divagació de Sant Joan

I al foc ningú faria espeternec més gai!

Josep Carner: darrer vers de “Les gatoses” a El cor quiet.

Hi ha unes dates durant l'any en què en un moment o altre la mirada se me'n va enrere amb un sentiment de nostàlgia dolça potser no exempta d'un punt de crueltat, d'escepticisme: Sant Joan i Nadal, final de primavera i nucli d'un hivern que s'allargarà. Sant Joan és sobretot la infantesa, la innocència, l'aire lliure, mentre que Nadal és la família, la calor de la llar.

Encara ara vaig a mirar si puc les fogueres del barri -la resta del dia (excepte la coca) m'interessa poc-, la màgia del foc que em transporta als dies d'estiu i a les flames de quan era nen. Durant un moment fugaç es comprimeix i s'eixampla en el meu pensament tot el procés: les tardes allargades que pujàvem a la garriga, ben a la vora del poble, alguns amb destrals, altres amb serres, pocs sense una eina esmolada. Les argilagues, ja sense les flors grogues tan intenses, s'havien assecat i les anàvem tallant des de les soques; la majoria érem maldestres i la feina s'allargava. Quan ens semblava que en teníem prou, les anàvem enfilant en un cordill i començava el retorn per senderols i camins pedregosos en ziga-zagues rialleres fins que arribàvem al magatzem. L'endemà repetíem la feina, i l'altre, i l'altre..., i la muntanya d'argilagues creixia, i arribava la revetlla. Sopàvem impacients, ens passàvem a buscar o ens trobàvem en hora convinguda al lloc assenyalat. La festa començava: la porta oberta del magatzem, anàvem traient i confegint la pila; enceníem, les argilagues, tan seques!, cremaven ràpides i s'enlairava un foc que ens sobrepassava de molt, i preníem embranzida i tancàvem els ulls, la ment en blanc i l'excitació a l'alça, ja érem a l'altra banda del foc. Trèiem més argilagues, refèiem les flames, miràvem el ball de reflexos a les parets del carrer estret i repreníem el ritual pagà: els ulls tancats just en el salt, els espetecs a l'oïda, la calor suau a tot el cos, i ja érem a l'altra banda. Les argilagues, les flames, nosaltres... L'estiu, llarg, càlid, inacabable, havia començat.

Més tard, quan vaig conèixer el vers, em vaig preguntar si Carner sabia la màgia que expressa de la mateixa manera que jo. En tot cas devia ser molt semblant. Encara més tard, repasso cossos, cares i noms dels saltadors. Segur que me n'oblido alguns i d'altres ja no els veuré.

És tard, mentre acabo d'escriure se senten encara alguns espetecs. D'argilagues cremant fa dècades que només en veig al meu pensament.

PS: Vaig escriure això ahir i, després d'alguns dubtes, la seua inconsistència em sembla més consistent que el que en aquest moment se m'acut sobre Europa. Mai no he estat gaire bo en economia.

aquest diumenge, la música inaudible del foc.

Quan jo era petit se sentia el soroll del foc de les fogueres de Sant Joan. Les argilagues, com més seques millor, espetegaven i espurnejaven mentre les flames anaven pujant i nosaltres -quants anys devíem tenir?- esperàvem en fila, impacients, que fos el moment de travessar el foc que per un instant efímer i etern ens faria desaparèixer en un acte de màgia -en què ens hauríem convertit en tornar a aparèixer?- que només era possible una nit. Potser sí que de tant en tant fèiem algun xiscle, però dominava la música, ara aguda, ara greu, dels matolls que anaven convertint-se en brases i cendra mentre ballaven les flames que mai es repetien.

No sé com deuen ser ara les fogueres del poble, potser com les d'aquí, massa amples -l'alçada no importa- per saltar-les, enceses per sacerdots vestits de diables, que, incapaços, ai!, d'encendre-les com cal, fan servir alcohol i més alcohol, i encara més; amb un servei d'ordre amb armilles reflectants, i la gent convenientment apartada, fascinada, sí, però immòbil, i cridòria i tam-tams i traques i petards..., mentre la música de la fusta que crema no arriba a ningú, només es veu el ball sempre nou de les flames que són les úniques que escolten el ritme que les fa nàixer i morir.

Sant Joan, amb ritme circadià

Coves gran delit:

el de saltar foc.

Víctor Obiols: “Ara t'ho dic”, dins D'un juny dur, Labreu edicions, 2014.

