1.5.13

postscriptums


De la Viquipèdia: ... Quan els escrits es feien a mà o a màquina d’escriure, l’economia podia ser un motiu suficient en molts casos. Avui dia, amb els sistemes digitals és molt fàcil modificar el cos d’un text, i actualment el principal motiu que hi ha és conservar la forma original de l’escrit, sense afegir cap mena de dada o argument. També es justifica aquesta fórmula quan l’autor desitja incloure alguna informació no relacionada directament amb l’assumpte principal del missatge.

La veritat és que avui no tinc ganes de desenvolupar cap assumpte principal i, per tant, no em plantejo conservar la forma original de l'escrit que no existeix i que no té cap missatge. Sovint penso que en realitat el que m'agrada del que escric són els post scriptums, que ofereixen suggeriments i perspectives que els textos llargs i elaborats (?) acaben desmentint.

P. S. 1: Miro des de fora la gent reunida a l'interior de la llibreria Les Punxes. Al vidre de l'entrada, una nota adverteix que avui és el darrer dia que atendran el públic. Fem fotos -esquerra, dreta, de lluny de prop- un noi i jo. No ens diem res. Potser ell en parlarà en un blog. Em vénen imatges dels anys 70, de quan la llibreria era un centre de resistència i de cites clandestines.

P. S. 2: Pujo al primer pis de la galeria d'art La Taché. Miro les fotos que Tom Sharpe va fer als anys 60: persones i personatges. Parlo amb la noia que les custodia i que tot just ara comença a llegir, en castellà, el primer llibre de Sharpe. Tinc una sensació agredolça que em resulta difícil de concretar, o potser no vull.

P. S. 3: A La Central del Raval, una noia em treu el plastificat exterior de la Literatura catalana. Fullejo el llibre. No hi ha dubte que l'enfocament i part del contingut és completament nou, també rigorós. La primera impressió és que també és menys divertit que la història de Riquer, Comas i Molas, però entenc que la diversió és un valor afegit secundari. Torno el llibre a la noia, que el reembolicarà quan tingui temps. El llibre costa menys que el cartró de tabac que compro cada setmana.

P. S. 4: Tinc una tarda fotogràfica curta però satisfactòria. Cada imatge una història que potser només jo sabré interpretar, i encara. A Casanovas han venut les dues noves Sony a un preu que em sembla abusiu. Temptació momentàniament resolta.

P.S. 5: No em pregunto quin percentatge d'aturats joves anirà a les manifestacions d'avui, sinó per què.
 
P. S. 6: Si el Barça... No veig el condicional gaire viable.
 
 

 
 

2 comentaris:

Carme ha dit...

M'agrada el teu plantejament dels P.S.

miquel ha dit...

Sovint m'enrotllo massa, Carme. Els ps ja insinuen prou. :-)