29.12.10

els millors

Ja sabem qui són els millors, ja sabem qui governarà el país durant els propers anys, començant pel 2011 que ja podem tocar i durant el qual Mas-Colell construirà les bases d’una economia triomfant en un futur encara per determinar.

La meva consellera serà Irene Rigau, un nom cantat des de fa temps i de gran experiència. Per cert, tots els diaris que consulto a la tarda en la seva edició digital i en algun cas en paper (Avui, La Vanguardia, Ara, El País) es capfiquen a assignar-li la Conselleria d’Educació i jo asseguraria que ha estat nomenada consellera d’Ensenyament. I és que hi ha periodistes que es deixen portar per les inèrcies i no contrasten el que escriuen amb la informació de les fonts originals i, a més, sembla que desconeixen el passat. Se sap que a Convergència, amant en alguns casos del rigor, sempre li ha desagradat el nom d’Educació aplicat a la conselleria que té cura de l’ensenyament. En aquest aspecte coincideixo plenament amb els convergents: No sé si pels mateixos motius, però a mi sempre m’ha semblat que l’única aspiració que jo podia tenir era la d’ensenyar, és a dir, la de mostrar, donar explicacions, fer pràctiques d’una matèria i que només marginalment podia pretendre educar, o, en tot cas, podia ser un més, i no el més important, en la tasca educadora. Potser els pares, els mestres i fins i tot aquesta abstracció que anomenem societat tenen més clara aquesta funció.

Tornat a la meva consellera, de la qual conec vagament el passat públic, ignoro si les seves decisions em semblaran correctes, excel·lents o desencertades. La seva tasca, potser més que la d’alguns altres consellers, és difícil. En fi, ja es veurà.

Artur Mas deia que triaria els millors i suposo que ha fet el que ha pogut, però no sé fins quin punt ha estat valent o està ben informat. A vegades els millors no es troben entre els noms que més sonen, entre els professionals que han fet més coses en un camp determinat. A vegades els millors es troben entre aquells que no són els més coneguts ni potser semblen els més idonis, però que un veu de seguida que tenen alguna cosa. Ni tan sols cal que pertanyin a l’especialitat per la qual són triats, perquè en el cas dels consellers (i conselleres), com en el d’altres dirigents, l’important, sobretot quan es plantegen nous reptes, és tenir idees innovadores i envoltar-se de tècnics eficients.

Per exemple, en el cas de la meva consellera, què farà davant de la sentència del Suprem sobre la immersió lingüística? No ho sé, ningú no ho sap. Deixarà passar el temps i actuarà segons les vegi venir o plantejarà de bon principi una estratègia espectacular? Repeteixo, si té alguna idea sobre el cas, no se n’ha fet publicitat. En canvi d’altres no han tingut cap por de dir la seva opinió. Per què no es va triar, per exemple, un personatge que per Nadal va dir el que transcriuré a continuació i que, segons ell aconseguiria un enfortiment espectacular del catalanisme polític:

Pero seguro que este nuevo Govern sabrá encontrar fórmulas inteligentes para convertir esta sentencia en una buena oportunidad para satisfacer a unos –aunque sean minoria-, sin desmontar un sistema educativo de mayoritaria aceptación, pero que puede mejorarse mediante algún retoque. La cuestión lingüística es el talón de Aquiles del catalanismo político, el que más munición regala a los recelosos de la identidad catalana: si el catalanismo político protegiese la lengua catalana, e incluso enorgulleciéndose de ella (lleva aquí 400 años, es lengua materna de muchos catalanes y engendra la colosal potencia editorial catalana en el mundo), el catalanismo polítioco sería fortísimo en Catalunya.

Víctor-M. Amela.

No és una de les grans aspiracions del govern millorar l’ensenyament? I només amb al algun retoc? I de passada reforçar el catalanisme? Per què Víctor Amela no podia ser el meu conseller?

I se m’acuden altres noms, com el de Màrius Serra, que avui des de la seva columna de “La Vanguardia” ha fet un desafiament espectacular (ja heu comprat el seu joc?), i sóc testimoni que el cos li ha aguantat fins a dos quarts de vuit amb només dues derrotes, la darrera de les quals, contra dos contrincants alhora, seria discutible.




En definitiva, per trobar els millors cal buscar bé. És clar que els millors potser no estan sempre disponibles per a la política.

6 comentaris:

Macondo ha dit...

Ostres Pere, no he sortit a la gravació de miracle!

Júlia ha dit...

Dic el que em va dir una amiga de la meva edat fa uns dies, molt poc 'convergent', per cert: Al menys la Rigau és una 'pencona'. Avui dia això ja és molt i més.

Clidice ha dit...

Potser els més discrets se'n sortiran millor, perquè la resta ha semblat més aviat foc d'encenalls.

Montse ha dit...

per què tothom és tan pessimista, eh? eh? eh? donem-los-hi temps! (ai, he posat bé els febles?)

Puigcarbó ha dit...

NO SÉ, NO SÉ, PÉRE. Uns quants de la vella guàrdia Pujolista. La de Justicia que portarà raons (ja es veu), l'altre investigat per desviar fons, algun arribista (més d'un)i sobretot el mesianisme del líder. Quan vaig sentir alló de Cap fred, cor calent i peus al terra seguit de la resta del discurs em vaig dir.. no comença bé aixó, aquest noi no ha entés res i aixó és el que em temo.

Bon any!

pere ha dit...

I això és bo o dolent, macondo? Ho veus, si ens haguéssim reconegut hauríem dialogat sobre el tema.

No ho sé, Júlia. Tot depèn de la direcció en què penqui. Ja aniré veient (i potser escrivint) si compartim direccions.

Cap no ho té gens fàcil, Clidice. Al menys els desitjaré que siguin honrats amb ells mateixos.

Que no, Montse, que som excessivament optimistes io nnocents, malgrat que no hauria de ser així.
(Bé, més val posar més febles que menys. A la fi, qui pot negar que dos febles arriben a fer un fort)

Em tempta donar-te la raó, Francesc, però els donaré temps. I tampoc no és que esperem gaires coses d'aquests ni dels altres, oi?