conte innocent de Nadal

Avui he quedat amb les meus nebodes del sud que viuen aquí per anar a buscar els regals del reis a les botigues on els mags els havien desat a l'espera que passessin les seues destinatàries a recollir-los. Hem avançat la data perquè qui sap quan ens tornarem a veure, malgrat que entre les nostres cases només hi ha una hora a peu.


Ja amb els presents, hem anat caminant cap a casa seua seguint el trajecte il·luminat per les parades de tot tipus, i més, que en aquestes dates s'instal·len a la Gran Via. De sobte, la petita, que és la més poruga de les dues germanes, ha imaginat la possibilitat que qualsevol malfactor li prengués la valuosa càrrega que transportava. Per tal de distreure-la i tranquil·litzar-la, li he explicat una de les meus darreres experiències.

Va ser fa poques setmanes quan, prop de casa, uns minuts abans de la mitjanit, va aparèixer sobtadament un senyor en una cantonada especialment fosca. En un castellà prou correcte, encara que amb un lleuger accent estranger que vaig ser incapaç d'identificar, em va demanar, sense especificar, que li donés tot el que portava de valor...

Aquí les dues nenes han fet cara d'espant i he notat una esgarrifança que recorria el seu cos, com si aquesta situació fos una novetat en les nits del suau hivern barceloní. Tot i així, han volgut que continués la meua història, potser per veure quina moralitat se'n podia extreure.

La veritat és que tot va durar a penes uns minuts. Quan el senyor va acabar de parlar, malgrat que el seu discurs, breu, m'havia estat perfectament intel·ligible, li vaig dir: En català, sisplau. L'home ho va intentar, però no s'acabava d'aclarir, amb prou feines va balbucejar dos o tres mots inconnexos. S'excusà -sempre en castellà- dient que fins ara no n'havia tingut la necessitat i la seua ignorància no li havia ocasionat cap problema irresoluble, que fins i tot l'onze de setembre havia aconseguit una cartera d'un que anava amb barretina i estelada. Jo vaig mostrar-me comprensiu, però ferm; li vaig dir que les coses havien canviat, i més que ho farien, i que una llengua, un país, etc. De tota manera, com que al carrer feia una mica de fred i no sé si m'entenia gaire, tampoc no em va semblar el moment més adequat per iniciar una apologia del territori i de les seues aspiracions, així que en el revés d'una T-10 on encara quedava un viatge li vaig escriure el nom de dues acadèmies en què em consta que fan uns cursets intensius de llengua amb resultats remarcables i hi vaig afegir l'adreça d'un portal d'internet que també ofereix unes bones possibilitats d'aprenentatge. Em va semblar que només calia afegir que si ens tornàvem a trobar i el seu aprofitament havia estat correcte continuaríem parlant del nostre assumpte, i ens vam acomiadar desitjant-nos bona nit, cadascú en el seu idioma, ell amb el que li semblava que li obriria totes les portes i jo amb el meu.

Les nebodes, en acabar la meua història... , però això ja és una altra història.

immersos en aquest camí, tan fi tan fi...

Llegeixo opinions -i propostes- diverses als mitjans de comunicació, inclosos els blocs, sobre la sentència interlocutòria del TSJC referida a la immersió lingüística en l'ensenyament a Catalunya. Voldria, i puc, opinar -poc-, però abans m'agradaria saber què va dir el Tribunal català que es basa en una sentència del Suprem i no em resulta fàcil trobar el material original, ni als diaris ni als blocs. Finalment, la cerca em porta al coneixement de la sentència i a algunes diligències posteriors. Del primer text, n'extrec un fragment i marco una de les principals ambigüitats que, més enllà d'pinions inflamades o no, serà el motiu real i complicat d'actuacions futures:


