circumstàncies atenuants

El fred creixent i la pluja minvant m'empresonen a casa durant la tarda i només surto per anar al super i a l'estanc.


Avui m'allargo a l'estanc de la senyora C., sempre amable i disposada a iniciar i mantenir una conversa amb els clients. Comencem parlant del temps, de la pluja que ens molesta més que el fred però que, segons ella, va bé per netejar una Barcelona cada vegada més bruta.

-Fixi's, veurà el munt de burilles del carrer. Si no costa gens llençar les cigarretes a la paperera... I les fulles, tot ple de fulles...

M'explica que ella viatja de tant en tant a Miami i els carrers són ben nets i que allí -s'ho pensa un moment- claven 500 dòlars de multa si et pesquen llençant qualsevol cosa a terra. Contraataco dient-li que Amèrica tampoc no em sembla un país modèlic i que les multes poden ser ben efectives, però indiquen el fracàs de l'educació, del convenciment personal. La senyora C. -jo també, però no li ho dic- dubta en general de l'efectivitat de l'educació.

-I els països nòrdics? No li sembla que són exemplars?

La senyora C. em recorda la quantitat de suïcidis dels països més boreals i les borratxeres de cap de setmana de la gent més seriosa.

I així anem repassant les desgràcies del món en la calidesa de la botiga fins que acordem, potser perquè el dos som grans i un pèl escèptics, que, malgrat tot, ja ens està bé el nostre país, encara que ara plogui i s'hagi presentat el fred que ja tocava. De política, ni una paraula.

De tornada, sóc ben conscient del meu trepig sobre les fulles dels plataners que amb l'aigua han adquirit un to fosc i brillant i a penes fan soroll, i recupero uns versos de fulles seques:

S'endú les fulles
la portera amb l'escombra.
Em deixa orfe.


Demà encendré la calefacció.

tardoral, o quant val un poema

Avui comença la tardor. Si no fos perquè ho he llegit no ho sabria, perquè aneu a saber quan arribarà realment aquesta estació segons la pensem cadascú de nosaltres. El fet és que sobtadament he pensat en un Montseny de colors tardorals que fa anys que no visito i d'aquest pensament he passat a les ganes de llegir Guerau de Liost, cosa estranya, perquè no en sóc lector habitual. M'he aturat en un poema que crec que té, encara, un cert significat pels lectors més grans i més o menys rurals i molt menys pels joves, i encara menys si són urbans. Potser m'equivoco.

I també crec que m'he aturat en aquest poema perquè dec necessitar desintoxicar-me, ni que sigui una mica, de tanta poesia transcendent de les coses petites o grans, tant li fa, i de paraules impossibles i estructures infames, i de tant neoromanticisme -pseudoromanticisme?- que llegeixo sense saber-ne el motiu i que ja detecto que comença a introduir-se sota la meua pell i quan em despisto surt a l'exterior.

Pluja d'estels: novetat de setembre.
Ara toquen els afanys de la sembra.
I és confident i gustosa la fembra.


Ara és el temps del profit i l'amor:
aiguabarreig d'escomesa i llangor.


Ara el treball és sedant; no trasbalsa.
Ara és el temps de les peres amb salsa.
I la padrina les oques encalça


Ara és el temps de l'amor i el profit:
aiguabarreig de llangor i delit.


Pugna de glavis apar la fageda
tota d'aram. Una boira de seda
la visió de l'exèrcit ens veda.


Ara és el temps del profit i l'amor:
aiguabarreig d'escomesa i llangor.


A l'aiguamoll la becada pelluca.
És a l'aguait el vicari. La lluca,
i atura el ca per la pell de la nuca.


Ara és el temps de l'amor i el profit:
aiguabarreig de llangor i delit.


Oh caçadors de peluda pitrera!
Ja la guineu la gossada acarrera,
i la fontada serà diumengera.


Ara és el temps del profit i l'amor:
aiguabarreig d'escomesa i llangor.


Tres amiguetes gentils i casades
surten de missa de dotze, plegades,
fent caparrades amb grans arracades.


Ara és el temps de l'amor i el profit:
aiguabarreig de llangor i delit.

Guerau de Liost: “Tardoral”

A posteriori: “Mesuren el seu èxit pel nombre de zeros de la seva bonificació, ignorant que el principi del plaer a la vida no es quantificable: quants dòlars val un poema? (veure la resta aquí). D'acord, molt bé, però n'hi ha tants que no poden comprar un poema... D'aquests en parlem poc -i parlar no serveix de res- els que podem pagar els poemes al preu, modest, que marquen els editors. Jo, aquest de més amunt, ja el tinc amortitzat, esclar.

pluja de dissabte

Rebo una text curt traduït del portuguès perquè li faci una ullada. Ara volia sortir, però com que plou, espero una estona i faig algunes correccions, ja l'acabaré de repassar. Després, ja ho veieu, traspasso el text al bloc; potser ho faig perquè s'enfosqueix el dia en aquesta tarda de dissabte i la pluja... De propina, afegeixo el poema sense traduir d'Olavo Bilac.


El dia del meu aniversari, quan feia 69 anys, vaig escriure una crònica que portava per títol "M'he fet vell..." Em vaig sentir feliç després d'escriure-la. Però la crònica va provocar cartes de protesta. A molts vells no els va agradar que els tractessin de “vells”. Volen que els tractin d’"ancians". No els hi agrada el títol de la crònica. Van demanar que els canviessin el terme de “vell” pel d’“ancià”. Però la paraula “ancià” és ximple. No es presta per a la poesia. “Ancià” és un terme que es troba als cartells de supermercats i bancs: cua per a ancians, atenció preferencial. Estic en contra que m’encasellin els supermercats i bancs. "Vell", per contra, és una paraula poètica, literària. Us heu parat a pensar que hagués passat si Hemingway hagués titulat el seu llibre L’ancià i el mar? Jo no el compraria. I el poema dels arbres de Olavo Bilac: “Veieu aquells arbres vells"... Com quedaria "Veieu aquells arbres ancians..." És ridícul. Mai diria d’una casa que és "anciana". La paraula "anciana" només vol dir que la casa es va construir fa molts anys. Però la paraula "vella" ens transporta a un món imaginari. Les golfes velles del meu avi, on vaig viure la infància. El meus llibres vells, fulls descosits de tant ús. Estan així per què visqueren molt, vaig fer l'amor amb ells, tant freqüentment i tants cops, que es van desgastar. L’artista brasiler Chico Buarque té una cançó molt maca amb el títol: “el vell”. És trista. Si el títol fos “L’ancià” seria ridícula. Us ho imagineu? La parella celebrarà les noces d’or: cabells blancs. S’abracen, es fan petons, i ell li diu, afectuosament: ”la meva anciana..” , ella respon amb un somriure: “el meu ancià...” Res d’això. És "la meva vella" i "el meu vell"...

Rubem Alves

Olha estas velhas árvores, mais belas
Do que as árvores moças, mais amigas,
Tanto mais belas quanto mais antigas,
Vencedoras da idade e das procelas..

O homem, a fera e o inseto, à sombra delas
Vivem, livres da fome e de fadigas:
E, em seus galhos abrigam-se as cantigas
E os amores das aves tagarelas.,

Não choremos, amigo, a mocidade!
Envelheçamos rindo. Envelheçamos
Como as árvores fortes envelhecem,

Na glória de alegria e da bondade,
Agasalhando os pássaros nos ramos,
Dando sombra e consolo aos que padecem!

Olavo Bilac