postscriptums

De la Viquipèdia: ... Quan els escrits es feien a mà o a màquina d’escriure, l’economia podia ser un motiu suficient en molts casos. Avui dia, amb els sistemes digitals és molt fàcil modificar el cos d’un text, i actualment el principal motiu que hi ha és conservar la forma original de l’escrit, sense afegir cap mena de dada o argument. També es justifica aquesta fórmula quan l’autor desitja incloure alguna informació no relacionada directament amb l’assumpte principal del missatge.

La veritat és que avui no tinc ganes de desenvolupar cap assumpte principal i, per tant, no em plantejo conservar la forma original de l'escrit que no existeix i que no té cap missatge. Sovint penso que en realitat el que m'agrada del que escric són els post scriptums, que ofereixen suggeriments i perspectives que els textos llargs i elaborats (?) acaben desmentint.

P. S. 1: Miro des de fora la gent reunida a l'interior de la llibreria Les Punxes. Al vidre de l'entrada, una nota adverteix que avui és el darrer dia que atendran el públic. Fem fotos -esquerra, dreta, de lluny de prop- un noi i jo. No ens diem res. Potser ell en parlarà en un blog. Em vénen imatges dels anys 70, de quan la llibreria era un centre de resistència i de cites clandestines.

P. S. 2: Pujo al primer pis de la galeria d'art La Taché. Miro les fotos que Tom Sharpe va fer als anys 60: persones i personatges. Parlo amb la noia que les custodia i que tot just ara comença a llegir, en castellà, el primer llibre de Sharpe. Tinc una sensació agredolça que em resulta difícil de concretar, o potser no vull.

P. S. 3: A La Central del Raval, una noia em treu el plastificat exterior de la Literatura catalana. Fullejo el llibre. No hi ha dubte que l'enfocament i part del contingut és completament nou, també rigorós. La primera impressió és que també és menys divertit que la història de Riquer, Comas i Molas, però entenc que la diversió és un valor afegit secundari. Torno el llibre a la noia, que el reembolicarà quan tingui temps. El llibre costa menys que el cartró de tabac que compro cada setmana.

P. S. 4: Tinc una tarda fotogràfica curta però satisfactòria. Cada imatge una història que potser només jo sabré interpretar, i encara. A Casanovas han venut les dues noves Sony a un preu que em sembla abusiu. Temptació momentàniament resolta.

P.S. 5: No em pregunto quin percentatge d'aturats joves anirà a les manifestacions d'avui, sinó per què.

 

P. S. 6: Si el Barça... No veig el condicional gaire viable.

 

 

 

 

història d'històries i altres textos

Llegeixo que ja es pot trobar el primer volum de la Història de la literatura catalana, publicada per Enciclopèdia Catalana, editorial Barcino i ajuts diversos. Un total de vuit volums previstos -la Història de Riquer, Comas i Molas va sobrepassar el pla inicial- que s'acabaran d'editar l'any 1916. Àlex Broch dirigeix el conjunt. Llegeixo que hi ha novetats decisives; en aquest sentit és fa l'esment explícit de la superació de la divisió romàntica autòctona, més o menys vigent fins ara, en què es parlava, per exemple, de decadència i renaixença, dos termes emprats únicament en la història de la nostra literatura, encara que tothom sabia que aquestes denominacions incloïen el renaixement, el barroc, la il·lustració, el preromanticisme, el romanticime, el realisme, el naturalisme... Les denominacions o divisions del tipus que siguin sempre van bé per situar sobretot els lectors; després, ens adonem que els escriptors, com més actuals més, perquè el ritme de la “civilització” és més ràpid, van més enllà dels encotillaments i que, per exemple, Narcís Oller, el nostre primer prosista de la renaixença a vegades és romàntic- molt-, a vegades realista, a vagades naturalista, a vegades simbolista..., a vegades modern i d'altres antic, a vegades tot junt.

Ja tinc ganes de fullejar el primer volum. Un des aspectes que m'agraden més de les històries de les literatures és que solen crear un entusiasme en els lectors que no sempre s'adeqüen a l'interès amb que el lector corrent, com jo mateix, troba en els llibres i els autors ressenyats quan els llegeix directament. Sovint els escriptors -i els seus poemes, novel·les, assajos...- són més prometedors en les històries literàries que en la realitat dels seus llibres. De fet, això ja sol passar en qualsevol història, en que l'exercici de la memòria tria, magnifica i oblida.

Tinc ganes, també, de saber qui puja i qui baixa en la roda de la valoració literària temporal i fins quin nivell. No sé si la meua curiositat aconseguirà gaires resultats ja en el primer volum, però ja estic intrigat a descobrir les novetats que s'han trobat, ni que siguin interpretatives.

En definitiva, que estic impacient pel fulleig preliminar del primer volum dividit en aquests capítols que ja abans de començar la lectura em semblen de noms engrescadors i divertits, alguns... bé, al menys un:
0 Edat mitjana i literatura (Lola Badia i Sadurní Martí)
1 Dels orígens al segle XIV: context història i cultural (Lola Badia i Stefano M. Cingolani)
2 Cròniques i cronistes (Josep A. Aguilar, Lola Badia, Stefano M. Cingolani, Josep M. Pujol i Xavier Renedo)
3 La lírica trobadoresca (Miriam Cabré)
4 La narrativa en vers (Miriam Cabré i Anton Espadaler)
5 L'accés dels laics al saber: Ramon Llull i Arnau de Vilanova (Lola Badia, Jaume Mensa, Joan Santanach i Albert Soler)

P. S.: Sóc un defensor de la Viquipèdia, però a vegades m'emprenyen les seues servituds. Com pot ser, si no m'equivoco, que no tingui una entrada Lola Badia, per esmentar un nom dels de més amunt, i li dediquin uns quants paràgrafs a una relativament recent exalumna meua que fa tres o quatre anys que és actriu i encara no ha tingut cap paper protagonista? Ei, que m'agrada la meua ex, que només demano equilibri, mesura.