També sense cap pensament estructurat vaig fer cap a la tardor, refeta dues vegades (?), que poetitzava el jove Carner:
Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.
Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut-.
I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
flagel·lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.
Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.
Més tard encara, llegia el passeig d'Isidor Cònsul (i la Romi?) per Cervera, que, en arribant a un codonyer silvestre, s'endú dotze peces i rememora, també, el poema de Carner. Després de copiar-lo, continua escrivint:
És un d'aquests poemes que guanyen sentit amb el pas del temps, i ara potsr l'entenc millor perquè he entrat de ple a la tardor de la vida. Tanco els ulls i veig la Romi, trenta anys enrere, com la Ligea del poema, corrent embriagada de tanta jovenesa, tendral com el tany que es gronxa a l'airet del matí. I els obro per baixar als darrers quatre versos i sento la meravella de la nostra història d'amor en la realitat d'uns codonys que han madurat a la branca, han perfumat un grapat d'anys el calaix de la roba blanca i encara són dolós quan, un a l'altre, s'acosten els llavis sorruts de la tardor, amorosits peñ caliu de la brasa tranquil·la de l'amor.
Només acabar de dinar, hem buscat la vella recepta del pare i ens hem poat a treballar-los: hem pelat els codonys; els hem trossejat, bullit i trinxat amb el minipímer; els hem escorregut; hi hem afegit el sucre que feia al acs amb un pensament de canyella, i a foc molt lent, hem anat remenant la pasta, que de seguida ha esdevingut un magma olorós i volcànic. Quan al intuïció ens ha semblat que deia prou, hem tret la pasta del foc, l'hem posada en un motlle i, passades quatre o cinc hores, era una senyora peça de codonyat saborós, amb el punt just de consistència, per alegrar la joia de les postres, dies a venir, fent parella delicada amb la fortor d'un formatge blau.
Isidor Cònsul: “Codonys”, dins Tractat de geografia.
Ara, en acabar d'escriure això, penso que hauria de dir alguna cosa sobre la vaga general d'avui. Queda dit.
2 comentaris:
Amb dos codonys poca cosa faràs, si no és un tastet per a matar el desig...li pots afegir poma i així l´allargues ;-)
De tota manera els veig més perfumant-te l´armari o posats estratègicament sobre la taula amb altra fruita tardoral (unes magranes, uns caquis...quins colors!)
De la vaga no en dic res, de l´escrit de l´Isidor Cònsul que m´ha agradat molt.Ha de ser fantàstic arribar a la tardor de la vida amb aquest convenciment i poder gaudir-lo.
Amb formatge blau no l´he tastat mai, ambd´altres si, i queda bé amb quasi tots.
Encara els tinc a la taula de la cuina, A., i no sé que fer-ne... Potser una mica d'alliolí per acompanyar... no sé què. Si pensés que em sortiria, faria una tatin com les que menjava els estius a la Cala, però, a més, no em va el forn :-)
... i estic segur que en el cas de l'Isidor no era literatura.
Publica un comentari a l'entrada