a les envistes de l'hivern

Ahir, tornant a casa, vaig entrar a la verduleria d'uns xinesos i vaig comprar dos codonys (un quilo seixanta) sense cap intenció concreta, segurament en un rampell produït per tres dies de codonys que ja...


També sense cap pensament estructurat vaig fer cap a la tardor, refeta dues vegades (?), que poetitzava el jove Carner:

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut-.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
flagel·lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.

Més tard encara, llegia el passeig d'Isidor Cònsul (i la Romi?) per Cervera, que, en arribant a un codonyer silvestre, s'endú dotze peces i rememora, també, el poema de Carner. Després de copiar-lo, continua escrivint:

És un d'aquests poemes que guanyen sentit amb el pas del temps, i ara potsr l'entenc millor perquè he entrat de ple a la tardor de la vida. Tanco els ulls i veig la Romi, trenta anys enrere, com la Ligea del poema, corrent embriagada de tanta jovenesa, tendral com el tany que es gronxa a l'airet del matí. I els obro per baixar als darrers quatre versos i sento la meravella de la nostra història d'amor en la realitat d'uns codonys que han madurat a la branca, han perfumat un grapat d'anys el calaix de la roba blanca i encara són dolós quan, un a l'altre, s'acosten els llavis sorruts de la tardor, amorosits peñ caliu de la brasa tranquil·la de l'amor.
Només acabar de dinar, hem buscat la vella recepta del pare i ens hem poat a treballar-los: hem pelat els codonys; els hem trossejat, bullit i trinxat amb el minipímer; els hem escorregut; hi hem afegit el sucre que feia al acs amb un pensament de canyella, i a foc molt lent, hem anat remenant la pasta, que de seguida ha esdevingut un magma olorós i volcànic. Quan al intuïció ens ha semblat que deia prou, hem tret la pasta del foc, l'hem posada en un motlle i, passades quatre o cinc hores, era una senyora peça de codonyat saborós, amb el punt just de consistència, per alegrar la joia de les postres, dies a venir, fent parella delicada amb la fortor d'un formatge blau.

Isidor Cònsul: “Codonys”, dins Tractat de geografia.

Ara, en acabar d'escriure això, penso que hauria de dir alguna cosa sobre la vaga general d'avui. Queda dit.

Tots Sants

Dia quasi d’estiu. Trobo el cementiri de Bellpuig florit com un jardí i m’adono que va a tota pla la multiplicació de làpides de marbre i disseny, expressió definitiva d’un poble de nous rics. Hi hem anat després de dinar, cap a les cinc, aprofitant una tarda fina i abonançada que convidava al ritual del passeig. Munió de visitants mudats, breus salutacions a tort i a dret, i moltes cares que feia anys que no veia. M’agrada anar al cementiri per Tots Sants, visitar els meus difunts i seguir un itinerari que, a Bellpuig, tinc apamat de temps enrere: el pare, primer; després els padrins i la mitja dotzena d’oncles, i aquell cosí que se’n va anar massa d’hora, víctima d’un accident de moto. Després, la ruta em porta a reconèixer imatges a les fotos dels nínxols i descobreixo, any rere any, cares conegudes que no sabia que haguessin mort. Ho llegeixo com el senyal d’un trajecte vital que s’escurça, un camí que s’aprima i que la gent del meu temps som en aquell punt d’inflexió que avisa que tenim molt més passat que futur.

Anar a visitar els meus difunts, encara que només sigui un cop l’any, em dóna pau i tranquil·litat, una mena de confort familiar, la serenitat d’estar a casa i entre els de casa, per tornar a comprovar que no som res, que no caldria anar sempre amb la cinquena posada i que ens hauríem de prendre els alts i baixos de la vida amb una mica més de tranquil·litat. Passejar-se entre els nínxols d’un cementiri pot ser alliçonador.

Isidor Cònsul: “Tots Sants” (fragment), dins Tractat de geografia. (2008)

Record de l'Isidor

Passo deu dies amb poca comunicació exterior més enllà del triangle format per l'Ampolla, el Perelló i la Cala. Converses amb la família, els vells amics i els coneguts de prop o de lluny, també de fa temps. Novetats locals, platja, excursions, menjades, animals, fotos, entotsolaments nocturns... Res d'ordinador, res d'escriptura. Escasses lectures inacabades tret del diari cada dia, les notícies del qual no m'afecten gaire en aquest món meu petit i gratificant de la darrera part de les vacances.

El divendres, però, em trasbalsa una nota necrològica del Grup 62: Isidor Cònsul, Editor i Escriptor... No sabia que estava malalt. Unes pàgines més endavant tres articles sobre la seva vida i la seva obra; només un de firmat, per Oriol Pi de Cabanyes.

Vaig conèixer l'Isidor crec que l'any 72 (73?). Els records són boirosos i potser inexactes. Jo feia tres anys que em passejava per la Facultat de Lletres i em sembla que devia ser el professor Laureano Bonet qui ens demanà de fer un treball en la seva assignatura de Novela Española del siglo XIX. Un company aragonès de la meva edat em va proposar de fer-lo amb ell i amb un alumnes més gran de Lleida que ja tenia el material embastat i el títol preparat: La novela aristocrática. El meu desconeixement del tema era descoratjador, però la guia i la coordinació de l'Isidor van ser engrescadores a l’hora d’emprendre el meu primer treball “seriós”. Ens vam repartir tres novel·les (em sembla que ell va triar La espuma) i endavant. No conservo cap còpia del treball i no sé fins quin punt vam triomfar. La nostra associació circumstancial es va acabar. Malgrat tot, ens parlàvem de tant en tant fins que va acabar la carrera. Vaig saber que feia de professor de secundària i ens vam tornar a trobar algun cop. Més endavant vaig coincidir a la feina amb la seva esposa, la Romi: converses sobre feina, quotidianitats, els fills, la casa de Cervera, projectes, llibres... Finalment només notícies a través dels papers (publicacions, editorials, actes) i d'algun amic. Fins divendres.

Pujo avui, diumenge, a la casa dels pares, ara buida, i recupero el llibre que vaig llegir l'any 72 o potser 73 per fer el treball: Pequeñeces... , del pare Coloma. I la memòria, sempre incerta, em presenta el rostre jove, desdibuixat, dels altres dos alumnes a l'aula 11, o era la 9, o la 7? El temps que passa (o nosaltres pel temps), la mort indefugible, el dolor de la pèrdua. Pensaments, paraules, silencis...

Posaria un poema de Verdaguer, però ... ho deixo amb un record a l'Isidor, a la Romi, a l'Arnau i al Roger.

Barcelona, darrer dia d'agost de 2009.