Tom Sharpe (1928-2013)

Piemburg enganya, res seu no acaba de ser el que sembla.

Tom Sharpe: Assemblea sediciosa.

Em sobta que tantes persones hagin entrat avui al bloc buscant Tom Sharpe. Més tard, a través de TV3 m’assabento que Sharpe ha mort.  En vaig parlar no fa gaire, d’una exposició de fotografia que ell no tenia gaire interès a fer, però el galerista el va convèncer que era el moment. Fotos en blanc i negre de feia anys, imatges d’instants i personatges de Cambridge. Va fer fotos de Llafranc, on acaba de morir? No ho sé. No sé si sabia que vivia a Catalunya, malgrat que apreciava els seus metges.

No sé qui era Tom Sharpe, però conec totes les seus novel·les que, com a mínim, m’han fet la vida més agradable en alguns moments, i més. A través dels personatges sovint esbojarrats i esperpèntics, a través d’unes històries aparentment inversemblants, a través del riure incontrolable o el somriure reflexiu, Sharpe va anar bastint la seua visió del món.  Sota l’aparença del caos, Sharpe va anar presentant una  comèdia humana, sovint hiperbòlica, però també entranyable. Possiblement un dels personatges que va estimar més, grotesc, patètic, antiheroi i heroic a la vegada, va ser Wilt, el fracassat supervivent:

Com totes les altres coses en la vida d’Henry Wilt, aquesta no va ser una decisió sobtada. No era un home decidit. Deu anys com a professor adjunt (segon grau) al Col·legi Fendland d’Arts i Oficis n’era una bona prova. S’havia passat deu anys al Seminari d’Humanitats fent classes a instal·ladors del gas, guixaires, paletes i lampistes, o bé, mantenint-los en calma. I durant deu llargs anys havia passat els dies anant de classe en classe amb dues dotzenes de còpies de Fills i Amants, o els Assaigs d’Orwell, o el Candide, o bé el Senyor de les Mosques, i havia fet les coses més abominables per tal d'eixamplar les sensibilitats dels aprenents diürs amb una notable manca d’èxit.

Tom Sharpe: Wilt.

Llarga vida a Sharpe a través de Wilt i de tota la resta.

 

Tom Sharpe: una altra mirada

Sóc un fidel seguidor de l'obra de Tom Sharpe, des que vaig llegir... No sé si vaig començar per la seua primera novel·la, per Fart de llop o per Wilt, però ho he llegit pràcticament tot, fins i tot els seus darrers llibres, en què la meua fidelitat ha estat superior a l'interès de les seus propostes. De tota manera, a mesura que passa el temps, estic més convençut que les seus històries hiperbòliques, grotesques, àcides, s'acosten més a la realitat absurda que vivim.

El que potser no sé sap de Sharpe és que una de les seus aficions, la fotografia, va estar a punt de convertir-se en professió. El seu interès va començar durant la seua estada a Sud-Àfrica, on mentre els seus companys es dedicaven a la dialèctica que no porta enlloc, ell buscava imatges en els carrers, en els suburbis, en la realitat de cada dia dels altres. Abans de ser deportat a Anglaterra la policia sud-africana va destruir la major part dels seus 40.000 negatius. Ja a Cambridge, va continuar fent fotografies, no sé amb quina intensitat i dedicació; tampoc no sé si ara continua buscant imatges o si conserva la vella Leica africana.

Em va fer gràcia saber que a Barcelona es mostraven algunes fotos seues de l'època de Cambridge, dels anys 60. Sembla que Carles Taché el va convèncer d'exposar les imatges en la seua galeria. Vaig anar a veure-les al primer pis, on s'accedeix per una porta petita, gairebé anònima. No sabria dir quantes imatges hi ha en total, totes en blanc i negre, la majoria de persones i “personatges”. Em va agradar que fossin fotos sense excessives pretensions, sense retocs, moments no buscats sinó triats i captats en el deambular de la quotidianitat, potser després d'acabar les classes, potser en els dies festius. Un petit mosaic heterogeni del Cambridge dels 6o, un retall de la intrahistòria, ee la que tenia més propera.

