egolatries

Segurament l'única distracció compartida d'aquest estiu han estat les fotos d'Instagram, pujades amb una regularitat preocupant. Instagram, com totes les xarxes socials, té una varietat de registres important i segurament algun dia algú en farà un estudi parcial més o menys interessant; dic parcial perquè un intent total em sembla agosarat o, com a mínim, necessàriament reduccionista.

Per als qui encara no ho sàpiguen, la mecànica és molt senzilla: els usuaris pengem fotos i solem mirar fotos d'altres usuaris als quals a vegades els diem que ens agrada la seua imatge amb un cor, i fins i tot podem afegir un comentari. La finalitat de compartir fotos, textos explicatius o reflexius -alguns dels quals fan pensar en la frase de Nicholson a Mejor imposible: ¿Quién le enseñó a hablar así? Algun marinero del bar Mete y saca de Panamá City, o es que es su día de escapada y ha vaciado la bodega [...] Vaya a vender sus neuras a otra parte, aquí ya estamos servidos...

Em perden les introduccions. Tot això per dir que acabo de descobrir gràcies a la premsa un usuari d'Instagram que es diu associacioserviol_jordipujol. Textos de Jordi Pujol. Al primer lliurament (7-7-2016), imatge de mossèn Ballarín amb l'afegit dels mots convenients. Etc. Entreu-hi. El que m'ha cridat l'atenció de tot plegat és que l'instagramer té 55 seguidors (fa poc que ha començat), però no segueix ningú. Ben reflexionat, cap sorpresa.

tercera -i darrera de moment- aproximació parcial a les imatges

Potser alguns dels quatre o cinc que entren al meu fotofílies es pregunten què passa que no hi ha noves imatges. La resposta és ràpida: continuo sent un fotògraf compulsiu, però m'és més còmode pujar les imatges (o algun vídeo curtíssim) a Instagram des que la jaka -la trobo a faltar, també per fer-li preguntes sobre el tema- m'hi va estimular.

Instagram no té cap secret, és una xarxa social que funciona de la mateixa manera que Twitter o Facebook, és a dir, que tu vas dient la teua i fent amics o seguidors -o no- que mitjançant el clic a un cor et diuen si els ha agradat la teua foto i, de tant en tant, potser et deixen un comentari breu, a vegades simplement a través d'una emoticona. Jo solc acompanyar la imatge d'un text curt i hi afegeixo alguns hashtag en català i anglès -encara aprendré anglès- per concretar i situar millor la foto o la seua intenció. Acabat el procés, em miro les fotos dels altres. Fins al moment m'han cridat l'atenció unes quantes coses, algunes de les quals passo a exposar sense cap ordre preferent i amb el convenciment que me'n deixo d'importants:

1. La intenció dels qui participen de la xarxa és molt diversa, des de compartir imatges amb pretensions artístiques a promocionar un negoci.

2. Hi ha imatges que tenen una finalitat artística, sense importar el tema, i d'altres que són testimonials. En aquest segon cas, destaquen, d'entre les que miro, les d'escriptors i polítics que van immortalitzant la seua agenda: avui he fet això, ahir vaig veure aquell... Entre les primeres, hi ha consecucions realment notables, entre les segones, menys.

3. Encara ignoro per què subjectes que no han publicat res tenen un bon nombre de seguidors. Aquests vots de confiança m'intriguen o m'entendreixen, segons el moment.

4. A diferència de les altres dues xarxes esmentades, els visitants d'arreu del món són molt abundants, en el meu cas, tant o més que els autòctons. Una de les deduccions és que les imatges tenen un llenguatge universal. Jo, per exemple, sóc seguidor d'una nena japonesa que fa uns dibuixos d'aquells que representen persones amb els ulls tan rodons; en correspondència, la nena m'anima en les meues fotos ignoro per quina raó.

5. Hi ha molts usuaris que són monotemàtics (lligat al punt 2). Entre els més joves, abunden els qui només tenen fotos seues -cares, cos sencer, vestits de cada estació, etc.- amb totes les variacions imaginables i amb centenars de seguidors. Entre els comentaris, destaquen els que diuen coses com ara: estàs guapíssima, ets la millor, nice...

6. Un petit grup d'igers afegeixen màximes i consideracions ètiques d'autosuperació o autoajuda a les imatges, filosofia adolescent estranya a ceretes edats que a mi em fa envermellir però que m'adono que té molt predicament entre els seguidors.

7. Arribarà un moment en què vida virtual i vida real es confondran en un tot? No ho sé, però ja hi deuen haver unes aproximacions notables. És la vida... I continua la música.

restriccions fotogràfiques

En un comentari al meu darrer post sobre fotografia, la jaka em suggereix una presentació fotogràfica que va més enllà de les pròpies imatges. La fan aquest cap de setmana a Barcelona, a la Damm, que em cau molt a la vora. Tinc curiositat per veure que han muntat els instagramistes -o instagramers-, dels quals ho ignoro tot. Ja he sol·licitat una entrada i m'han posat en llista d'espera.

Entenc que es tracta de presentar un mapa de Barcelona, tal com ja es va fer a Tarragona, amb imatges fetes pels seguidors i practicants d'Instagram. En fi, si hi vaig, ja ho veuré i si no, m'informaré amb més detall.

Visitant una web sobre el tema, m'ha cridat l'atenció un paràgraf que copio textualment:

La plataforma IgersMap responde a la necesidad de mostrar los lugares destacados donde llevarías a un amigo a hacer instantáneas. El objetivo es definir con los miembros de la comunidad que contribuyan con sus fotos, los puntos de las ciudades con un especial interés para los usuarios de Instagram, tanto locales (habitantes de dichas ciudades) como de fuera (visitantes).

Quantes fotos dec haver fet jo de la Sagrada Família? Quants milers de fotos es deuen haver fet de la Sagrada Família? O fotos de la plaça del Raspall, si volem restringir una mica l'allau d'instantànies que ens podrien ofegar. No cal entrar en l'interminable tema de per què fem fotos i de què les fem, i encara menys per què convidem a altres a fer fotos que ja hem fet. De fet el paràgraf m'ha recordat una notícia que vaig llegir fa uns quants dies i que no sé si en Francesc Puigcarbó ja té en el seu Collonades, sí és que realment és una collonada.

Resulta que un senyor ha inventat una màquina fotogràfica de característiques tècniques molt elementals, encara en fase d'experimentació, que té un tret singular: a través d'un procés senzill detecta si s'han fet moltes fotos des del lloc on el posseïdor de l'aparell està a punt de disparar; si és així, la màquina es nega a fer-ne una altra per molt que un insisteixis que és la que vol; res, t'has d'allunyar una mica i quan l'aparell detecta que la nova perspectiva és relativament verge, accedeix a fer la instantània. Té futur aquest sistema? No ho crec. Els humans tenim tendència a ser singularment uniformes, o uniformement singulars.