinó també , o sobretot, per la perspectiva. La meva educació plàstica és gairebé nul·la i els meus gustos molt eclèctics, segurament convencionals, i no m’atreveixo a parlar dels aspectes de l’obra des del punta de vista del que podríem dir qualitats artístiques. El primer que em va cridar l’atenció d’aquesta obra que sembla pintada quan el sol ja va a la baixa, va ser la perspectiva: aquesta visió des de dalt, que ens fa imaginar el pintor en algun terrat contemplant tot el poble, vist dels del sud. Però, quina casa hi havia en aquell moment que pogués oferir aquesta visió llunyana i propera a la vegada? Tampoc hi ha cap turó que permeti aquest angle. Segurament el pintor recrea una mirada real i, des de la seva imaginació, pinta el que veuen els seus ulls i el que li mostren els seus sentiments. I acota el motiu: la vila de Torroella apareix il·luminada entre la foscor dels seus passeigs en el punt que aquests conflueixen, al sud. Una lluminositat que arriba quasi a desdibuixar les teulades. Mentre més al sud –i a l’est i a l’oest, tallats pels dos passeig, el de la dreta llarguíssim- dominen les ombres, el poble, presidit per l’església, es desenvolupa cap a tramuntana, amb la muntanya i el castell gairebé escapçat, amb a penes cel i amb uns núvols que cromàticament es confonen amb una terra que gairebé en forma part.

Com deia al principi, l’exposició es relativament petita. Qui sap on són els centenars de pintures que va fer Gimeno? Tot i així, la seva obra em resulta inquietant. Uns paisatges generalment amb colors vivíssims, excessius, sobretot els marins i de després de l’any 15. Una intensitat gairebé salvatge que és difícil de poder reproduir en la pantalla de l’ordinador. I en molts d’ells, l’absència de qualsevol vestigi humà. Potser aquesta natura primitiva pintada en jornades inacabables és la que permetia a Gimeno resistir la seva vida quotidiana de tornada a Barcelona, o potser era una de les necessitats que tenim tots, la d’equilibrar natura i civilització, cadascú en la seva pròpia mesura.

També em van semblar inquietants algunes pintures amb persones. I els retrats. Aquest primer pla, per exemple, del nen que llegeix, a mig camí del son o ja adormit. O el retrat de la seva dona al llit, mentre l’artista –despert entre adormits- observa més que vetlla el seu somni.

No n’estic segur, però em sembla que només hi havia un autoretrat seu a la sala. Gimeno és l’artista dels autoretrats. Quants en té, dos centenars? . Diu Pla al seu Homenot:
Quan no sabia què fe es posava davant d’un mirall, de vegades amb una espelma al costat, i es retratava. D’aquests autoretrats, n’hi ha de molt bonics. He llegit en alguns historiadors que els pintors que s’han fet més autoretrats foren els que tingueren més vida interior. És aquest el cas de Gimeno? Aneu-ho a saber! En tant que ésser humà, aquest pintor és un misteri. I ho és –faig l’afirmació després d’haver-lo tractat i conegut- perquè els seus mitjans d’expressió foren pobríssims. No e refereixo als seus mitjans d’expressió pictòrics, sinó als altres, als verbals i escrits.

Què pretenia Gimeno amb els seus autoretrats? Potser eren un intent d’aconseguir entrar al seu interior a través del mitjà que dominava millor? Ens deixa una pista aquest escrit en una de les seves llibretes?
La cara es lo mirall agut si reflexa la imatge del Yo. El yo beu d’una manera clara (...) ara quan vol traduir l’imatge a la realitat no veu més que la sombra. La bellesa que tots admirem (en la nostra especie y en tota la naturalesa) es la imatge exteriorisada de la ideya del yo (interior) de Bé si es (armosa) de Mal si es (lleduxa) (...) Lo nostre yo coneix, sap l’erencia de les coses, pero de interior lo ha de fé exterior per ses reals y tenir coneixement (pel estudi analític). La cara es la traducsió exacta del yo a l’idioma real (o siga de la realitat).

Se m’acut que Gimeno, a base de pintar-la tants cops, va aconseguir transformar la seva cara -que potser sí que reflectia el seu Jo interior- que es va convertir en un ideal al qual aspirava, i tot va ser un. O no és aquesta cara la que la majoria dels pintors, i també nosaltres, assignaríem al Quijote, aquest personatge que, com molts de nosaltres, vivia entre la realitat(?) i el somni? Ai, això de les cares i la seva interpretació continua sent un misteri.



















P. S. Aquí podeu llegir les impressions de la Júlia de la darrera exposició de Gimeno a Barcelona.