de la lògica del sol i de la lluna

Ahir al matí, vaig anar a acompanyar la Joana i les seves germanes a la T1, des d’on emprenien el viatge que les portava a El Caire i al Nil. Les envejo, encara que em faria una mandra terrible els matinars i els ritmes militars d’aquests viatges organitzats. Repassem els darrers detalls del funcionament de la càmera fotogràfica i li recordo que té el manual d’instruccions que suposo que no es llegirà ni falta que li fa. No em recordo de dir-li que si passa per una llibreria em miri si troba algun llibre del convers Anselm Turmeda. Després de facturar les maletes, me’n vaig amb l’A. a dinar a Paco Meralgo, on compartim arròs i l’excel·lent steak tartar, que ell acompanya amb cava i jo amb cervesa. Em sembla que tant ell com jo fa molts anys que no passem una setmana separats de les germanes. Sensacions contradictòries.

A la tarda, m’estic una estona escoltant sardanes a la plaça de la Catedral i després volto a l’atzar pels carrers laberíntics i coneguts de la ciutat vella en què la circulació, tot i la manca de cotxes, és més complicada que a la Diagonal. Sense proposar-m’ho, entro a la llibreria Canuda, tan exuberant de paper que em temo que algun dia acabarà explotant. A partir de l’èxit de La sombra del viento, han posat un cartell que convida a baixar al seu soterrani a visitar “El cementerio de los libros”. Deixaré la visita fúnebre per un altre dia. A la sala del fons, en canvi, trobo un llibre oblidat que penso que m’agradarà: Astronomia, de Arthur R. Hincks, traduïda per A. Desvalls i Carles Riba i publicada per Editorial Catalana l’any 1918 (l’original és del 1911).



















Al cel, el sol es pon i la lluna el persegueix. Torno a peu a casa i m’aturo a comprar una pizza a “La bella Itàlia”. El cuiner em diu que trigarà cinc minuts, o potser cinc minuts i trenta segons, a tenir-la a punt. El noto inusualment irònic i nerviós. Li dic que tornaré aproximadament dintre de sis minuts i trenta-set segons, que aprofito per fer una volta per les flors de Navarro. En tornar, la pizza –finísima i farcidíssima - ja està dintre de la capsa de cartró i el cuiner ha canviat de tarannà; està exultant quan em diu que l’Inter acaba de fer un gol. Ja no em recordava del partit.

Mentre em menjo l’amanida i la pizza, vaig mirant la segona part del partit. La Joana em truca per dir-me que estan sopant, que tot va bé.

Més tard, llegeixo una mica d’astronomia o del que sigui. M’encanten aquests llibres antics sobre el sol, la lluna i les estrelles en què no aprenc res nou sobre el firmament, però que tenen una poètica còsmica que actualment, en aquest segle que tot és permès, ningú no s’atreveix a escriure:

Quan apleguem el sol i la lluna en un capítol del nostre estudi astronòmic, no ens proposem d’ésser lògics. El sol, la deu abassegadora de llum i de calor i d’energia que fa possibles damunt la terra la vida i totes les nostres activitats, i la lluna, la morta companya desolada de la terra, el servei més palès de la qual és minvar la fosquedat de les nostres nits, es roben als extrems oposats de la sèrie en la qual podem ajustar els components del nostre sistema solar. Tanmateix, però, els estudiarem plegats, i trobarem, en fer-ho, que el bandejar la lògica és de vegades tan avantatjós en l’estudi de l’astronomia com en el govern de la vida.

Sóc incapaç de saber on és la lluna en aquest moment, potser encara es troba massa a l’est.