A més de les fotos, en una taula hi ha totes les seues novel·les en la versió castellana. La noia de la galeria no em va saber dir el motiu de la tria de la llengua, potser l'oportunitat o l'atzar. Vaig conversar una mica amb ella. Em va dir que havia començat a llegir Reunión tumultuosa, absolutament recomanable, i que perseveraria. Li vaig comentar com em desplaïa que l'autor, que ja porta gairebé vint anys a Llafranc, no només fos incapaç de parlar català -també castellà- i segurament entendre'l, sinó que se'n vantés. Vam coincidir en les valoracions d'alguns súbdits de l'antic imperi, que continua tan viu com sempre, encara que no sigui geogràficament.

No em vaig atrevir a preguntar, perquè entenc que les qüestions de negocis exigeixen certa discreció, si s'havien venut gaires fotos, el preu de les quals va, segons al mida, entre els dos mil i els dos mil cinc-cents euros. Entre mi vaig pensar que els compradors devien ser una mica fetitxistes, més interessats en la firma de l'autor que en les imatges, encara que imagino que també pot ser que la valoració de la fotografia com a obra d'art no tingui excessiu adeptes en aquest país, o, en tot cas, sigui molt menor per al gran públic que la dels olis, les aquarel·les o tot allò que fan els pintors, collages amb paper higiènic inclosos.

Si algú té interès a veure o a comprar les imatges de Tom Sharpe, pot pujar al primer pis del número 292 del carrer Consell de Cent. Només queden nou o deu dies. Després podem comentar el resultat de la visita.

postscriptums

De la Viquipèdia: ... Quan els escrits es feien a mà o a màquina d’escriure, l’economia podia ser un motiu suficient en molts casos. Avui dia, amb els sistemes digitals és molt fàcil modificar el cos d’un text, i actualment el principal motiu que hi ha és conservar la forma original de l’escrit, sense afegir cap mena de dada o argument. També es justifica aquesta fórmula quan l’autor desitja incloure alguna informació no relacionada directament amb l’assumpte principal del missatge.

La veritat és que avui no tinc ganes de desenvolupar cap assumpte principal i, per tant, no em plantejo conservar la forma original de l'escrit que no existeix i que no té cap missatge. Sovint penso que en realitat el que m'agrada del que escric són els post scriptums, que ofereixen suggeriments i perspectives que els textos llargs i elaborats (?) acaben desmentint.

P. S. 1: Miro des de fora la gent reunida a l'interior de la llibreria Les Punxes. Al vidre de l'entrada, una nota adverteix que avui és el darrer dia que atendran el públic. Fem fotos -esquerra, dreta, de lluny de prop- un noi i jo. No ens diem res. Potser ell en parlarà en un blog. Em vénen imatges dels anys 70, de quan la llibreria era un centre de resistència i de cites clandestines.

P. S. 2: Pujo al primer pis de la galeria d'art La Taché. Miro les fotos que Tom Sharpe va fer als anys 60: persones i personatges. Parlo amb la noia que les custodia i que tot just ara comença a llegir, en castellà, el primer llibre de Sharpe. Tinc una sensació agredolça que em resulta difícil de concretar, o potser no vull.

P. S. 3: A La Central del Raval, una noia em treu el plastificat exterior de la Literatura catalana. Fullejo el llibre. No hi ha dubte que l'enfocament i part del contingut és completament nou, també rigorós. La primera impressió és que també és menys divertit que la història de Riquer, Comas i Molas, però entenc que la diversió és un valor afegit secundari. Torno el llibre a la noia, que el reembolicarà quan tingui temps. El llibre costa menys que el cartró de tabac que compro cada setmana.

P. S. 4: Tinc una tarda fotogràfica curta però satisfactòria. Cada imatge una història que potser només jo sabré interpretar, i encara. A Casanovas han venut les dues noves Sony a un preu que em sembla abusiu. Temptació momentàniament resolta.

P.S. 5: No em pregunto quin percentatge d'aturats joves anirà a les manifestacions d'avui, sinó per què.

 

P. S. 6: Si el Barça... No veig el condicional gaire viable.

 

 

 

 

més lectures d'estiu

Ah, les lectures d'estiu (de l'estiu)! Aquesta setmana el suplement cultura/s (en els títols “La Vanguardia” encara es manté diglòssica) ens proposa, com si fos per sant Jordi, uns quants llibres - per gèneres o temàtiques- per a llegir durant les vacances. Joan de Sagarra, a pàgina sencera, es queixa que, malgrat que el temps de les sortides de lleure cada cop és més escàs, no s'editin més obres en aquestes dates. Fins i tot suggereix que hi arribin les rebaixes: tres llibres pel preu d'un. Hi estic totalment d'acord, encara que no comparteixo la seva comparació quan diu que això és el que fa El Corte Inglés amb els calçotets. No sé quins calçotets fa servir Sagarra, però els meus, al Corte Inglés, únicament tenen un descompte que no passa del vint per cent; com en els llibres, en qüestió de calçotets encara hi ha classes.

