15.10.08

sempre la llengua

Jo, en parlar del problema de la llengua, en pensar que àdhuc homes de bona fe voldrien llevar-nos la nostra llengua i el nostre esperit, per a fer-me’n càrrec, he d’acudir a una imatge, a un grec –mestres en imatges-. Em sembla recordar la figura d’Edip, qui sota la grapa del destí plora els seus infortunis i en veure, en sentir el malfat que pesa sobre ell, s’arrenca els ulls, i el veig córrer a les palpentes com un orat, regalimant-li la sang per la faç venerable i tacant-li la túnica puríssima. I en aquesta imatge veig la imatge del poble català, no sense ulls, però sense ànima, havent perdut el que és el patrimoni més gran d’un poble: la llengua.

Jaume Bofill i Mates. "La llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona" (1915).

Aquest text l’hauríem de sentir de tant en tant, i ara més, en alguna sessió dels plens de l’ajuntament, o del parlament –un i l’altre-, però no ara no toca gaire que tenim problemes més greus. I a més, la gent ja no parla així, i el poble català aneu a saber quin és. Heu vist darrerament alguna sessió del nostre ajuntament? Són tan lamentables!

El fragment següent potser pot semblar simplement un document històric, jo no n’estic tan segur:

Ens deia Vostra Senyoria –com si parlés de l’esperanto- que l’ús literari actual de la nostra llengua és una moda que fa pocs anys encara no s’estilava. La moda, si de cas, senyor Giner i senyors regidors, era el no parlar o el no escriure en català, era i és el no usar la pròpia llengua. La moda, si de cas, serà el prescindir de la pròpia cultura per a emmanllevar la dels altres. La moda, si de cas, és l’enlluernament causat pel miratge de civilitzacions forasteres en un moment d’apogeu: era l’ús literari del castellà, era aquella tongada d’artifici i d’esterilitat, era aquella fal·lera de la qual, en recobrar el seny, hom se’n dóna vergonya i la deixa, i veu que ha perdut el temps i li cal desfer la marrada i reprendre de nou la veritable via. La moda no és seguir les lleis de la naturalesa, sinó deixar-les.

Jaume Bofill i Mates. Idem

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

o sia que som on èrem gairebè fa cent anys.
Jo no penso arrencar-me els ulls!

Anònim ha dit...

Però et deixaràs arrancar l'ànima? O l'has venuda al diable?

Dan ha dit...

Buf! Si que estem aturats. :-(

pere ha dit...

Si només és aturats, rai, Dan. El fotut és si hi ha marxa enrere. Ei, és una opinió.

Arare ha dit...

home, pere, no caldria que ens arrenquéssim els ulls, no trobes? els meus no servirien ni per a un trasplantament... són tan miops, que els hauria de donar amb les ulleres i tot!

bromes a part: malament ho tenim si amb la llengua hem de seguir les modes!!! (recorda que quanta menys roba, més cara surt la peça)

pere ha dit...

Ah, però les seguim o ens les imposen, Arare. És el que hi ha.
(Bonics ulls)