a partir d'Onan

Judà prengué per al seu primogènit Er una dona que es deia Tamar. Però Er, el primogènit de Judà, va desplaure a Jahvè, i Jahvè el féu morir. Aleshores Judà digué a Onan: “Uneix-te amb la dona del teu germà, compleix amb el teu deure de cunyat i assegura una posteritat al teu germà”. Però Onan, com que sabia que la posteritat no seria seva, cada vegada que s'unia amb la seva cunyada vessava a terra per no donar posteritat al seu germà. Això que feia va desplaure a Jahvè, i també el féu morir.

Gènesi 38: 6-10

M'agraden les novel·les -si és que m'agraden- que em fan fer consultes. El text bíblic de més amunt el vaig buscar a partir de l'aparició d'un gos anomenat Onán a Perillán (Dodger en anglès), de Terry Pratchett. Ignoro, potser em vaig saltar alguna línia, per què l'escriptor -o el seu amo-  va decidir posar aquest nom a un gos fidel -i pudent- , entusiasta dels ossos i de les passejades, sovint més curtes del que voldria. Explicat l'origen de la cerca, vull confessar que no recordava Onan. És molt possible que els capellans que em van iniciar en la lectura de la Bíblia no tinguessin gaire interès a presentar un personatge secundari que practicava el coitus interruptus a unes criatures que potser ja començaven a tenir tendència a masturbar-se però encara estaven relativament lluny del coit. I no obstant això, Onan és el personatge que dóna nom a l'onanisme, és a dir, la masturbació, un pecat sovint esmentat pel capellans i origen de múltiples desgràcies segons ells, encara que no recordo si, a més de la bogeria o la condemnació eterna, s'incloïa una mort fulminat a mans de Déu com la del Gènesi.

Ara, des de la distància del temps, penso que potser hi ha dos raons per les quals no ens parlaven d'Onan. La primera, perquè les lectures, mètodes i ensenyaments dels preveres en aquest tema estaven ancorats en l'Edat Mitjana i la primera vegada que apareix el terme onanisme és en un pamflet anglès de l'any 1712 -m'estranya que ningú en celebrés el tricentenari fa tres anys- titulat Onania; or, The Heinous Sin of Self-Pollution, and all its Frightful Consequences in Both Sexes. Evidentment, els meus capellans desconeixien el pamflet i tota la literatura profana posterior sobre l'assumpte. L'altra raó, que no exclou l'anterior necessàriament, és que realment, com he insinuat més amunt, fessin una lectura rigorosa de la Bíblia i tinguessin en compte que la relació, al menys explícita, entre Onan i la masturbació era nul·la.

Tota aquesta dissertació, com es pot veure, té un enfocament absolutament masculí; a més, no sé res de res sobre com funcionava la qüestió entre les monges i les seues alumnes ni tan sols si se'n parlava. Ho investigaré, o no.

elocubracions metafísiques a l'entorn dels orígens

Avui, en un concurs televisiu que miro sempre que puc, han fet una pregunta suposadament difícil als participants. Els han demanat si sabien quina va ser la primera reacció d'Eva i Adam després de menjar la famosa poma. Es podia triar entre tres opcions. No cal dir que la resposta, que en el concurs presentaven simplificada, me la sé de memòria:

... i a tots dos se'ls obriren els ulls. Llavors conegueren que anàvem nus i cosiren fulles de figuera per cobrir-se la cintura.

Gènesi 3: 7

Una mica després, Jahvé, a qui es veu que el model no acabava de fer el pes, va fer túniques de pell i els va vestir. Bé, aquest inici de la història de la moda no em crida especialment l'atenció, sinó que em pregunto com és que els primers pobladors humans de la Terra no s'adonaren que anaven nus fins després de menjar la poma i per què decidiren cobrir-se una mica.