Jo, que tinc unes vacances llargues, sempre em deixo per l'estiu uns quants llibres que suposadament requereixen una certa concentraciço o calma, la que imagino que tindré. La veritat, però, sol ser que entre una cosa i altra el temps se me'n va també amb moltes altres coses i al final els bons propòsits de lectures interminables i plaents es dilueixen en moltes altres activitats que sorgeixen amb planificació o sense.

Ara bé, tot i saber que les meves perspectives lectores no s'acompliran, em faig una llista personal i intransferible -cadascú sap el que vol- de lletra impresa tradicional o virtual.

Concreto, provisionalment:

En aquest moment de semivacances faig seguir dos llibres: Diccionari per a ociosos (a través de l'e-reader), de Joan Fuster (pròximament en aquesta pantalla) i L'herència de Wilt, de Tom Sharpe. Llegeixo aquest llibre -enèsima aventura de Wilt i família- més per fidelitat que per convenciment, tot i que apareix algun diàleg que encara em recorda el plaer de la primera novel·la: “-He estat pensant, Henry, i he arribat a la conclusió que ja és hora que tinguem relacions de gènere...”

En el lector elèctrònic -anomenat e-reader com s'ha vist més amunt-, tinc més d'una cinquantena de llibres a punt. Possiblement cauran el darrer Verdon i el Mendoza romà.

També m'emportaré, és clar, la universitat de Llovet.

No faltaran els Triadú i el Triadú-Pere Calders que em va proporcionar la Su per “gentilesa gran”. No descarto apuntar-me l'any que ve, que potser tindré més temps, a alguna de les seves sessions.

Demà, al curset que faig, i que ara em sap greu que s'acabi, el llibre estrella per il·lustrar i resoldre els dubtes serà l'obra que aquesta setmana ens recomana el llibreter. Me la rellegiré una mica, però em sembla que no me l'enduré, tot i que és un dels manuals de llengua més divertits i complets que he llegit en el seu gènere i que puc repassar no només en casos de dificultats ortotipogràfiques.

I sé que em deixo molta cosa, però és el que passa sempre quan un és incapaç de fer llistes coherents perquè en lloc de planejar les vacances encara creu que el que ha de fer és deixar que actuï l'atzar.

Ei, que me n'oblidava, també cauran, ho sé,  algunes pàgines velles o noves de Pla.

Acabo com Sagarra, que en això sí que estem d'acord: Bones vacances i bones lectures! I ens anirem veient.

l'essència i l'existència de la llengua catalana segons un personatge de Tom Sharpe

Vagi per davant que si Tom Sharpe encara publica una altra novel·la, me la llegiré: ja vaig dir que era un lector seu fidel, que no incondicional, i Sharpe és un escriptor que m’ha fet passar estones molt divertides, cosa que és una de les meves aspiracions vitals. Dit això –i no té res a veure amb l’apreciació globat i sintètica el fragment que del llibre que copio més avall-, la seva darrera obra, Els Grope, m’ha semblat molt fluixa des de diversos punts de vista. És veritat que hi ha alguns moments en què se m’escapava el somriure -aquesta és una de les finalitats de la seva literatura-, però cap riure –decepció que potser no tindran els qui el llegiran per primera vegada-, acostumat com ja estic al seu estil d’acumulació d’escenes exageradament grotesques. Per bé que la seva història manté un fil argumental que acaba en un desenllaç precipitat, he tingut la sensació d’anar llegint una novel·la poc estructurada com a tal, amb poca tensió, més aviat un anecdotari que acosta al quadre de costums del segle XIX, que més endavant donaria lloc a la novel·la costumista. Ferotge atac o sàtira del matriarcat, diuen alguns. Pura anècdota, repeteixo, en molts moments anacrònica, diria jo. Reflex de les relacions de parella -amb les exageracions pròpies de la seva ploma- de la societat actual? Es queda curt. Contextualització, a diferència d’altres obres, insignificant... Ep, que consti que m’ho he passat bé amb la lectura, però que també consti que està a una distància considerable de moltes de les seves obres.

