14.3.09

blues del divendres

El divendres, no el dissabte ni encara menys el diumenge –ecs!-, és el meu dia de relaxació total, del tot és possible, de planificacions a curt i a llarg termini –la mesura del temps sempre és incerta-, d’oblits i retrobaments.

El divendres –ai, que ja som a dissabte!- és el dia que un es veu capaç d’escriure una novel·la, malgrat que un sap que no sap escriure novel·les ni contes ni tan sols apariats de la pròpia auca.

En divendres –ai, que ja és dissabte- un agafa una història, la de la Bessie Smith i la de la Janis Joplin, per exemple. Per què la Janis va pagar la làpida de la Bassie més de trenta anys després de la seva mort? Un imagina pàgines i pàgines que enllacin les dues vides, i personatges principals i secundaris.

Però com que el divendres ja ha passat i el dissabte és un parèntesi i el diumenge s’acosta i el dilluns –com pot ser que el dilluns sigui el dia de la lluna!?- està a tocar i és un pressentiment de... , un pren una altra vegada consciència de les seves limitacions i les seves mandres i es conforma a deixar-se anar mentre escolta la veu suau i trencada de la Bessie i pensa que potser l’altre divendres, ja a tocar del dissabte, i del diumenge, i de la resta dels dies de la setmana.

Un –hom- té la sensació que s’ha fet un embolic amb els dies de la setmana, cosa que avui, que ja és dissabte amb gust de divendres, no creu que tingui cap importància.

4 comentaris:

Montse ha dit...

magnífic blues, el teu!

A mi m'agraden tots els dies de la setmana. De petita odiava els diumenges a la tarda, que volien dir que dilluns a primera hora tocava classe de mates i gairebé mai tenia els deures ben fets... i sabia que em tocaria fer el ridícul a la pissarra, comptant amb els dits amb la mà que agafava l'esborrador...

Ara, els diumenges vespre-nit, són com qualsevol altre dia de la setmana... només que l'endemà no hi ha classe de mates...per sort!

Jo cada dia escric una novel·la al meu cap. El fotut és que no la sé plasmar enlloc. :(

Petonets de dissabte amb gust de divendres.

Montse ha dit...

Jo la idea de les novel·les fa anys que la vaig abandonar. El meu cap se sent més alliberat!

Res, que només dir-te que gràcies per la Bessie Smith. My lord, quina meravella!

pere ha dit...

A mi, Montse, encara em toca classe tots els dilluns, i malgrat que habitualment tinc els deures fets, sempre em queda el neguit de pensar si els deures no estan prou ben resolts o d'imaginar si el públic estarà prou disposat. Ja arribarà el moment que els diumenges seran com qualsevol altre dia, però no encara.

El cap sempre supera el paper o la pantalla, però cal perseverar ;-)

Petonets entre dissabte i diumenge.

M'agrada que t'agradi el blues, Montse, jo també penso que és extraordinari -i la J. J., pel que sembla, també ho creia-.
I la prosa més curta, a part de la del bloc, Montse? Per què no?

Júlia ha dit...

Els diumenges a la tarda són una mica depriments, silenciosos, nostàlgics... els de l'estiu, pitjor. Però no és per això dels deures, jo tenia ganes que fos dilluns, ja, quan era petita. A més, em feien copiar l'evangeli i sempre ho feia a darrera hora, uf.