tardoral, o quant val un poema

Avui comença la tardor. Si no fos perquè ho he llegit no ho sabria, perquè aneu a saber quan arribarà realment aquesta estació segons la pensem cadascú de nosaltres. El fet és que sobtadament he pensat en un Montseny de colors tardorals que fa anys que no visito i d'aquest pensament he passat a les ganes de llegir Guerau de Liost, cosa estranya, perquè no en sóc lector habitual. M'he aturat en un poema que crec que té, encara, un cert significat pels lectors més grans i més o menys rurals i molt menys pels joves, i encara menys si són urbans. Potser m'equivoco.

I també crec que m'he aturat en aquest poema perquè dec necessitar desintoxicar-me, ni que sigui una mica, de tanta poesia transcendent de les coses petites o grans, tant li fa, i de paraules impossibles i estructures infames, i de tant neoromanticisme -pseudoromanticisme?- que llegeixo sense saber-ne el motiu i que ja detecto que comença a introduir-se sota la meua pell i quan em despisto surt a l'exterior.

Pluja d'estels: novetat de setembre.
Ara toquen els afanys de la sembra.
I és confident i gustosa la fembra.


Ara és el temps del profit i l'amor:
aiguabarreig d'escomesa i llangor.


Ara el treball és sedant; no trasbalsa.
Ara és el temps de les peres amb salsa.
I la padrina les oques encalça


Ara és el temps de l'amor i el profit:
aiguabarreig de llangor i delit.


Pugna de glavis apar la fageda
tota d'aram. Una boira de seda
la visió de l'exèrcit ens veda.


Ara és el temps del profit i l'amor:
aiguabarreig d'escomesa i llangor.


A l'aiguamoll la becada pelluca.
És a l'aguait el vicari. La lluca,
i atura el ca per la pell de la nuca.


Ara és el temps de l'amor i el profit:
aiguabarreig de llangor i delit.


Oh caçadors de peluda pitrera!
Ja la guineu la gossada acarrera,
i la fontada serà diumengera.


Ara és el temps del profit i l'amor:
aiguabarreig d'escomesa i llangor.


Tres amiguetes gentils i casades
surten de missa de dotze, plegades,
fent caparrades amb grans arracades.


Ara és el temps de l'amor i el profit:
aiguabarreig de llangor i delit.

Guerau de Liost: “Tardoral”

A posteriori: “Mesuren el seu èxit pel nombre de zeros de la seva bonificació, ignorant que el principi del plaer a la vida no es quantificable: quants dòlars val un poema? (veure la resta aquí). D'acord, molt bé, però n'hi ha tants que no poden comprar un poema... D'aquests en parlem poc -i parlar no serveix de res- els que podem pagar els poemes al preu, modest, que marquen els editors. Jo, aquest de més amunt, ja el tinc amortitzat, esclar.

sempre la llengua

Jo, en parlar del problema de la llengua, en pensar que àdhuc homes de bona fe voldrien llevar-nos la nostra llengua i el nostre esperit, per a fer-me’n càrrec, he d’acudir a una imatge, a un grec –mestres en imatges-. Em sembla recordar la figura d’Edip, qui sota la grapa del destí plora els seus infortunis i en veure, en sentir el malfat que pesa sobre ell, s’arrenca els ulls, i el veig córrer a les palpentes com un orat, regalimant-li la sang per la faç venerable i tacant-li la túnica puríssima. I en aquesta imatge veig la imatge del poble català, no sense ulls, però sense ànima, havent perdut el que és el patrimoni més gran d’un poble: la llengua.

Jaume Bofill i Mates. "La llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona" (1915).

Aquest text l’hauríem de sentir de tant en tant, i ara més, en alguna sessió dels plens de l’ajuntament, o del parlament –un i l’altre-, però no ara no toca gaire que tenim problemes més greus. I a més, la gent ja no parla així, i el poble català aneu a saber quin és. Heu vist darrerament alguna sessió del nostre ajuntament? Són tan lamentables!

El fragment següent potser pot semblar simplement un document històric, jo no n’estic tan segur:

Ens deia Vostra Senyoria –com si parlés de l’esperanto- que l’ús literari actual de la nostra llengua és una moda que fa pocs anys encara no s’estilava. La moda, si de cas, senyor Giner i senyors regidors, era el no parlar o el no escriure en català, era i és el no usar la pròpia llengua. La moda, si de cas, serà el prescindir de la pròpia cultura per a emmanllevar la dels altres. La moda, si de cas, és l’enlluernament causat pel miratge de civilitzacions forasteres en un moment d’apogeu: era l’ús literari del castellà, era aquella tongada d’artifici i d’esterilitat, era aquella fal·lera de la qual, en recobrar el seny, hom se’n dóna vergonya i la deixa, i veu que ha perdut el temps i li cal desfer la marrada i reprendre de nou la veritable via. La moda no és seguir les lleis de la naturalesa, sinó deixar-les.

Jaume Bofill i Mates. Idem

revetlla

Repasso les meves nits de sant Joan, des de l’infant del foc a l’adult de les brases. No en parlaré.

Trio la nit d’un altre, potser també meva, amador més del foc i de l’espetec suau de l’argilaga (mil espurnes innòcues) que de la grolleria del coet i del petard que no domino:

Però ai! Que no tot era pura llum, la passada revetlla. Durant tota la nit es succeïren els sorolls, els crits i les detonacions d’espetec africà. Respecto el gust dels partidaris del xoc auricular i de la cursa folla d’una traca del perímetre d’una vila, però no el comparteixo. No sé comprendre el gaudi d’un veí reposat que, a altes hores de la nit de Sant Joan, s’entreté, tot sol en la fosca sorruda del terrat de casa seva, a fer petar cada deu minuts un tro. Una força ancestral, que em fa basarda, el deu empènyer amb les nostàlgies d’un passat heroic.

I no me’n dolc per conveniència. Un dia és un dia i una nit és una nit, i la donaria per ben esmerçada si amb el meu insomni pogués comprar la felicitat de tots els veïns i veïnes que amen l’estridència.

Guerau de Liost: Revetlla (fragment)

Bona revetlla, de passió o reflexió, o ambdues, a tothom. M’ha sobrat coca (farcida de crema cremada!) i encara tinc xampany; si passeu per aquí, agafeu-ne i beveu-ne. A la vostra salut i a la de les fades i follets dels boscos.

(el sol s’ha post a les 21,28 i sortirà a les 6,18, segons el Calendari dels Pagesos)