31.8.09

Record de l'Isidor

Passo deu dies amb poca comunicació exterior més enllà del triangle format per l'Ampolla, el Perelló i la Cala. Converses amb la família, els vells amics i els coneguts de prop o de lluny, també de fa temps. Novetats locals, platja, excursions, menjades, animals, fotos, entotsolaments nocturns... Res d'ordinador, res d'escriptura. Escasses lectures inacabades tret del diari cada dia, les notícies del qual no m'afecten gaire en aquest món meu petit i gratificant de la darrera part de les vacances.

El divendres, però, em trasbalsa una nota necrològica del Grup 62: Isidor Cònsul, Editor i Escriptor... No sabia que estava malalt. Unes pàgines més endavant tres articles sobre la seva vida i la seva obra; només un de firmat, per Oriol Pi de Cabanyes.

Vaig conèixer l'Isidor crec que l'any 72 (73?). Els records són boirosos i potser inexactes. Jo feia tres anys que em passejava per la Facultat de Lletres i em sembla que devia ser el professor Laureano Bonet qui ens demanà de fer un treball en la seva assignatura de Novela Española del siglo XIX. Un company aragonès de la meva edat em va proposar de fer-lo amb ell i amb un alumnes més gran de Lleida que ja tenia el material embastat i el títol preparat: La novela aristocrática. El meu desconeixement del tema era descoratjador, però la guia i la coordinació de l'Isidor van ser engrescadores a l’hora d’emprendre el meu primer treball “seriós”. Ens vam repartir tres novel·les (em sembla que ell va triar La espuma) i endavant. No conservo cap còpia del treball i no sé fins quin punt vam triomfar. La nostra associació circumstancial es va acabar. Malgrat tot, ens parlàvem de tant en tant fins que va acabar la carrera. Vaig saber que feia de professor de secundària i ens vam tornar a trobar algun cop. Més endavant vaig coincidir a la feina amb la seva esposa, la Romi: converses sobre feina, quotidianitats, els fills, la casa de Cervera, projectes, llibres... Finalment només notícies a través dels papers (publicacions, editorials, actes) i d'algun amic. Fins divendres.

Pujo avui, diumenge, a la casa dels pares, ara buida, i recupero el llibre que vaig llegir l'any 72 o potser 73 per fer el treball: Pequeñeces... , del pare Coloma. I la memòria, sempre incerta, em presenta el rostre jove, desdibuixat, dels altres dos alumnes a l'aula 11, o era la 9, o la 7? El temps que passa (o nosaltres pel temps), la mort indefugible, el dolor de la pèrdua. Pensaments, paraules, silencis...

Posaria un poema de Verdaguer, però ... ho deixo amb un record a l'Isidor, a la Romi, a l'Arnau i al Roger.

Barcelona, darrer dia d'agost de 2009.

5 comentaris:

Trini ha dit...

Sento la pèrdua.

L'any 73 ja feia 3 anys que passejaves per una facultat? Jo encara feia 5è d'EGB.

enric faura ha dit...

L'Isidor era un gran editor, un escriptor que no ha tingut temps per esclatar, un treballador infatigable, un lector molt fi, verdaguerià (es pot estimar la lletra i obviar Verdaguer) i també un bon excursionista.

Descansi en pau.

arsvirtualis ha dit...

Costa acomiadar-se, fins i tot d'aquelles persones que en un moment donat van deixar de fer camí amb nosaltres.

kika ha dit...

per una banda, em sap greu per tu, però per altra banda et diria: gaudeix de l'opotunitat de remenar pels records :-)
ben tornat!

pere ha dit...

I jo, Trini.
I vaig entrar al 69. Ets tan jove, tu :-)

Descansi en pau, Enric. No sabia el seu vessant excursionista, ja veus que recordo temps remots. Tens raó, la seva obra personal, fora dels estudis i les antologies, encara començava. Els seus dietaris ja són impossibles de trobar a les llibreries i no sé si hi ha gaires ganes de recordar-los.

Costa, ars. Són part del camí. I a més, quan són part del camí antic, tens por de no trobar les paraules per acomiadar-te.

Tens raó, kika, és una mica el que dius.
Ben trobada!