Esta declaración abre un interrogante acerca de cuál deba ser laproporción en la que se incorpore el castellano como lengua vehicular al sistema de enseñanza en Cataluña. La determinación de la misma y su puesta en práctica corresponde acordarla a la Generalidad de Cataluña, de modo que si el Gobierno de la misma creyese que el objetivo de normalización lingüística estuviera ya conseguido, ambas lenguas cooficiales deberían ser vehiculares en la misma proporción y si, por el contrario, se estimase la existencia aún de un déficit en ese proceso de normalización en detrimento de la lengua propia de Cataluña, se debería otorgar al catalán un trato diferenciado sobre el castellano en una proporción razonable, que, sin embargo, no haga ilusoria o simplemente constituya un artificio de mera apariencia en la obligada utilización del castellano como lengua vehicular. Trato de favor que debería ser transitorio hasta tanto se obtenga el objetivo de normalización que constituye el modelo de conjunción lingüística o de bilingüismo integral que constituye el modelo constitucional que garantiza el principio de lealtad constitucional entre Administraciones Públicas y que de acordarse deberá estar suficientemente motivado.

I vet aquí la qüestió: quina serà la proporció que faci que el procés cap a un “bilingüismo integral” -existeixen persons bilingües, no societats, no països- no sigui “mera apariencia? Qui ho decidirà? Qui hi hi ha d'estar d'acord? Quant de temps durarà aquesta transitorietat? Etc. Aquest és un camí sense final, sense sortida, sense solució. Ho sabem tots. Les declaracions de polítics de diversos colors dient que els canvis seran insignificants no és el que pressuposa l'escrit del Tribunal ni el que es pretén.

També sabem tots que els habitants de Catalunya en edat escolar o acadèmica no tenen dificultats a l'hora de conèixer la llengua espanyola. És més, jo, sense tenir dades estadístiques, m'atreveixo a dir que el domini de l'espanyol parlat és superior entre els alumnes de l'ensenyament primari i secundari i que aquesta situació augmentarà en els propers anys. Quant a la llengua escrita, el maltracte és evident en espanyol i en català i, per suposat, la sentència no especifica res en aquest aspecte; els tribunals i els litigants no parlen mai de llengua escrita: no són tan estúpids, escriure és cosa de quatre.

En fi, tot el que dic i la mateixa sentència no tenen cap importància. La qüestió no és acadèmica, sinó política, ho sap tothom. La llengua vehicular no és la qüestió, sinó que es tracta dels senyals d'identitat. I, si no m'equivoco, l'únic senyal d'identitat clar que tenim, per molt que alguns catalans no ho creguin, no ho entenguin, no vulguin entendre-ho o els sigui indiferent, és la llengua. Acabada la llengua, acabat el país -d'economia n'entenc poc-, la resta serien elements del més pur folklore en qualsevol nació sense estat, res més que peculiaritats curioses que fan gràcia als turistes i els serveixen per augmentar el gruix dels seus àlbums de fotografies.

S'acabaria la llengua catalana amb un hipotètic 50 % d'ús vehicular? No, però no és necessari i suposaria un pas més en el seu procés de deteriorament. Un deteriorament social que avança veloç.

D'aquí a dos mesos (la sentència és del 28 de juliol, però es comunica el 2 de setembre -no conec gaire com van les coses legals), el dia dels difunts, cal veure que s'haurà fet per complir els requeriments del TSJC. Em temo que estarem més o menys com ara -ja en parlarem-, però que l'enfrontament interior i, sobretot exterior, haurà avançat una mica més. Em temo que haurem de mirar d'una vegada per totes de deixar les coses clares, en català.

Mentrestant, resto a l'espera de com s'organitzen els partits durant la Diada. Veurem el lema Una llengua , una nació? O potser veurem Una nació: el 35 % de català, el 40 % d'espanyol, el 15 % d'àrab, el 5 %...

En Jaume ens diu que ja es troba a les llibreries El meu país. 50 odes a la pàtria. Fantàstic, m'agraden aquests llibrets que promociona en Jaume. Des de demà que començaré a odejar perquè aquí, uns per altres, els més calent a l'aigüera.


DARRERA HORA
Acabo de llegir aquesta nota òbvia del TSJC.

els millors

Ja sabem qui són els millors, ja sabem qui governarà el país durant els propers anys, començant pel 2011 que ja podem tocar i durant el qual Mas-Colell construirà les bases d’una economia triomfant en un futur encara per determinar.

