29.4.13

història d'històries i altres textos


Llegeixo que ja es pot trobar el primer volum de la Història de la literatura catalana, publicada per Enciclopèdia Catalana, editorial Barcino i ajuts diversos. Un total de vuit volums previstos -la Història de Riquer, Comas i Molas va sobrepassar el pla inicial- que s'acabaran d'editar l'any 1916. Àlex Broch dirigeix el conjunt. Llegeixo que hi ha novetats decisives; en aquest sentit és fa l'esment explícit de la superació de la divisió romàntica autòctona, més o menys vigent fins ara, en què es parlava, per exemple, de decadència i renaixença, dos termes emprats únicament en la història de la nostra literatura, encara que tothom sabia que aquestes denominacions incloïen el renaixement, el barroc, la il·lustració, el preromanticisme, el romanticime, el realisme, el naturalisme... Les denominacions o divisions del tipus que siguin sempre van bé per situar sobretot els lectors; després, ens adonem que els escriptors, com més actuals més, perquè el ritme de la “civilització” és més ràpid, van més enllà dels encotillaments i que, per exemple, Narcís Oller, el nostre primer prosista de la renaixença a vegades és romàntic- molt-, a vegades realista, a vagades naturalista, a vegades simbolista..., a vegades modern i d'altres antic, a vegades tot junt.

Ja tinc ganes de fullejar el primer volum. Un des aspectes que m'agraden més de les històries de les literatures és que solen crear un entusiasme en els lectors que no sempre s'adeqüen a l'interès amb que el lector corrent, com jo mateix, troba en els llibres i els autors ressenyats quan els llegeix directament. Sovint els escriptors -i els seus poemes, novel·les, assajos...- són més prometedors en les històries literàries que en la realitat dels seus llibres. De fet, això ja sol passar en qualsevol història, en que l'exercici de la memòria tria, magnifica i oblida.

Tinc ganes, també, de saber qui puja i qui baixa en la roda de la valoració literària temporal i fins quin nivell. No sé si la meua curiositat aconseguirà gaires resultats ja en el primer volum, però ja estic intrigat a descobrir les novetats que s'han trobat, ni que siguin interpretatives.

En definitiva, que estic impacient pel fulleig preliminar del primer volum dividit en aquests capítols que ja abans de començar la lectura em semblen de noms engrescadors i divertits, alguns... bé, al menys un:
0 Edat mitjana i literatura (Lola Badia i Sadurní Martí)
1 Dels orígens al segle XIV: context història i cultural (Lola Badia i Stefano M. Cingolani)
2 Cròniques i cronistes (Josep A. Aguilar, Lola Badia, Stefano M. Cingolani, Josep M. Pujol i Xavier Renedo)
3 La lírica trobadoresca (Miriam Cabré)
4 La narrativa en vers (Miriam Cabré i Anton Espadaler)
5 L'accés dels laics al saber: Ramon Llull i Arnau de Vilanova (Lola Badia, Jaume Mensa, Joan Santanach i Albert Soler)



P. S.: Sóc un defensor de la Viquipèdia, però a vegades m'emprenyen les seues servituds. Com pot ser, si no m'equivoco, que no tingui una entrada Lola Badia, per esmentar un nom dels de més amunt, i li dediquin uns quants paràgrafs a una relativament recent exalumna meua que fa tres o quatre anys que és actriu i encara no ha tingut cap paper protagonista? Ei, que m'agrada la meua ex, que només demano equilibri, mesura.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

1916, en plena Renaixença, he, he.

La Viquipèdia és una obra col·lectiva de tots nosaltres i oberta, tu mateix pots fer-hi entrades, per això hi ha aquesta mena de 'disfuncions', depèn de tots nosaltres.

No és difícil, per cert, només demana una mica de temps.

Per altra banda, a la Gran Enciclopèdia Catalana, feta per experts, hi ha mancances molt més greus.

Júlia ha dit...

En el cas que dius, per exemple, quan hi ha l'entrada ja feta encara és més fàcil completar-la.

pons007 ha dit...

doncs tu mateix pots escriure l'article de Lola Badia ;)

miquel ha dit...

1916?

Sí, Júlia, ja ho sé (la història dels trobadors catalans, per exemple, és meua, encara que la va copiar un altre), però potser caldria algun equip de coordinació, que sé jo...
Que consti, ho torno a repetir, que jo sóc un defensor de la Viqui, i m'enfrontaré a qui sigui -molts burletes il·lustrats inclosos- a l'hora de defensar-la. I també és cert que la GEC té mancances, fins i tot imprecisions i errors.

Pons, sí que ho podria fer, sí, però no em motiva prou i, sobretot, ella ho faria molt millor :-)

Júlia ha dit...

Miquel, un equip de coordinació no garanteix res. Les enciclopèdies convencionals antigues tenen moltes mancances, oblits intencionats i articles mal acabats, abans no me n'adonava però ara amb la de la GEC me n'estic adonant tot sovint.
Precisament una de les grandeses de la Viquipèdia/Wikipèdia (ja hi som, en allò d'escriure les coses a la nostra manera, com amb el bloc) són aquests suposats defectes, altrament ja seria una altra cosa que precisaria diners, car els experts coordinadors acostumen a cobrar. L'únic que es verifica una mica és la veracitat de les dades.

Vaja, amb tots els seus defectes a mi em sembla una mena de miracle dels nostres temps i quan una cosa més o menys funciona, millor no tocar-la.

Els interessats a ampliar la seva entrada ho poden fer ells mateixos si volen i segur que tenen gent coneguda que ho pot fer, el que passa és que hi ha persones que encara menystenen el mitjà i no li donen importància, persones importants, vull dir, i gairebé sempre d'una certa edat.

Assum ha dit...

Ja era hora que es revisessin els conceptes de Decadència i Renaixença, de fet el que és el terme Decadència literària, sempre l´he utilitzat amb molt de compte,penso que la poca producció literària encara queda més deslluída amb aquest terme. Totes les literatures tenen períodes de produccció escassos i no per això es tiren pedres a la teulada amb terminologia negativa.

miquel ha dit...

Ho sé, Júlia, em referia a algú que simplement mirés d'equilibrar entrades i continguts.

Tot i ser com tu dius, Assum, són termes clars, encara que siguin ben poc definidors del moment i encara menys de les tendències literàries. Sigui com sigui, sempre he pensat que el nom classificatori no importa gaire, perquè la realitat dels autors i de les obres va molt més enllà.