de la informació sobre la formació

Veig i escolto la meva consellera a TV3. Com passa massa sovint, m'assabento de resolucions, algunes esperades i d'altres inesperades, que m'afecten a través dels mitjans i no em pregunto el motiu perquè ja el sé, però em fot. És clar que si ho diu a través de “la nostra”... O "la nostra" era “La Caixa”? Després, quan els vagui, ens escriuran una carta de reconeixement o d'ànims d'aquelles que no diuen res que no sapiguem. És el que hi havia, el que hi ha i el que hi haurà.

Em fa gràcia la consellera quan repeteix un tòpic que diu que s'aprèn llengua llegint, i es refereix al pla per acabar amb les faltes (no recordo si especifica l'ortografia) que fan fins i tot els alumnes d'edat provecta. Penso que no, que llegint s'aprèn a llegir i que un bon lector pot arribar a escriure bé, però s'aprèn a escriure escrivint; de la mateixa manera que es pot adquirir un bon domini de la llengua oral parlant, cosa que a secundària no em sembla que entri gaire en la pràctica habitual de les diferents matèries, no només les llengües, és clar.

Per cert, vaig llegir no fa gaire això: Rigau ha suggerit que un vuit en llengua seria una bona qualificació prèvia d'entrada a la docència, una idea que s'emmarca en el Pla contra el fracàs escolar llançat per la Conselleria que se centra, sobretot, en les competències de lectoescriptura dels alumnes. Ja sé que de vegades els mitjans tendeixen a simplificar, però em crec que la idea bàsica és aquesta, i el primer que se'm va ocórrer és que per què no es demanava la mateixa nota per entrar en les altres carreres. Ara que ho penso, em sembla que menteixo, que el primer que vaig pensar és que calia donar una oportunitat a tothom, que per què no demanar un vuit de llengua en acabar la carrera.

els millors

Ja sabem qui són els millors, ja sabem qui governarà el país durant els propers anys, començant pel 2011 que ja podem tocar i durant el qual Mas-Colell construirà les bases d’una economia triomfant en un futur encara per determinar.

La meva consellera serà Irene Rigau, un nom cantat des de fa temps i de gran experiència. Per cert, tots els diaris que consulto a la tarda en la seva edició digital i en algun cas en paper (Avui, La Vanguardia, Ara, El País) es capfiquen a assignar-li la Conselleria d’Educació i jo asseguraria que ha estat nomenada consellera d’Ensenyament. I és que hi ha periodistes que es deixen portar per les inèrcies i no contrasten el que escriuen amb la informació de les fonts originals i, a més, sembla que desconeixen el passat. Se sap que a Convergència, amant en alguns casos del rigor, sempre li ha desagradat el nom d’Educació aplicat a la conselleria que té cura de l’ensenyament. En aquest aspecte coincideixo plenament amb els convergents: No sé si pels mateixos motius, però a mi sempre m’ha semblat que l’única aspiració que jo podia tenir era la d’ensenyar, és a dir, la de mostrar, donar explicacions, fer pràctiques d’una matèria i que només marginalment podia pretendre educar, o, en tot cas, podia ser un més, i no el més important, en la tasca educadora. Potser els pares, els mestres i fins i tot aquesta abstracció que anomenem societat tenen més clara aquesta funció.

Tornat a la meva consellera, de la qual conec vagament el passat públic, ignoro si les seves decisions em semblaran correctes, excel·lents o desencertades. La seva tasca, potser més que la d’alguns altres consellers, és difícil. En fi, ja es veurà.

Artur Mas deia que triaria els millors i suposo que ha fet el que ha pogut, però no sé fins quin punt ha estat valent o està ben informat. A vegades els millors no es troben entre els noms que més sonen, entre els professionals que han fet més coses en un camp determinat. A vegades els millors es troben entre aquells que no són els més coneguts ni potser semblen els més idonis, però que un veu de seguida que tenen alguna cosa. Ni tan sols cal que pertanyin a l’especialitat per la qual són triats, perquè en el cas dels consellers (i conselleres), com en el d’altres dirigents, l’important, sobretot quan es plantegen nous reptes, és tenir idees innovadores i envoltar-se de tècnics eficients.

Per exemple, en el cas de la meva consellera, què farà davant de la sentència del Suprem sobre la immersió lingüística? No ho sé, ningú no ho sap. Deixarà passar el temps i actuarà segons les vegi venir o plantejarà de bon principi una estratègia espectacular? Repeteixo, si té alguna idea sobre el cas, no se n’ha fet publicitat. En canvi d’altres no han tingut cap por de dir la seva opinió. Per què no es va triar, per exemple, un personatge que per Nadal va dir el que transcriuré a continuació i que, segons ell aconseguiria un enfortiment espectacular del catalanisme polític:

Pero seguro que este nuevo Govern sabrá encontrar fórmulas inteligentes para convertir esta sentencia en una buena oportunidad para satisfacer a unos –aunque sean minoria-, sin desmontar un sistema educativo de mayoritaria aceptación, pero que puede mejorarse mediante algún retoque. La cuestión lingüística es el talón de Aquiles del catalanismo político, el que más munición regala a los recelosos de la identidad catalana: si el catalanismo político protegiese la lengua catalana, e incluso enorgulleciéndose de ella (lleva aquí 400 años, es lengua materna de muchos catalanes y engendra la colosal potencia editorial catalana en el mundo), el catalanismo polítioco sería fortísimo en Catalunya.

Víctor-M. Amela.

No és una de les grans aspiracions del govern millorar l’ensenyament? I només amb al algun retoc? I de passada reforçar el catalanisme? Per què Víctor Amela no podia ser el meu conseller?

I se m’acuden altres noms, com el de Màrius Serra, que avui des de la seva columna de “La Vanguardia” ha fet un desafiament espectacular (ja heu comprat el seu joc?), i sóc testimoni que el cos li ha aguantat fins a dos quarts de vuit amb només dues derrotes, la darrera de les quals, contra dos contrincants alhora, seria discutible.




En definitiva, per trobar els millors cal buscar bé. És clar que els millors potser no estan sempre disponibles per a la política.