gènesi i esborrany condensat de la primera pàgina de la història del gènere negre

Queda clar que, en el millor dels casos, els estudiosos del gènere situen el naixement de la novel·la negra, i no em refereixo a obres de misteri o semblants, al segle XIX, però tothom acorda que els grans del gènere són del XX. Malgrat que actualment hi ha molts lectors d'aquest tipus de literatura, la majoria la consideren un gènere menor, que els serveix més que res de distracció i poca cosa més; alguns fins i tot s'avergonyeixen de confessar la seua preferència per uns textos que, al meu parer, són, a part de possibles i sempre discutibles valors literaris, un testimoni sovint força precís de la societat del moment en què s'escriuen.


Per tal d'esvair hipotètics sentiments de marginalitat, voldria esmentar una sèries de llibres de novel·la negra comunament considerats de gran qualitat pels entesos generalistes, però que hores d'ara tenen pocs seguidors, al menys al nostre país.

El personatge protagonista és un jutge que podríem considerar del Tribunal Suprem i que malgrat que es conegut amb noms diversos sovint se l'anomena simplement Senyor o, amb menys freqüència, Totpoderós. De fet es podria dir que és una mena d'oligarca o terratinent que imparteix justícia als territoris il·limitats que posseeix. El serveixen diversos cossos de policia judicial, el més eficient dels qual el formem uns agents que s'anomenen àngels (no queda clar si só del sexe masculí o femení, o d'ambdós, i no ho dic perquè això tingui cap importància), comandats per un nombre limitadíssim d'arcàngels. El mateix jutge s'encarrega de legislar i, a vegades de fer complir la llei directament. Les penes que imposa als culpables són variades, des de la pena de mort executada per diversos mitjans al desterrament no només dels culpables sinó també de les generacions posteriors de la seua família. De la mateixa manera que habitualment mostra un rigor extrem, que alguns poden trobar exagerat, en l'aplicació de les penes, en altres casos, pocs, es manifesta enormement generós a l'hora de concedir mesures de gràcia, encara que molt menys que el seu fill, que continua la tasca judicial, amb freqüència invocant el pare, en els darrers llibres de la sèrie.

Per tenir una idea més clara de les seues actuacions copiaré breument dos casos, relacionats entre ells,  del primer llibre en què va aparèixer de protagonista (em salto la presentació del personatge).

Es tracta d'una parella que vivia en els immensos jardins del protagonista i a qui el jutge havia concedit llibertat total, amb una excepció: no podien menjar fruita d'un arbre determinat que el protagonista es reservava per al seu ús personal. Resulta que un dia la dona va fer cas d'una mala companyia que no parava de mortificar-la i va collir una poma de l'arbre i, a més, la va deixar tastar al seu company. El jutge, també anomenat l'Omniscient, se'n va assabentar aviat, perquè tenia un servei d'informació totalment eficient i segurament un sistema de càmeres ocultes estratègicament distribuït; va cridar la dona, anomenada Heva i li va retreure el crim; després d'un diàleg breu i sentenciós, la va condemnar a tenir forts dolors en els parts i la va foragitar del jardí, que va donar a uns servidors fidels amb cara de ximplets anomenats querubins; a més, va dir a la parella que a partir d'aquell moment ells i els seus fills haurien de treballar força per poder aconseguir menjar de baixa qualitat. No hi va haver apel·lació a la sentència, entre altres coses perquè encara no hi havia advocats ni jurats ni, de fet, ningú que fos humà i tingués una mica d'empatia pels reus.

Pocs temps després, en el mateix llibre s'explica el segon crim. En aquest cas es tractava del fill més gran de la parella, anomenant Caín (o Caïm, segons les versions) que un dia es va enfadar perquè li semblava que el jutge mirava amb més bons ulls el seu germà petit anomenat Abel, segons sembla perquè li agradaven més els presents que li feia (en l'època de la història era pràcticament obligatòria fer regals al jutge, encara que no els necessités per a res, simplement com a mostra de submissió). Doncs un bon dia, Caín es va afartar del tracte discriminatori i en lloc de protestar al jutge -que per cert, no parava de fer-li brometes- va matar el seu germà. Jahvé, el jutge, de seguida va conèixer el crim, però va voler preguntar a Caín, que va respondre que no sabia on era el seu germà i va afegir una frase que s'ha fet cèlebre i encara la fa servir molta gent en situacions diferents: Que potser sóc el guardià del meu germà? En fi, el jutge no el va condemnar a mort, però li va imposar una pena pitjor: anar vagant per tota la terra sense parar i que la terra li fos estèril (en els seus primers casos, la imaginació del jutge en imposar les condemnes és escassa). Caín, tot i que al territori que habitava hi havia quatre gats, tenia por que algú el matés pel seu crim, però el jutge li va dibuixar una marca al front i va fer dir que si algú el tocava se'n recordaria. En aquella època la gent vivia centenars d'anys, d'aquí que, com he dit més amunt, molts convinguessin que la pena era realment excessiva.

He explicat els casos sense el contingut filosòfic i simbòlic i a penes amb context, però les històries protagonitzades pel jutge, sempre de gran interès social, contenen tots aquests ingredients i de tant en tant passatges de gran bellesa literària...