Estic segur que molts dels lectors que passen per aquí no llegiran Els Grope, però també tinc la certesa que serà una novel·la que llegiran centenars, milers, de lectors catalans i de tot el món i que tots, d’una manera més intensa o més superficial, es fixaran en el fet que l’obra va dedicada a tres metges catalans que Sharpe va considerar que li van salvar la vida en un moment determinat (cosa que dubta que haguessin fet els metges anglesos) i també, poc o molt, es fixaran que ja cap al final apareix Catalunya, el lloc on es refugia un dels personatges principals. Als autòctons sempre ens fa gràcia que s’esmenti Catalunya en la literatura d’un autor estranger –és veritat que Sharpe porta uns quants anys vivint llargues temporades a Llafranc- i ens cau la bava quan qualsevol ens fa “justícia” i demonitzem els qui no ens comprenen, els qui no ens han captat, cosa que ens sembla que passa força sovint. A veure, us convido a llegir un petit fragment sobre la llengua catalana que apareix en la novel·la:

Un cop va arribar sa i estalvi a l’altre costat, en territori que ell suposava francès, va esperar que passés un autobús i finalment en va fer parar un que duia matrícula espanyola i va pujar-hi. Un cop assegut, va entaular una conversa amb l’home que anava al costat i es va treure un pes de sobre quan va comprovar que parlava molt bé l’anglès.
-On va? –va preguntar l’home quan es van haver intercanviat els noms.
-No en tinc ni idea –va admetre l’Horace-. Però m’agradaria saber què parla aquesta gent. Sé reconèixer l’espanyol, però això és diferent.
-Som a Catalunya i la gent parla català. És una barreja de francès i espanyol i moltes vegades la gent fa servir el castellà o l’espanyol de Madrid. Naturalment, cada zona té el seu accent i això fa més difícil d’entendre’l. quan manava Franco, ningú no podia parlar català, però naturalment la gent el parlava a casa seva. Ha de saber que els espanyols de soca-rel no n’entenen ni un mot.

Quan vaig acabar de llegir això, em vaig preguntar si corresponia a la veu de narrador o al darrere hi havia l’autor. Després vaig voler ser més subtil o condescendent i vaig pensar que el narrador havia creat un personatge estranger (“parlava molt bé l’anglès”) que coneixia el territori però no suficientment per tenir una idea clara de detalls insignificants com els de la llengua. Sol passar, hi ha gent que porta anys i anys en terra estranya (?), que conviu amb els nadius, que escolta, però que gairebé tot el que sap del territori ho ha tret dels diaris que llegeix en la seva pròpia llengua o de compatriotes "ben informats" en els quals confia plenament. Aquesta és l’única explicació que se m’acut, la de la sàtira, perquè no crec que Sharp pretengués en cap moment fer creure que el personatge al costat del qual va seure l’Horace era espanyol (podria ser?) o català (podria ser?). La llàstima és que no sé si els lectors que desconeixen la llengua catalana i el país tindran en compte aquesta subtilesa; encara que, tot plegat, aquest episodi té molt poc interès des del punt de vista de l’acció i és possible que se’l saltin i vagin directament a les dones amb poca roba, que és el que deu fer Tom Sharpe des del balcó de casa seva a Llafranc.

tres (2)

Una tria de tres, vull dir que trio els tres de la tria:

L’exposició de Maillol a la Pedrera. A veure a poc a poc. Algú diu que potser massa bronze i poc or; no li faig cas. I aquesta dèria de classificar...



Pràcticament cap crítica. No, però sí; sí, però no. Sharpe s’està convertint en un maldit, en el sentit trobadoresc del terme? Massa repetició? Massa gran? Fora de moda? Continuo sent-li fidel malgrat les poques i horribles darreres entrevistes ina penúltima novel·la molt mediocre. Aquesta setmana em llegiré Els Grope –potser poc adequat per a lectores (?)-, amb bonica il·lustració de la portada de Goyti i traducció de la solsonina Josefina Caball Guerrero.

No sé si al final hi podré anar, però m’agradaria tornar veure en pantalla gran (?) les projeccions de les pel·lícules de Jacques Tati que a partir d’ahir es passen a l’Institut Français. Se sap que és un dels meus directors preferits. Us deixo el seu segon curtmetratge –sembla que ningú troba el primer-, un conjunt de gags en bicicleta, que aprofitaria posteriorment a Jour de fête (els que heu vist Benvinguts al Nord! segur que captareu l’homenatge que li fan). No em puc estar de deixar també una seqüència de Les vacances de Monsieur Hulot. Les pel·lícules de Tati sempre m’acaben deixant un sentiment agredolç, ai! Finalment, i de regal, un enllaç en xinès on es troba el seu darrer llargmetratge, Parade, una tornada als orígens.












