a la poesia pel paladar

La referència al sentit del gust, en última instància, tancaria metonímicament la premissa del llibre: el profit o el plaer que s'extreuen de la vida depenen de l'acceptació prèvia del fet que la nostra relació amb el món és una relació en primer lloc física.

Marina Gustà: “Josep Carner”, a Història de la literatura catalana, vol.9,  Ed. Ariel.

Començo amb aquesta cita de Marina Gustà sobre Els fruits saborosos perquè la trobo encertadíssima. La nostra relació amb el món és en primer lloc física, a través dels sentits corporals. Entenc que com a mínima la majoria d'internautes participen d'aquesta idea. M'explico. Imaginem que busquem a Google alguna informació sobre el llibre esmentat, teclegem el títol i observem els resultats. Què apareix en primer lloc? No el llibre, sinó una petita indústria de melmelades. Entrem a la pàgina principal i ens trobem un fragment de Carner:

I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos
i com bufem els dits,

ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs o albercocs

A partir d'aquí, diferents pàgines que expliquen com va sorgir aquesta indústria de Vila-rodona, com se'ls va acudir el nom (Quan eren petites els seus pares els llegien el llibre de poemes Els fruits saborosos, de Josep Carner. Aquella introducció a la lectura...), quins productes venen, un blog amb receptes (algunes realment saboroses des de la distància)...

Jo, acabada la meua marca habitual, he arribat a aquests fruits saborosos buscant una melmelada de taronja amarga -l'única que menjo els darrers anys- que no tingués colorants ni conservants ni excessiva consistència gelatinosa. L'he trobada en una botiga del carrer Verdi que es diu “Els bandolers de Gràcia”, i és veritat que el preu és superior al de les melmelades de supermercat, però ja se sap com van aquestes coses. De moment, doncs, a tastar un producte fet amb taronges bordes de la ciutat de Tarragona i presentat en un bonic pot amb un dibuix del desaparegut Jaume Carbonell que representa les collidores d'albercocs del poema de més amunt.

En definitiva, que els poemes de Carner estan molt bé, però, com podríem apreciar la poesia si no ens relacionéssim abans amb el món que descriu? Per a viure els versos, potser no és imprescindible haver tastat el que diuen, però ajuda a comprendre la seua màgia. Al menys trobo que és un bon pretext. Esclar que a vegades és al revés.

a les envistes de l'hivern

Ahir, tornant a casa, vaig entrar a la verduleria d'uns xinesos i vaig comprar dos codonys (un quilo seixanta) sense cap intenció concreta, segurament en un rampell produït per tres dies de codonys que ja...


També sense cap pensament estructurat vaig fer cap a la tardor, refeta dues vegades (?), que poetitzava el jove Carner:

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut-.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
flagel·lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.

Més tard encara, llegia el passeig d'Isidor Cònsul (i la Romi?) per Cervera, que, en arribant a un codonyer silvestre, s'endú dotze peces i rememora, també, el poema de Carner. Després de copiar-lo, continua escrivint:

És un d'aquests poemes que guanyen sentit amb el pas del temps, i ara potsr l'entenc millor perquè he entrat de ple a la tardor de la vida. Tanco els ulls i veig la Romi, trenta anys enrere, com la Ligea del poema, corrent embriagada de tanta jovenesa, tendral com el tany que es gronxa a l'airet del matí. I els obro per baixar als darrers quatre versos i sento la meravella de la nostra història d'amor en la realitat d'uns codonys que han madurat a la branca, han perfumat un grapat d'anys el calaix de la roba blanca i encara són dolós quan, un a l'altre, s'acosten els llavis sorruts de la tardor, amorosits peñ caliu de la brasa tranquil·la de l'amor.
Només acabar de dinar, hem buscat la vella recepta del pare i ens hem poat a treballar-los: hem pelat els codonys; els hem trossejat, bullit i trinxat amb el minipímer; els hem escorregut; hi hem afegit el sucre que feia al acs amb un pensament de canyella, i a foc molt lent, hem anat remenant la pasta, que de seguida ha esdevingut un magma olorós i volcànic. Quan al intuïció ens ha semblat que deia prou, hem tret la pasta del foc, l'hem posada en un motlle i, passades quatre o cinc hores, era una senyora peça de codonyat saborós, amb el punt just de consistència, per alegrar la joia de les postres, dies a venir, fent parella delicada amb la fortor d'un formatge blau.

Isidor Cònsul: “Codonys”, dins Tractat de geografia.

Ara, en acabar d'escriure això, penso que hauria de dir alguna cosa sobre la vaga general d'avui. Queda dit.