història d'històries i altres textos

Llegeixo que ja es pot trobar el primer volum de la Història de la literatura catalana, publicada per Enciclopèdia Catalana, editorial Barcino i ajuts diversos. Un total de vuit volums previstos -la Història de Riquer, Comas i Molas va sobrepassar el pla inicial- que s'acabaran d'editar l'any 1916. Àlex Broch dirigeix el conjunt. Llegeixo que hi ha novetats decisives; en aquest sentit és fa l'esment explícit de la superació de la divisió romàntica autòctona, més o menys vigent fins ara, en què es parlava, per exemple, de decadència i renaixença, dos termes emprats únicament en la història de la nostra literatura, encara que tothom sabia que aquestes denominacions incloïen el renaixement, el barroc, la il·lustració, el preromanticisme, el romanticime, el realisme, el naturalisme... Les denominacions o divisions del tipus que siguin sempre van bé per situar sobretot els lectors; després, ens adonem que els escriptors, com més actuals més, perquè el ritme de la “civilització” és més ràpid, van més enllà dels encotillaments i que, per exemple, Narcís Oller, el nostre primer prosista de la renaixença a vegades és romàntic- molt-, a vegades realista, a vagades naturalista, a vegades simbolista..., a vegades modern i d'altres antic, a vegades tot junt.

Ja tinc ganes de fullejar el primer volum. Un des aspectes que m'agraden més de les històries de les literatures és que solen crear un entusiasme en els lectors que no sempre s'adeqüen a l'interès amb que el lector corrent, com jo mateix, troba en els llibres i els autors ressenyats quan els llegeix directament. Sovint els escriptors -i els seus poemes, novel·les, assajos...- són més prometedors en les històries literàries que en la realitat dels seus llibres. De fet, això ja sol passar en qualsevol història, en que l'exercici de la memòria tria, magnifica i oblida.

Tinc ganes, també, de saber qui puja i qui baixa en la roda de la valoració literària temporal i fins quin nivell. No sé si la meua curiositat aconseguirà gaires resultats ja en el primer volum, però ja estic intrigat a descobrir les novetats que s'han trobat, ni que siguin interpretatives.

En definitiva, que estic impacient pel fulleig preliminar del primer volum dividit en aquests capítols que ja abans de començar la lectura em semblen de noms engrescadors i divertits, alguns... bé, al menys un:
0 Edat mitjana i literatura (Lola Badia i Sadurní Martí)
1 Dels orígens al segle XIV: context història i cultural (Lola Badia i Stefano M. Cingolani)
2 Cròniques i cronistes (Josep A. Aguilar, Lola Badia, Stefano M. Cingolani, Josep M. Pujol i Xavier Renedo)
3 La lírica trobadoresca (Miriam Cabré)
4 La narrativa en vers (Miriam Cabré i Anton Espadaler)
5 L'accés dels laics al saber: Ramon Llull i Arnau de Vilanova (Lola Badia, Jaume Mensa, Joan Santanach i Albert Soler)

P. S.: Sóc un defensor de la Viquipèdia, però a vegades m'emprenyen les seues servituds. Com pot ser, si no m'equivoco, que no tingui una entrada Lola Badia, per esmentar un nom dels de més amunt, i li dediquin uns quants paràgrafs a una relativament recent exalumna meua que fa tres o quatre anys que és actriu i encara no ha tingut cap paper protagonista? Ei, que m'agrada la meua ex, que només demano equilibri, mesura.

aclariment

El dimecres vaig fer la meva visita guiada anual a l’IEC, més que res per preguntar com va la gramàtica, tot i que si la tinguessin a punt és probable que ja n’hagués sentit parlar. Sembla que, com sempre, aquest any tampoc: la sintaxi és extremament complexa.

A més de la passejada per la casa i el regal de material sobre la Institució, als visitants ens projecten un vídeo amb una síntesi històrica que acaba amb el parlament d’una noia que acaba d’arrodonir el resum amb la presentació, la finalitat i l’ús d’algunes publicacions de llengua, entre elles la segona edició del diccionari. Aquesta vegada, en parlar de la tasca de fixació de paraules que corresponen a nous conceptes, va posar en pantalla, entre altres exemples, “futbol sala”: Variant del futbol practicada entre dos equips de sis jugadors cadascun i en un terreny de sòl dur amb unes dimensions de 24-28 metres de llarg i de 13 a 15 metres d'ample. Un dels assistents –la majoria joves d’uns quinze anys- va atrevir-se a dir que el futbol sala que ell coneixia es practicava amb cinc jugadors –de els mides del camp no n’estava segur-, inclòs el porter. La noia, molt esportivament, va prendre nota i va dir que ja ho comunicaria a l’autoritat competent per si calia fer el canvi. Ara mateix obriré el diccionari en línia per veure si tenia raó el jove o és manté la definició de l’expert de l’IEC; mira que si me’l fitxen per la secció d’esports...