Parade

P. S. Teniu un dia més per participar en "negra o criminal". O és que ja no es llegeix... ?

És Tom Sharpe un escriptor català?

Avui m’ha desaparegut per enèsima vegada un llapis i no tinc cap interès a començar una investigació que segurament seria una pèrdua de temps. Després d’haver perdut –no sé si sempre perdut- una quantitat notable d’estris d’escriptura, alguns de més o menys valor sentimental o econòmic, va arribar un moment en què vaig decidir que fora de casa només faria servir llapis, bolígrafs o retoladors d’aquells que es poden comprar en qualsevol papereria o supermercat, prou de plorar la Montblanc regal d’aniversari durant una setmana sencera.

Hi ha qui té un amor a prova d’infidelitats, una veneració gairebé sacrílega per una ploma, una vella màquina d’escriure, un qualsevol instrument d’escriptura; jo ja no, al menys per escriure. Una altra cosa es que conservi alguna andròmina sentimental com la vella i verda Olivetti o algun llapis gruixut de comptable, vermell per un cantó i blau per l’altre. Per escriure, ja ho he dit, material barat, i l’ordinador, que no em faria res que em desaparegués i n’hagués de comprar un altre si no fos perquè no tinc copiats una bona part dels arxius. Com manifestava l’altre dia, no m’importa tant com escric (afegeixo amb què escric) sinó què escric, i potser per què; quan i on tampoc no són determinants.

Se m’acut tot això en part per una carta que vaig llegir no fa gaire al diari en què Tom Sharpe agraïa (en català) a un xilè i una xilena (?) que li haguessin tornat una màquina d’escriure que havia oblidat a la cinta transportadora, potser a l’aeroport de Girona. L’escriptor afegia en l’agraïment que la màquina era essencial per al seu ofici d’escriptor. Vaig pensar que és clar, que però que tampoc tenia tanta importància, a la fi, una persona com ell, que pot viure perfectament dels drets d’autor es podia comprar una màquina d’escriure en qualsevol botiga ; cert que ara ja no deu ser fàcil si no és de segona mà. Després, però, he sabut que Sharpe té un problema de pell que fa que necessiti una màquina amb un teclat suavíssim. Tot això, la carta no ho deia, ni tampoc parlava del possible valor sentimental o de qualsevol superstició –que també podria ser- que li fes pensar que només amb aquella màquina podria reeixir en l’escriptura de les seves novel·les.


















Quin un, Tom Sharpe! Es passa mitja temporada vivint i treballant a Llafranc, per qüestions de clima i de metges, com qualsevol jubilat anglès, darrerament tan abundants, i l’altra meitat a Cambridge. Em confesso un seguidor de les seves novel·les, i no em refereixo a Wilt –mala versió en cinema- , que també, sinó pràcticament a tota la seva obra. L’any 96, quan va publicar L’ovella negra, abans en català i castellà que en anglès, se’n va parlar força: si l’hagués editat uns anys més tard potser fins i tot l’haguessin enviat a Frankfurt; després va aparèixer discretament un nou Wilt. A la tardor o a l’hivern publicarà The Gropes, que ja es pot encomanar en anglès per Internet. El primer pensament que he tingut en saber que es poden comprar llibres no publicats dels quals, a més, encara no en saps res és que es tractava d’una ximpleria, però després he pensat que jo també ho faria amb les obres de segons quins autors, tot i que desgraciadament gairebé tots els noms que se m’han acudit pertanyien a escriptors morts.

En fi, que jo volia parlar de la catalanitat de Sharpe, però després de totes aquestes digressions crec que és més convenient deixar-ho per un altre dia. Quant a posar el títol abans d’escriure el contingut, entenc que no s’ha de fer si no és té un pla de treball perfectament estructurat i inamovible, però, d’altra banda, quina importància tenen els títols?

P.S. Si algú no ha llegit res de Sharpe i ho vol fer, des d’aquí és pot baixar ràpidament algunes de les seves obres en format doc o pdf. No sé si deu ser gaire legal.