notes ràpides per a futures reflexions

Tall de la circulació al passeig de Gràcia, entre la Gran Via i la plaça de Catalunya. De 500 a 1000 manifestants, segons la meua apreciació. Poques pancartes i poca llum. Eslògans contra la policia, és a dir, els mossos, que se senten poc perquè els sorolls habituals els apaivaguen. En una canal de televisió un tertulià diu que si es fan manifestacions a llocs emblemàtics (surten les torres de la Sagrada Família i el monument a Colom), la protesta és més efectiva. Depèn de la presència dels mitjans, evidentment. No he vist cap televisió que cobrís aquesta.

Un informe forense parla d'homicidi en el cas de Benítez. Sigui com sigui, fa molt temps que tots els conflictes relacionats amb els mossos es porten d'una manera lamentable des del govern del país i des de les jerarquies policials. En una democràcia consolidada el paper de la policia no es qüestionaria; una altra cosa són els casos concrets i els individus de qualsevol professió.

Una setmana sense comerç a Catalunya? No fotem! Cal conservar al menys el seny dialèctic i l'esperit del país. Esclar que si hi ha prou piquets...

En canvi, la intervenció de David Fernàndez, amb sandàlia o sense, va ser mesurada i va respondré al sentiment dels votants i de molta altra gent. Si algú vol buscar actuacions lamentables al Parlament haurà de focalitzar altres sessions.

Per cert, ahir vaig veure en David Fernández en una terrassa de l'esquerra de l'Eixample. Estava sol i em van venir ganes d'animar-lo, però vaig pensar que no calia. Sortíem del Boliche de veure Un porc de Gaza (la taquillera semblava una mica disgustada perquè encara no tenien la versió amb subtítols en català i li vaig haver d'assegurar que el meu domini de l'àrab era suficient). Llàstima del final, el de la pel·li, vull dir.

Ahir em va arribar un gadget via Singapur que havia demanat als Estats Units. Un caprici autoregalat per celebrar el meu proper aniversari. Vaig passar una bona estona configurant-lo. Un món sense fronteres, i Gaza, i tants altres llocs. Cridòria i entotsolament. Els sentiments de culpa, però, es poden autogestionar fàcilment.

Acabo de fer unes fotos a la lluna (massa soroll al resultat final) que té el mateix aspecte que fa 28 dies. Segurament fa mil·lennis que la lluna, vista des de la Terra encara més, té el mateix aspecte, les mateixes proporcions, els mateixos cicles. La lluna, a més, no enlluerna.

كوفية‎

El dijous vaig preguntar a la S. si havia tingut molts regals durant les festes. Em va dir que a casa no havien celebrat l’any nou, que no els semblava bé fer festa mentre els altres sofrien. La S. de vegades, poques, porta una kufiyya de color negre embolicada al coll que també li cobreix part de les espatlles.

Entro al carrer Pelai des de la plaça de la Universitat; per la vorera més transitada avança una minúscula manifestació que crida sense pausa “jueus assassins”. Tres manifestants entren, com jo, a Nivell 0, i recorren ràpidament la botiga. Dos porten kufiyyes amb el dibuix negre. Parlen en àrab, fort, riuen. Es converteixen en el centre d’atenció dels dependents i d’uns quants compradors. Sortim al mateix temps per portes diferents.

Davant del palau de la Virreina, unes dones amb el cap cobert amb mocadors de color blanc s'han aturat a xerrar. Una d’elles porta un pal de fusta amb una bandera enrotllada. Només distingeixo el verd i un fragment minúscul de vermell.

Pujo pel carrer del Call. Em creuo amb algunes famílies joevs amb amb un, dos o tres nens petits. Els adolescents deuen anar pel seu compte. En alguns casos es pot deduir el seu origen pel vestit de les dones. Cinc o sis duen fullets reivindicatius a les les mans.

A la plaça de Sant Jaume hi ha un desplegament important de mossos; uns quants han fet un petit rectangle protector davant de la Generalitat. Un mosso fa aixecar un noi que s’ha assegut, repenjada l’esquena en un fanal. Queda molta gent encara. A la dreta de l’Ajuntament hi ha un escenari buit on Llach i la Sardà deuen haver llegit els seus textos. Es fan moltes fotos, algunes de grups familiars davant d’una pancarta. Les kufiyyes són de tots els colors.

Veig kufiyyes a tot arreu, fa anys que en veig, fins i tot la Joana en té una de siriana de color vermell, però no veig que tots aquest colors, totes aquestes banderes, totes aquestes paraules representin gaires esperances per als palestins.

art conceptual

Casualitat o realitat, m’adono que les teles passen aquests dies algunes pel·lícules que tenen com a protagonista el poble jueu, en col·lectiu o en singular. Centrades en l’holocaust, parlen de sofriments, acceptacions, heroïcitats desinteressades dels jueus i dels no jueus. Qui ho pot negar? Se m’acut, només per un instant, i confesso que buscar informació sobre el tema seria una tasca que ara em sobrepassaria, que no se m'acudeixen pel·lícules de jueus ajudant desinteressadament altres ètnies –val encara la paraula ètnia?-, però segur que n’existeixen molts exemples. Segur, per exemple, que l’ajuda als palestins, encara que discreta, deu ser nombrosa i efectiva, tot i que aquests veïns i llogaters –alguns també propietaris- del seu territori no solen ser gaire agraïts.


Repasso grafits de Banksy (avui l’he sentit esmentar dues vegades). Ara li retreuen que s’hagi decidit a pintar quadres i que li comprin en Pitt i la Jolie, o d’altres, a preus astronòmics. Em pregunto què els deuen semblar als palestins aquestes finestres fictícies, que potser encara existeixen, de Cisjordània. No en tinc resposta. De tota manera, no sé si hi troben cap consol, si els serveixen de res, ni si el importa que Banksy ja no sigui tan anònim. Estic segur que aviat algú ens dirà que aquestes obertures han estat pagades pel govern d’Israel, sempre tan discret.