represa

Relaxació gairebé total -amb esquitxos econòmics des de la premsa- durant tres dies. Una novel·la llegida: El prisionero del cielo, que em sembla un llibre de quiosc de la Rambla, consideració que no és pejorativa, pensant que als quioscos de la Rambla ja no es troben més que novel·les de quiosc, si és que encara els queda lloc.

Constatació que el Ter té una tendència lenta però persistent a escorar-se al sud i que les seues platges meridionals són un laberint de canyes i troncs que foragitaran banyistes i atrauran altres faunes.

Ratificació que a Palau-Sator una part important de la població viu del turisme i que, malgrat tot, el temps modern conviu amb el de sempre, i els gats, espècie estranya als carrers de Barcelona, s'han adaptat perfectament a la velocitat (em plantejo si una o l'altra per al fotofília).

I el gat que em fa pensar en el carrer de la Mosca (o de les Mosques) on Toti Soler, segons diuen, va fent la seua música, i a qui em sembla veure, l'endemà, amb una maleta amb rodes baixant pel meu carrer.




Retorn a Barcelona perquè toca i perquè un excés de natura pot ser perjudicial per a la salut. Intent frustrat, encara en estat contemplatiu i més pendent de les imatges i les músiques, de retorn a l'escriptura.

encadenament

Que curiós, una petició de la xurri en un comentari al meu darrer post s’encadena amb una sèrie de pensaments, lectures, audicions... d’aquests darrers dies. Em diu la xurri que està disposada a anar a visitar l’exposició de Gimeno (i altres) a Torroella, no sé si del tot seriosament o no, i em demana que li aconselli un restaurant. En lloc de fer-ho en la mateixa vila, que també ho faré, el primer que em ve al cap es suggerir-li un restaurant (o dos) de les rodalies, de Palau-Sator. Avui mateix he sentit –no ho sabia- que Toti Soler té una casa en aquest poble. M’agrada Toti Soler i el vaig seguir molt de prop ja fa força anys. També avui llegeixo al diari les paraules d’un neurocièntífic que valora l’oïda per sobre dels altres sentits i ens recorda el poder evocador de les cançons, les emocions que provoquen en associar-les a moments feliços de la vida. I deu fer dos o tres dies que em balla pel cap, amb insistència, una cançó escoltada en la veu d’en Toti que jo trobo magnífica (no l’he esmentada mai al bloc?). La tinc a casa i l’escolto de tant en tant, però vaig voler veure si la trobava a YouTube: inútil. Allí l’he trobada en una versió de Quimi Portet, però no és el mateix, no per ell, sinó per mi. De tota manera, us en deixo el vídeo (no sé si l’astre l’aprovaria en aquesta versió enregistrada a Oñati) i la lletra i jo l’escolto en la meva versió.



Em dius que el nostre amor
va ser com un infant
que dóna al teu cor
els dies que vindran.
Perdut i sense nau,
mirall de coses belles,
em dius que el nostre amor
s'acaba a les estrelles.

Em dius que el nostre amor
només era el primer,
que un altre braç més fort
t'abraçarà més bé.
A punt de ser record,
claror de flor collida,
em dius que el nostre amor
no sap trobar la vida.

Em dius que plori,
si vull plorar,
em dius que mori
fins a demà,
no pots comprendre
com el dolor
dura per sempre
si es fa cançó.

Em dius que el nostre amor
era un ocell ferit
tremolant al teu cor,
somniant al meu pit.
Amiga de la mort,
camí de vela blanca,
la llum del nostre amor
és una flor que es tanca.