-¿Usted
ha tenido trato con Dios?
-Naturalmente.
Cada noche le llamo por teléfono.
-Sin
embrago... -empecé a decir, pero me vi asaltado por la perplejidad.
La cabeza empezaba a alborotárseme otra vez-. Si todo el mundo se
pone a llamar a Dios, habrá una saturación de líneas, y siempre
estará comunicando, como, por ejemplo, el servicio de información
telefónica al mediodía.
-No hay
que preocuparse por eso, Dios es, digamos, una presencia simultanea.
Y así, aunque un millón de personas le llame a la vez, Dios habla a
la ve con un millón de personas.
-No
entiendo mucho de esas cosas, pero ¿está esa interpretación dentro
de la ortodoxia? Es decir, desde un punto de vista teológico.
-Soy de
los radicales. Por eso no me llevo demasiado bien con la Iglesia.
[...]
-Me lo dio
el jefe hace unos años -dijo de pronto el chófer.
-Qué le
dio?
-El número
de teléfono de Dios.
[...]
-Así es.
Sólo me lo dio a mi, y reservadamente. Es una excelente persona.
¿Le gustaría tenerlo?
-Si es
posible... -respondí.
-Bien,
pues se lo daré. El número de Tokio es 3358...
Haruki Murakami: La caza del carnero salvaje (1982)
No sé que em passa amb
els llibres de Murakami: hi ha vegades que no puc parar de
llegir-los, altres vegades he de fer un esforç per continuar; algun
cop, quan ja em sembla que no hi ha res a fer, començo a trobar
estímuls indefugibles. Ahir, en arribar al punt copiat més amunt,
ja estava ben enganxat, però vaig voler fer una pausa.
Vaig trucar al número telefònic de Tòquio. No és que tingués res en concret a preguntar, però em feia gràcia sentir la veu de Déu i saber com anava la cosa. Sé que cada dia hi ha milions de persones que parlen amb Déu, però, segons la meua informació, fa centenars d'anys que ell no dóna respostes directes, així que tenia una certa curiositat. Potser li preguntaria per què tenia tantes reticències a dialogar.
Abans que pogués parlar, des de l'altra banda del telèfon, una veu -em sembla que el seu nom era Pau Miki- em va comunicar que em corresponia un altre número: 93457... Vaig trucar immediatament, i al tercer so, sense que jo obrís boca, un interlocutor que responia al nom de Pere Sans i Jordà em va dir que ho sentia molt, però que el telèfon a què havia trucat de moment era exclusivament informatiu, que si volia parlar amb Déu havia d'anotar el 91457..., que potser dintre d'uns anys ja podria establir comunicació directa amb Ell des del número que m'havien proporcionat a Tòquio, però que la veu de Déu per al meu territori de moment s'havia de buscar a Madrid. Li vaig donar les gràcies i vaig penjar. Vaig estar a punt de marcar el tercer número, però vaig pensar que segurament me'n donarien un altre d'Alemanya, o potser de Brussel·les; i encara no era segur que no m'enviessin una altra vegada a Tòquio, passant per Pequín, per Nova York o qui sap per on. Ho vaig deixar estar, vaig decidir que de moment ja m'estava bé continuar llegint Murakami, que Déu, encara que sempre fa gràcia sentir-ho de primera mà, no em diria res que no hagués dit abans a través del seu best-seller.