Sonen encara petards i s'enlairen els darrers coets humils en el meu trosset de l'Eixample que toca Gràcia. Revetlla, focs, ball, coca, xampany, gent nova i vella... neòfits, convençuts i escèptics i el record més intens, el de les fogueres que se salten. Delit impossible ara i aquí, perquè, encara que l'alçada de les flames no tingui importància -el salt és un instant de màgia-, el diàmetre dels focs és excessiu... En fi.

Segueixo la tradició del bloc de compartir uns versos aquesta nit de Sant Joan. Avui, d'un llibre encara nou, amb pròleg de Pere Gimferrer. Trenta poemes, un per cada dia de juny, més un de regal. Potser els qui no coneixen Víctor Obiols per aquest nom, el recorden com Víctor Bocanegra, músic i cantant. Qui sap si escoltar-lo i llegir-lo aviat serà moda.


Defensat de tot de fulles de tall,
i quan menys t'ho esperes,
embadalit d'una pampa groga que ha caigut,
d'un llom de llibre expectant,
ple de promesa futura, en present de dogal...
fixes ulls i no ho vols veure:
cau l'espasa amb què no comptaves.
La fresca contínua ració de consuetud.
Hi ha redreça sota les voltes?
Cantonada. Racó. Raó de ser de l'angle.
Viscut de fora, trenques el cantó,
tallant, agut, punxent de canícula.
Per dins, el viu, fitant la pols,
amagant sota sostre un cap que vola,
que rebull, que batega sol.

I hi ha la vigília, la tombarella circadiana,

entabanada la vida en calendaris necessaris,
gairebé sistemàtica trasmudança
de soles domiciliaris, traüts i paperassa del tafur...
De somni, tintinabulars porcions,
prolongacions d'allò vist en revers,
així el vers rebut, no pas donat. Viscut.
En brut. Retall de l'ombra que t'habita,
la dita en mínima peroració
insomne, afuada d'energia astuta
-conclusió-
de passar per on no borda cap perill.

Dia 24 de sant-joan-decapitat

revetlla

VETLLA, REVETLLA

                 a Jaume Llongueres


Sant Joan
                   noça i bateig de sang!
Les noies riuen amb llur galant.

Quina vesprada
festa pel cor:
cada abraçada deixarà enyor,
cada besada un infant nou.

Pluja de ruda sobre els pitralls,
qui diu l'amada,
qui diu l'amant.

El càntir s'ompli
d'aigua i anís,
que es vessi tota
                          sines endins.

No hi haurà festa si el foc no és alt,
si molt no es besa
i l'amor es plany.

A la fontada vinguen cançons
la matinada veurem el sol:

haurem menjada coca amb llardons.

Joan Salvat-Papasseit, a  La gesta dels estels


Potser, si no hi ha núvols, veuré la lluna plena i els focs, de lluny.
Una mica de coca, sense llardons, amb taronja amargant, no gaire, i la crema cremada.
Potser m'agradaria retrobar el gust de l'aigua amb un rajolí d'anís, encara que fos sense el càntir... i escoltar una cançó:



De tota la resta, ara, no sabria què dir, que la nit és curta i aviat surt el sol.

revetlla

Repasso les meves nits de sant Joan, des de l’infant del foc a l’adult de les brases. No en parlaré.

Trio la nit d’un altre, potser també meva, amador més del foc i de l’espetec suau de l’argilaga (mil espurnes innòcues) que de la grolleria del coet i del petard que no domino:

Però ai! Que no tot era pura llum, la passada revetlla. Durant tota la nit es succeïren els sorolls, els crits i les detonacions d’espetec africà. Respecto el gust dels partidaris del xoc auricular i de la cursa folla d’una traca del perímetre d’una vila, però no el comparteixo. No sé comprendre el gaudi d’un veí reposat que, a altes hores de la nit de Sant Joan, s’entreté, tot sol en la fosca sorruda del terrat de casa seva, a fer petar cada deu minuts un tro. Una força ancestral, que em fa basarda, el deu empènyer amb les nostàlgies d’un passat heroic.

I no me’n dolc per conveniència. Un dia és un dia i una nit és una nit, i la donaria per ben esmerçada si amb el meu insomni pogués comprar la felicitat de tots els veïns i veïnes que amen l’estridència.

Guerau de Liost: Revetlla (fragment)

Bona revetlla, de passió o reflexió, o ambdues, a tothom. M’ha sobrat coca (farcida de crema cremada!) i encara tinc xampany; si passeu per aquí, agafeu-ne i beveu-ne. A la vostra salut i a la de les fades i follets dels boscos.

(el sol s’ha post a les 21,28 i sortirà a les 6,18, segons el Calendari dels Pagesos)