La Bíblia, que en alguns casos és molt explicita, aquí es mostra vaga, potser esperant que l'oient o el lector capti algun simbolisme. No ho sé. Sobre el motiu pel qual Adam i Eva no s'havien adonat, quan ja tenien certa edat, que anaven nus, no se m'acut cap altra explicació que no fos que haguessin passat el temps en la contemplació de totes les novetats que veien i ni s'haguessin fet una mirada; potser realment eren cecs i la poma tenia propietats curatives? Però el fet no té més importància. El que m'intriga és per què sobtadament decideixen cobrir-se, i en concret la cintura. Descarto que es presentés un canvi climatològic -no s'esmenta, i tampoc no sembla que unes quantes fulles fossin de gran ajuda davant de les inclemències del temps-, també descarto que tinguessin un rampell de vel·leïtat gratuïta... Se m'acudeixen altres possibilitats, però cap que em sembli consistent, definitiva.

Algú pot pensar que tot això té poca importància, però jo intueixo, crec, que bona part dels esdeveniments més transcendents de la història de la humanitat tenen l'origen i l'explicació en aquest fet tan simple i misteriós: Adam i Eva decideixen cobrir-se la cintura. Ben diferent seria el nostre present si haguessin decidit cobrir-se el cap, que ja se sap que la ira divina sol venir des de dalt. En fi, va anar com va anar.

gènesi i esborrany condensat de la primera pàgina de la història del gènere negre

Queda clar que, en el millor dels casos, els estudiosos del gènere situen el naixement de la novel·la negra, i no em refereixo a obres de misteri o semblants, al segle XIX, però tothom acorda que els grans del gènere són del XX. Malgrat que actualment hi ha molts lectors d'aquest tipus de literatura, la majoria la consideren un gènere menor, que els serveix més que res de distracció i poca cosa més; alguns fins i tot s'avergonyeixen de confessar la seua preferència per uns textos que, al meu parer, són, a part de possibles i sempre discutibles valors literaris, un testimoni sovint força precís de la societat del moment en què s'escriuen.


Per tal d'esvair hipotètics sentiments de marginalitat, voldria esmentar una sèries de llibres de novel·la negra comunament considerats de gran qualitat pels entesos generalistes, però que hores d'ara tenen pocs seguidors, al menys al nostre país.

El personatge protagonista és un jutge que podríem considerar del Tribunal Suprem i que malgrat que es conegut amb noms diversos sovint se l'anomena simplement Senyor o, amb menys freqüència, Totpoderós. De fet es podria dir que és una mena d'oligarca o terratinent que imparteix justícia als territoris il·limitats que posseeix. El serveixen diversos cossos de policia judicial, el més eficient dels qual el formem uns agents que s'anomenen àngels (no queda clar si só del sexe masculí o femení, o d'ambdós, i no ho dic perquè això tingui cap importància), comandats per un nombre limitadíssim d'arcàngels. El mateix jutge s'encarrega de legislar i, a vegades de fer complir la llei directament. Les penes que imposa als culpables són variades, des de la pena de mort executada per diversos mitjans al desterrament no només dels culpables sinó també de les generacions posteriors de la seua família. De la mateixa manera que habitualment mostra un rigor extrem, que alguns poden trobar exagerat, en l'aplicació de les penes, en altres casos, pocs, es manifesta enormement generós a l'hora de concedir mesures de gràcia, encara que molt menys que el seu fill, que continua la tasca judicial, amb freqüència invocant el pare, en els darrers llibres de la sèrie.

Per tenir una idea més clara de les seues actuacions copiaré breument dos casos, relacionats entre ells,  del primer llibre en què va aparèixer de protagonista (em salto la presentació del personatge).

Es tracta d'una parella que vivia en els immensos jardins del protagonista i a qui el jutge havia concedit llibertat total, amb una excepció: no podien menjar fruita d'un arbre determinat que el protagonista es reservava per al seu ús personal. Resulta que un dia la dona va fer cas d'una mala companyia que no parava de mortificar-la i va collir una poma de l'arbre i, a més, la va deixar tastar al seu company. El jutge, també anomenat l'Omniscient, se'n va assabentar aviat, perquè tenia un servei d'informació totalment eficient i segurament un sistema de càmeres ocultes estratègicament distribuït; va cridar la dona, anomenada Heva i li va retreure el crim; després d'un diàleg breu i sentenciós, la va condemnar a tenir forts dolors en els parts i la va foragitar del jardí, que va donar a uns servidors fidels amb cara de ximplets anomenats querubins; a més, va dir a la parella que a partir d'aquell moment ells i els seus fills haurien de treballar força per poder aconseguir menjar de baixa qualitat. No hi va haver apel·lació a la sentència, entre altres coses perquè encara no hi havia advocats ni jurats ni, de fet, ningú que fos humà i tingués una mica d'empatia pels reus.

