23.6.12

temps de lectures, cireres i coca

Leía muchíssimo más que yo, pero tenía por principio no adentrase en una obra hasta que hubieran transcurrido treinta años de la muerte del autor. “Solo me fío de estos libros”, decía.


-No es que no crea en la literatura contemporánea, pero no quiero perder un tiempo precioso leyendo libros que no hayan sido bautizados por el paso del tiempo. ¿Sabes?, la vida es corta.


-¿Y qué escritores te gustan? -le pregunté.


-Balzac, Dante, Joseph Conrad, Dickens -me respondió al instante.


-No son muy actuales que digamos.


-Si leyera lo mismo que los demás acabaría pensando como ellos. ¡El mundo está lleno de mediocres! A la gente que vale la pena le daría vergüenza hacer lo que hacen ésos. ¿No te has dado cuenta, Watanabe? Los únicos medianamente decentes de toda la residencia somos tú y yo. El resto son basura.


-¿Por qué lo dices? -me sorprendí.


-Porqué lo sé. Lo llevan escrito en la cara. Basta con mirarlos. Además, nosotros dos leemos El gran Gatsby.


Hice un cálculo mental: “Todavía no han pasado treinta años desde la muerte de Scott Fitzgerald”.


-¿Y qué más da. ¿Por dos años! -exclamó-. A un escritor tan extraordinario como él lo adelanto, y no hay más que hablar.

Haruki Murakami. Tokio Blues (1987)


Jo, com es pot llegir en tinc prou amb 25 anys, cosa que no vol dir que amb una freqüència excessiva, fins i tot perillosa -perquè la carn és dèbil i els prestatges i les taules de les llibreries engresquen i són efímers- em salti la norma. Una de les darreres vegades en què m'he transgredit ha estat amb El somriure de les dones -quin títol tan bonic!-, de Nicolas Barreau; encara que m'ha compensat el fet de trobar al final algunes receptes del restaurant “Les Temps des Cerises” -també fantàstic, el nom-, de la Rue Princesse: “el “menu d'amour d'Aurelie”, el “”Ragout” de xai amb llavors de magrana i patates gratinades” i el “Curry d'agneau” de La Coupole. De moment no he fet cap de les tres receptes, però, temps al temps.


Demà comprarem coca i, encara, cireres.


2 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Doncs a mi m'ha agradat llegir "El somriure de les dones"...

tal com m'agrada tornar a escoltar la cançó que ens has regalat...

com m'agrada llegir Murakami... encara que no hagi mort!

:) bona revetlla i bon cap de setmana, Miquel!

miquel ha dit...

Potser una mica massa sentimental i previsible, pel meu gust.
En els altres dos casos, ja veus que comparteixo el teu amor (amb Murakami, depèn:-)
Feliç revetlla i bon cap de setmana, Carme!