-¿Usted
ha tenido trato con Dios?
-Naturalmente.
Cada noche le llamo por teléfono.
-Sin
embrago... -empecé a decir, pero me vi asaltado por la perplejidad.
La cabeza empezaba a alborotárseme otra vez-. Si todo el mundo se
pone a llamar a Dios, habrá una saturación de líneas, y siempre
estará comunicando, como, por ejemplo, el servicio de información
telefónica al mediodía.
-No hay
que preocuparse por eso, Dios es, digamos, una presencia simultanea.
Y así, aunque un millón de personas le llame a la vez, Dios habla a
la ve con un millón de personas.
-No
entiendo mucho de esas cosas, pero ¿está esa interpretación dentro
de la ortodoxia? Es decir, desde un punto de vista teológico.
-Soy de
los radicales. Por eso no me llevo demasiado bien con la Iglesia.
[...]
-Me lo dio
el jefe hace unos años -dijo de pronto el chófer.
-Qué le
dio?
-El número
de teléfono de Dios.
[...]
-Así es.
Sólo me lo dio a mi, y reservadamente. Es una excelente persona.
¿Le gustaría tenerlo?
-Si es
posible... -respondí.
-Bien,
pues se lo daré. El número de Tokio es 3358...
Haruki Murakami: La caza del carnero salvaje (1982)
No sé que em passa amb
els llibres de Murakami: hi ha vegades que no puc parar de
llegir-los, altres vegades he de fer un esforç per continuar; algun
cop, quan ja em sembla que no hi ha res a fer, començo a trobar
estímuls indefugibles. Ahir, en arribar al punt copiat més amunt,
ja estava ben enganxat, però vaig voler fer una pausa.
Vaig trucar al número telefònic de Tòquio. No és que tingués res en concret a preguntar, però em feia gràcia sentir la veu de Déu i saber com anava la cosa. Sé que cada dia hi ha milions de persones que parlen amb Déu, però, segons la meua informació, fa centenars d'anys que ell no dóna respostes directes, així que tenia una certa curiositat. Potser li preguntaria per què tenia tantes reticències a dialogar.
Abans que pogués parlar, des de l'altra banda del telèfon, una veu -em sembla que el seu nom era Pau Miki- em va comunicar que em corresponia un altre número: 93457... Vaig trucar immediatament, i al tercer so, sense que jo obrís boca, un interlocutor que responia al nom de Pere Sans i Jordà em va dir que ho sentia molt, però que el telèfon a què havia trucat de moment era exclusivament informatiu, que si volia parlar amb Déu havia d'anotar el 91457..., que potser dintre d'uns anys ja podria establir comunicació directa amb Ell des del número que m'havien proporcionat a Tòquio, però que la veu de Déu per al meu territori de moment s'havia de buscar a Madrid. Li vaig donar les gràcies i vaig penjar. Vaig estar a punt de marcar el tercer número, però vaig pensar que segurament me'n donarien un altre d'Alemanya, o potser de Brussel·les; i encara no era segur que no m'enviessin una altra vegada a Tòquio, passant per Pequín, per Nova York o qui sap per on. Ho vaig deixar estar, vaig decidir que de moment ja m'estava bé continuar llegint Murakami, que Déu, encara que sempre fa gràcia sentir-ho de primera mà, no em diria res que no hagués dit abans a través del seu best-seller.
6 comentaris:
Murakami mai no deixa indiferent, jo n'he llegit uns quants i sempre m'ha enganxat. Aquest no l'he llegit, però em sembla que ho faré.
No m'estranya que truquessis ... :D ... sempre sap com convèncer-nos que les seves fantasies són de veritat.
M'apunto aquest títol, que no havia sentit mai i ja sé això diu poc a favor del meu amor per Murakami. M'estalviaré les trucades, això sí! ;)
Miquel, potser fent senyals de fum podries arribar a comunicar-t´hi més ràpidament, encara que dubto que Déu estigui per gaires comunicacions. Per mi que no li va sortir bé l´experiment i ara se´n vol desentendre.
No he llegit mai res de Murakami, em fa un pèl de mandra quan tothom parla d' un autor, però em fa la sensació que quan l' enganxi m' agradarà.
Murakami !!!! es gran, gran a mi m'ajuda a viure, a no avorrir-me, es divertit, també seriós i a mi particularment m'aporta molta pau.
Bon dia !!!
Fa uns anys que vaig llegir aquest llibre, la veritat l´argument no el sabria explicar, és el més surrealista que he llegit d´ell... un publicista a la recerca d´un carner, un ideal, un model, em sembla que em vaig perdre i després vaig tornar a agafar el fil, no recordo ni el final, però sí, la fascinació que exerceixen les seves històries encara que no les entenguis bé,és millor deixar-se portar.
Fa temps que no llegeixo res d´ell.
Si Deu m'agafés el telefon li faria la mateixa pregunta que li va fer Homer Simpson:
No soy un mal tipo, trabajo duro y quiero a mis hijos. ¿Por que tengo que pasarme medio Domingo escuchando como me voy a ir al infierno?
A mi, Carme, a vegades em costa entrar en algun Murakami (i el que em queda per llegir), però, com ja he dit, alguna vegada em resulta fascinant. En aquest cas, crec que es tracta de la seua tercera novel·la, que no s'ha traduït al català.
No creguis, no, això del telèfon no són fantasies, el que passa és que he vist que per aconseguir una comunicació directa amb Déu hauria de trucar a no sé quants números, i no eren 900.
No sé què dir-te, A. No sé si hi ha massa intermediaris o és que realment no vol posar-se al telèfon. Esclar, l'experiment humà no va ser gaire reeixit, això també.
Jo, com veus, estic i no estic amb Murakami. Aquesta novel·la la volia deixar i ara sóc imparable.
Ja sé, jaka, que tu ets una de les incondicionals mundials de Murakami:-)
Que curiós, a mi sovint m'inquieta.
Assum, una de les paraules que dius: fascinació, es pot ben bé aplicar al que em passa amb aquesta lectura que tot just tinc per la meitat.
Una bona pregunta, Pons, sobretot feta des dels Estats Units (diuen que sobretot el sud és terrible en aquest aspecte). Em sembla que aquí se la fa ben poca gent.
Publica un comentari a l'entrada