M’he desviat del tema. En un moment de la visita, ens van portar als Jardins de la Mercè Rodoreda, situats al primer pis. Devien haver adobat la terra recentment perquè l’aire feia una olor intensa de fems, els quals segurament contribuïen al bon aspecte de les plantes. Només entrar, el primer que es veu són unes magnífiques camèlies. Just en aquell moment, després d’un matí gris, es va obrir una escletxa entre els núvols i el sol va il·luminar les plantes. Com que sempre bado, en lloc de seguir les explicacions de la guia em vaig distreure amb tres versets insignificants i vaig pensar que, tenint en compte l’origen de les camèlies (diuen que són flors difícils de conrear a casa pels aficionats), podia escriure un haiku en japonès, per allò d’intentar harmonitzar el fons i la forma. I això és el que hi ha en l’escrit anterior. Suposem per un moment que jo fos un escriptor de reconegut prestigi; després d’escriure l’haiku, es diria que el poemeta és una incursió en la literatura japonesa i es farien lloes o retrets diversos? Si l’haiku fos molt bo i n’escrivís d’altres, algun dia m’inclourien en els manuals de literatura japonesa? Figurarien aquests versos –partim de la idea que fos un autor amb obra publicada en llengua catalana- en les antologies en llengua catalana: original japonès i subtítols en català? I moltes altres preguntes que no sé si obtindran cap resposta autoritzada. Per cert, hi ha una imatge clàssica a Barcelona que m’ha inspirat uns versets en grec que no sé si finalment obtindran forma.

Tornant a l’haiku, la veritat és que el meu coneixement del japonès és molt precari, gairebé inexistent, de manera que no sé si on volia dir reixa, he escrit porta; si on volia dir floreixen, he escrit en flor; si he escrit roses, en lloc de les camèlies originals... Espero que la propera vegada els meus coneixements de la llengua japonesa siguin més sòlids o bé que algun nadiu em doni les indicacions pertinents per fer uns versos sostenibles. En fi, traduït al català, l’haiku diria això:

Vora la reixa,
floreixen les camèlies.
S’obren els núvols

de l'economia de la literatura

Llegeixo al diari la repercussió en xifres de la venda de la literatura catalana traduïda a l’alemany amb motiu, més o menys, de la Fira de Frankfurt: 226.000 exemplars venuts, 12 milions d’euros invertits en el programa, 53 traduccions a l’alemany subvencionades, 265.586 euros en ajudes a traduccions, 232.371 euros en versions en alemany (?). No sé quin grau de rendibilitat –cultural, política, econòmica...- indiquen aquests números, però em semblen un moviment important que potser algú sap valorar d’una manera objectiva, en la mesura que els fets d’expansió cultural són objectibables -fàcil no ho és- més enllà dels discursos del directament implicats.

Les altres xifres, més properes, més assumibles, es refereixen al nombre de vendes dels llibres concrets traduïts, alguns dels quals, com Pedra de tartera, de Maria Barbal, crec que corresponen a acords previs a la Fira. El primer en el rànquing és la novel·la al·ludida, amb 50.000 exemplars venuts; després, Les veus de Panamo, de Jaume Cabré, amb 40.000 còpies; el tercer lloc l’ocupa Pandora al Congo (35.000), de Albert Sánchez (aquest escriptor ja havia venut 50.000 còpies de La pell freda en dues edicions); Tor, tretze cases i tres morts (12.000),de Carles Porta; després arriben els 10.000, entre els quals hi ha Willkommen in Katalonien. Eine literarische Entdeckungsreise, del nostre amic blocaire Jaume Subirana; i la llista, fins arribar als quinze títols diferents, es clou amb tres 2.000. A part, altres obres amb menys sortida, com per exemple l’obra poètica d’Espriu en tres volums, amb 400 exemplars venuts.

Com que tinc un coneixement més aviat remot del món editorial, no sé si els resultats han estat satisfactoris per als autors, per als seus agents i per a les editorials. A l’hora de fer una valoració personal, l’únic criteri que jo podria tenir és semblant el de la senyoreta Marple, la detectiu aficionada de les novel·les d’Agatha Chistie, és a dir, podria comparar amb el món més proper. Així arribaria a la conclusió que amb dos mil exemplars no en tindrien prou tots els habitants del meu poble; és clar que si deixem fora els nens i comptem les famílies en lloc dels individus, encara podríem passar força llibres als del poble del costat. Dels 400 exemplars de l’obra d’Espriu, se m’acut que la primera edició que va fer Oller de Croquis del Natural, subvencionada per la “Protecció Literària” va tenir aquest tiratge. Quants n'han venut fins ara a Cossetània?No sé fins quin punt tot això individualment i en conjunt es considera un èxit tenint en compte el total d’hipotètics compradors de llengua alemanya.

