tardoral, o quant val un poema

Avui comença la tardor. Si no fos perquè ho he llegit no ho sabria, perquè aneu a saber quan arribarà realment aquesta estació segons la pensem cadascú de nosaltres. El fet és que sobtadament he pensat en un Montseny de colors tardorals que fa anys que no visito i d'aquest pensament he passat a les ganes de llegir Guerau de Liost, cosa estranya, perquè no en sóc lector habitual. M'he aturat en un poema que crec que té, encara, un cert significat pels lectors més grans i més o menys rurals i molt menys pels joves, i encara menys si són urbans. Potser m'equivoco.

I també crec que m'he aturat en aquest poema perquè dec necessitar desintoxicar-me, ni que sigui una mica, de tanta poesia transcendent de les coses petites o grans, tant li fa, i de paraules impossibles i estructures infames, i de tant neoromanticisme -pseudoromanticisme?- que llegeixo sense saber-ne el motiu i que ja detecto que comença a introduir-se sota la meua pell i quan em despisto surt a l'exterior.

Pluja d'estels: novetat de setembre.
Ara toquen els afanys de la sembra.
I és confident i gustosa la fembra.


Ara és el temps del profit i l'amor:
aiguabarreig d'escomesa i llangor.


Ara el treball és sedant; no trasbalsa.
Ara és el temps de les peres amb salsa.
I la padrina les oques encalça


Ara és el temps de l'amor i el profit:
aiguabarreig de llangor i delit.


Pugna de glavis apar la fageda
tota d'aram. Una boira de seda
la visió de l'exèrcit ens veda.


Ara és el temps del profit i l'amor:
aiguabarreig d'escomesa i llangor.


A l'aiguamoll la becada pelluca.
És a l'aguait el vicari. La lluca,
i atura el ca per la pell de la nuca.


Ara és el temps de l'amor i el profit:
aiguabarreig de llangor i delit.


Oh caçadors de peluda pitrera!
Ja la guineu la gossada acarrera,
i la fontada serà diumengera.


Ara és el temps del profit i l'amor:
aiguabarreig d'escomesa i llangor.


Tres amiguetes gentils i casades
surten de missa de dotze, plegades,
fent caparrades amb grans arracades.


Ara és el temps de l'amor i el profit:
aiguabarreig de llangor i delit.

Guerau de Liost: “Tardoral”

A posteriori: “Mesuren el seu èxit pel nombre de zeros de la seva bonificació, ignorant que el principi del plaer a la vida no es quantificable: quants dòlars val un poema? (veure la resta aquí). D'acord, molt bé, però n'hi ha tants que no poden comprar un poema... D'aquests en parlem poc -i parlar no serveix de res- els que podem pagar els poemes al preu, modest, que marquen els editors. Jo, aquest de més amunt, ja el tinc amortitzat, esclar.