12.1.08

El pintor Gimeno (1)

Una tarda abans de Reis, mentre la gent feia les antepenúltimes compres i es preparaven per assistir a la cabalgada, em va semblar el moment idoni per entrar a veure l’exposició “Francesc Gimeno i els paisatgistes del Montgrí” al Museu de la Mediterrània de Torroella (entrada gratuïta). Efectivament, durant tota l’estona que vaig passar a la sala de la planta baixa no va aparèixer ningú més. Als pisos superiors hi havia una parella, com vaig saber després, i a l’entrada, únicament una noia de la casa darrere el taulell.

Feia molts dies que tenia ganes de veure les pintures de Gimeno, amb qui vaig pensar que m’unien diverses circumstàncies: tots dos vam néixer al sud, a pocs quilòmetres de distància, tots dos vam fer cap casualment a Torroella i ens vam casar amb una noia de la vila, els dos vam viure la major part de la nostra vida a Barcelona (jo, de moment). I aquí, és veritat, s’acabem les coincidències; o potser no, perquè jo conec poquíssim la vida del pintor i, per altra banda, sembla que hi ha molts moments de la seva biografia que desconeix tothom. Què en sé ara del pintor? Doncs el que dic a continuació, en bona part extret de Pla, sobretot centrat en un període determinat, i no gaire més.

Francesc (potser Francisco?) Gimeno Arasa va néixer a Tortosa l’any 1858 i va morir a Barcelona l’any 1927. La seva formació artística començà a Tortosa i més tard es traslladà a Madrid. Finalment, s’instal·là a Barcelona.

Un bon dia de l’any 1887 arribaren a Torroella de Montgrí tres curiosos personatges, tots tres pintors desigualment coneguts en els medis artístics de la capital. L’un era Modest Urgell, el pintor de cementiris i de paisatges llòbrecs i solitaris [...] Dels tres joves artistes, si Urgell semblava portar la veu cantant i mantenia la suggestió general i Gimeno apareixia una mica en segon terme, el tercer semblava l’home de les possibilitats, vull dir el de més diners explícits i sonats. Aquest era Ramon Call, pintor especialitzat en l’art del retrat.

Josep Pla. “Fancesc Gimeno, pintor, el Vell”, dins Homenots. Tercera Sèrie.

El tres pintors s’allotjaren a la fonda Martinet i allà, entre quadre i quadre, Gimeno es va enamorar de la filla gran del propietari i s’hi acaba casant l’any 1888 (sembla que en aquesta època, la petita festejava amb un “obscur tinent anomenat Martínez” (Pla), de 25 anys, que comandava una petita guarnició a l’Escala, i que més tard es convertiria en el governador de Barcelona, el terrible Martínez Anido). D’aquest matrimoni nasqueren cinc fills, del quals només el primogènit, Martí, es dedica a la pintura (en l’exposició hi ha unes pintures seves, fauvistes -vegeu un paisatge de 1904-, ben diferents de les del seu pare). Gimeno s’estigué sis o set mesos a Torroella en aquesta primera ocasió; en Call li feia de mecenas i de marxant. Després, amb la seva esposa, visqué un temps a Llança, fins que a mitjans de 1889, la família s’instal·la a Barcelona. De les pintures de Torroella i el seu entorn , Pla diu: “Els paisatges que pintà en aquest rodal són potser la part de la seva obra més equilibrada i més reeixida.”

A Barcelona, Gimeno deixà la pintura que feia i es llogà com a pintor de parets. Per què aquest canvi en un pintor tan prometedor? No ho sé. Durant quasi tot l’any fa aquest ofici i amb els pocs estalvis que aconsegueix, cada temporada passa aproximadament un mes a la costa empordanesa. Segurament va ser en una d’aquestes ocasions, potser a Begur, on Pla va fer amistat amb el pintor, prou com per dedicar-li un Homenot i altres pàgines.

El reconeixement públic de Gimeno comença el 1915, a partir d’una retrospectiva a Barcelona, tot així no sembla que en la seva vida interior es produïssin canvis essencials, però li van permetre més temps per dedicar-se a la pintura a partir de diversos mecenatges.
















Aiguablava, 1917

6 comentaris:

Júlia ha dit...

Un home estrany i engimàtic, de fet. Això de pintar-se més de dos-cents autorretrats, tots ells força impressionants...

Arare ha dit...

Enigmàtic i interessant. Però passar de pintar quadres a pintar parets... suposo que no feia pas pintures al fresc...

Ramon Aladern ha dit...

Pere, de bon rotllo (i ja sé que em diràs que TOTS parlem malament), ara mateix tinc dubtes de si el reis "cabalgan" o "cavalquen". Potser per allò de que són internacionals ho fan amb la llengua de Cervantes. Diga'm (o digues-me) perepunyetes, però jo abans anava a veure la "cabalgada" i ara vaig a la "cavalcada". M'he reciclat o m'he fet vell, no sé...

xurri ha dit...

si no pots viure de la pintura de pinzell, pintar parets no és el pitjor que es pot fer. crec que cobrir grans superfícies de colors homogenis i generalment neutres és una tasca prou tranquila per deixar el cap vagarejar i imaginar nous quadres. ha d'estar bé.
esperem que la necessitat de fer aquest canvi no tingués a veure amb la tria de marit de la cunyada petita...

Júlia ha dit...

Jo no anava a veure ni la cavalcada ni la cabalgada sinó la cavalgata. Però, ai, tot canvia, ja vaig dir allò del sacatapus.

NO és l'únic pintor que també va pintar parets, us en faríeu creus.

pere ha dit...

Realment enigmàtic, júlia. O potser no, potser el misteri és perquè no se saben més coses d'ell.

Sembla que abans d marxar de Tortosa ja havia pintat parets, Arare, però no deixar de ser estrany que ho fees després durant tants anys. També va pintar algun mural a la fonda dels seus sogres...

T'has reciclat, que és senyal de tenir l'esperit jove, ramon. Ara posaré la paraula en cursiva. Gràcies.

Els pintors de parets que conec eren i són gent alegre. A mi m'agraden. és un bon ofici de colors canviants. No, xurri, no crec que la cunyada petita tingués intervenció en el canvi; una altra cosa és el motiu pel qual no va voler alguns encàrrecs que li haurien permès una vida més còmoda.

Tot canvia, sí. Hi ha paraules que encara es poden sentir amb unes quantes variants.
És veritat això dels artistes pintors, a Torroella mateix, en conec un, Deusedes, que m'agrada força.