En fi, que amb aquests mètodes, a diferència de la senyoreta Jane Marple, no arribaria gaire lluny ni amb gaire rigor. I aquí és quan he pensat que potser ja existeix, no ho sé, algun llibre on es parlés des del món de l’edició a casa (amb tots els implicats): de les xifres dels llibres en català, de la qüestió del negoci, de la competitivitat...; en resum, dels aspectes econòmics i de qui és qui. Una coseta divulgativa i amb poques generalitzacions. Les valoracions extraeconòmiques, en un altre volum, tot i que ja en llegeixo força en mitjans públics i privats.

P. S. Ja sé que això no es fa, però a l'espera d'anar passant pels blocs corresponents, felicito des d'aquí els blocs amics -també els altres- que han obtingut algun dels premis que han concedit ara fa res aquesta i aquesta altra institucions. Ja és hora que la virtualitat comenci a acostar-se, en premis, al paper.

Just en aquest moment acabo de llegir una divertida notícia també sobre economia literària. Un pot acabar pensant que això de les lletres i els números no acaba de lligar.

clarificant

Suposo que els qui no som escriptors amb agent i editor i per tant no estem en els entrellats interiors del món del paper, no acabem d’entendre prou bé com funciona això de la Fira de Frankfurt. Aquests dies, però, llegint la premsa i algun bloc ens anem aproximant a la realitat real, que no se sap si és senzilla i es vol complicar o és complexa i es vol simplificar.

Entre la lectura de “La Vanguardia”, on escriptors en castellà i en català hi diuen la seva, i el darrer post de JC Girbés a Tirant al cap, la cosa sembla que em queda més clara. A veure si ho sé concretar:

1. La fira és un aparador internacional de la literatura catalana, i alguna cosa més.
2. La fira no ven els escriptors sinó les seves obres.
3. La venda de les obres dels escriptors no depèn d’ells mateixos sinó dels seus agents i editors, dels contactes que ja tenen i dels que puguin fer (no sé en quina proporció i m’agradaria saber-ho, però no m’és imprescindible).
4. La presència d’escriptors a l’aparador influirà mínimament en la venda (traducció i comercialització) dels seus llibres.
5. Quan algú diu que la fira permetrà el coneixement de la literatura catalana a Europa es refereix al fet que a partir dels contactes i contractes que es facin , algunes obres d’alguns escriptors catalans seran traduïdes i posteriorment llegides, en cap cas s’entén que els lectors alemanys entrin al recinte firal i surtin amb quatre o cinc llibres en alemany, menys en català, que els acostin a la nostra literatura.
6. La literatura en llengua castellana necessita menys els aparadors que la catalana. Qualsevol polèmica sobre si han d’anar uns o altres, i en quina mesura, té una importància relativa en l’expansió posterior de la literatura catalana traduïda.
7. El paper de la Generalitat catalana (quin protagonisme tenen els altres països de parla catalana en la fira?) a través d’alguna de les seves institucions no l’he aclarit del tot. Els polítics encara són més misteriosos que editors, agents i escriptors.

Em quedo de moment amb els set punts anteriors per intentar començar a entendre que és això de la Fira de Frankfurt. Espero que més endavant pugui arribar a endinsar-me una mica més en la qüestió.

Deixant de banda la fira i entrant en un tema que potser no toca en aquest post, crec tenir la certesa que la pervivència o expansió de la llengua catalana depèn molt més del que passi a l’interior de les terres on, en més o menys mesura, encara és parla la llengua, i que el paper de la literatura, aquí i allà, té més importància com a element cultural i de prestigi (de fora complexos i el que vulgueu afegir-hi), que no és poca cosa, que com a factor determinant en els dos aspectes que assenyalo més amunt –no cal insistir que els resultats seran el coneixement de la cultura i de la literatura traduïda, és a dir, mediatitzada. No sé si m’equivoco molt en tot el que dic, però estic disposat a rectificar; penseu que jo surto poc de casa i la meva visió és molt limitada.

Una nota marginal. Al bloc de JC Girbés hi ha uns quants enllaços sota l’epígraf “Escriptors amb bloc”. Desconec si la tria està feta només a partir d’escriure i tenir bloc o també es té en compte el fet d’haver publicat en paper. Dono per descomptat que es tracta d’autors de literatura de ficció... I parlant, parlant, m’adono que he sobrepassat un altre cop el límit que demana l’escriptura que s’ha de llegir en pantalla i no és convenient afegir, com m’havia proposat en començar, les respostes d’alguns autors a les preguntes següents:

1. ¿Ha recibido alguna propuesta institucional o privada para ir a Frankfurt?
2. ¿Qué espera de la feria?
3. Tiene que haber presencia de autores en castellano en la representación oficial catalana? (remarco oficial)

Va, em decideixo: les respostes de Porcel, que són curtetes, diàfanes i il·lustratives, i la meva dosi d’ironia, mínima:

1. No lo sé.
2. No lo sé.
3. No lo sé. (Mis respuestas reflejan escepticismo y fatiga).

Prou.