Pocs temps després, en el mateix llibre s'explica el segon crim. En aquest cas es tractava del fill més gran de la parella, anomenant Caín (o Caïm, segons les versions) que un dia es va enfadar perquè li semblava que el jutge mirava amb més bons ulls el seu germà petit anomenat Abel, segons sembla perquè li agradaven més els presents que li feia (en l'època de la història era pràcticament obligatòria fer regals al jutge, encara que no els necessités per a res, simplement com a mostra de submissió). Doncs un bon dia, Caín es va afartar del tracte discriminatori i en lloc de protestar al jutge -que per cert, no parava de fer-li brometes- va matar el seu germà. Jahvé, el jutge, de seguida va conèixer el crim, però va voler preguntar a Caín, que va respondre que no sabia on era el seu germà i va afegir una frase que s'ha fet cèlebre i encara la fa servir molta gent en situacions diferents: Que potser sóc el guardià del meu germà? En fi, el jutge no el va condemnar a mort, però li va imposar una pena pitjor: anar vagant per tota la terra sense parar i que la terra li fos estèril (en els seus primers casos, la imaginació del jutge en imposar les condemnes és escassa). Caín, tot i que al territori que habitava hi havia quatre gats, tenia por que algú el matés pel seu crim, però el jutge li va dibuixar una marca al front i va fer dir que si algú el tocava se'n recordaria. En aquella època la gent vivia centenars d'anys, d'aquí que, com he dit més amunt, molts convinguessin que la pena era realment excessiva.

He explicat els casos sense el contingut filosòfic i simbòlic i a penes amb context, però les històries protagonitzades pel jutge, sempre de gran interès social, contenen tots aquests ingredients i de tant en tant passatges de gran bellesa literària...

Starking delicious

La serp replica a la dona: “I ca! No morireu pas. Déu sap prou que el dia que en mengeu se us obriran els ulls i sereu com els àngels, que coneixen el bé i el mal”.

Gènesi 3: 4-5

Des de fa uns mesos que a la meva Bíblia de butxaca gairebé se li ha despenjat una tapa i no sé si hi ha algun sistema que li pugui enganxar com si no hagués passat res.

En sortir de can Batlle vaig anar a una llibreria que es troba a menys de deu minuts per veure si li trobava una substituta que fos exactament igual. No, ja no la fan igual; ara és externament molt menys atractiva i no em vaig decidir a canviar-la. En canvi vaig comprar dos llibres que no tenia previstos. És ben curiosa aquesta llibreria: està situada al centre de la ciutat en un edifici “singular”, però en un dels carrers menys transitats, únicament de pas. Sempre amb poca gent, les seves prestatgeries i els seus taulells els ocupen llibres acabats d’editar i també d’altres que fa temps que han desaparegut dels comerços més convencionals. A més, també edita els seus propis llibres, difícils de trobar en altres llocs. Que jo recordi, no hi he entrat més de cinc vegades, i potser exagero.



Ja al carrer em vaig adonar per primera vegada del detall que ornamenta la seva porta: aquesta serp que podeu veure en la imatge de més avall que ofereix la poma del jardí de l’Edèn a tots aquells qui entren al local. Aquest poma vermella, brillant, tan temptadora, em va semblar un símbol genial en una llibreria, i més en una llibreria religiosa. No discutiré si a dintre es pot trobar el bé o el mal, però sens dubte sí que es troba el coneixement que ens pot fer una mica més lliures i ens apropa als àngels o als dimonis. Aquest cop vaig fer bondat i la meva tria crec que m’apropa als àngels.