La meva consellera serà Irene Rigau, un nom cantat des de fa temps i de gran experiència. Per cert, tots els diaris que consulto a la tarda en la seva edició digital i en algun cas en paper (Avui, La Vanguardia, Ara, El País) es capfiquen a assignar-li la Conselleria d’Educació i jo asseguraria que ha estat nomenada consellera d’Ensenyament. I és que hi ha periodistes que es deixen portar per les inèrcies i no contrasten el que escriuen amb la informació de les fonts originals i, a més, sembla que desconeixen el passat. Se sap que a Convergència, amant en alguns casos del rigor, sempre li ha desagradat el nom d’Educació aplicat a la conselleria que té cura de l’ensenyament. En aquest aspecte coincideixo plenament amb els convergents: No sé si pels mateixos motius, però a mi sempre m’ha semblat que l’única aspiració que jo podia tenir era la d’ensenyar, és a dir, la de mostrar, donar explicacions, fer pràctiques d’una matèria i que només marginalment podia pretendre educar, o, en tot cas, podia ser un més, i no el més important, en la tasca educadora. Potser els pares, els mestres i fins i tot aquesta abstracció que anomenem societat tenen més clara aquesta funció.

Tornat a la meva consellera, de la qual conec vagament el passat públic, ignoro si les seves decisions em semblaran correctes, excel·lents o desencertades. La seva tasca, potser més que la d’alguns altres consellers, és difícil. En fi, ja es veurà.

Artur Mas deia que triaria els millors i suposo que ha fet el que ha pogut, però no sé fins quin punt ha estat valent o està ben informat. A vegades els millors no es troben entre els noms que més sonen, entre els professionals que han fet més coses en un camp determinat. A vegades els millors es troben entre aquells que no són els més coneguts ni potser semblen els més idonis, però que un veu de seguida que tenen alguna cosa. Ni tan sols cal que pertanyin a l’especialitat per la qual són triats, perquè en el cas dels consellers (i conselleres), com en el d’altres dirigents, l’important, sobretot quan es plantegen nous reptes, és tenir idees innovadores i envoltar-se de tècnics eficients.

Per exemple, en el cas de la meva consellera, què farà davant de la sentència del Suprem sobre la immersió lingüística? No ho sé, ningú no ho sap. Deixarà passar el temps i actuarà segons les vegi venir o plantejarà de bon principi una estratègia espectacular? Repeteixo, si té alguna idea sobre el cas, no se n’ha fet publicitat. En canvi d’altres no han tingut cap por de dir la seva opinió. Per què no es va triar, per exemple, un personatge que per Nadal va dir el que transcriuré a continuació i que, segons ell aconseguiria un enfortiment espectacular del catalanisme polític:

Pero seguro que este nuevo Govern sabrá encontrar fórmulas inteligentes para convertir esta sentencia en una buena oportunidad para satisfacer a unos –aunque sean minoria-, sin desmontar un sistema educativo de mayoritaria aceptación, pero que puede mejorarse mediante algún retoque. La cuestión lingüística es el talón de Aquiles del catalanismo político, el que más munición regala a los recelosos de la identidad catalana: si el catalanismo político protegiese la lengua catalana, e incluso enorgulleciéndose de ella (lleva aquí 400 años, es lengua materna de muchos catalanes y engendra la colosal potencia editorial catalana en el mundo), el catalanismo polítioco sería fortísimo en Catalunya.

Víctor-M. Amela.

No és una de les grans aspiracions del govern millorar l’ensenyament? I només amb al algun retoc? I de passada reforçar el catalanisme? Per què Víctor Amela no podia ser el meu conseller?

I se m’acuden altres noms, com el de Màrius Serra, que avui des de la seva columna de “La Vanguardia” ha fet un desafiament espectacular (ja heu comprat el seu joc?), i sóc testimoni que el cos li ha aguantat fins a dos quarts de vuit amb només dues derrotes, la darrera de les quals, contra dos contrincants alhora, seria discutible.




En definitiva, per trobar els millors cal buscar bé. És clar que els millors potser no estan sempre disponibles per a la política.