represa

Relaxació gairebé total -amb esquitxos econòmics des de la premsa- durant tres dies. Una novel·la llegida: El prisionero del cielo, que em sembla un llibre de quiosc de la Rambla, consideració que no és pejorativa, pensant que als quioscos de la Rambla ja no es troben més que novel·les de quiosc, si és que encara els queda lloc.

Constatació que el Ter té una tendència lenta però persistent a escorar-se al sud i que les seues platges meridionals són un laberint de canyes i troncs que foragitaran banyistes i atrauran altres faunes.

Ratificació que a Palau-Sator una part important de la població viu del turisme i que, malgrat tot, el temps modern conviu amb el de sempre, i els gats, espècie estranya als carrers de Barcelona, s'han adaptat perfectament a la velocitat (em plantejo si una o l'altra per al fotofília).

I el gat que em fa pensar en el carrer de la Mosca (o de les Mosques) on Toti Soler, segons diuen, va fent la seua música, i a qui em sembla veure, l'endemà, amb una maleta amb rodes baixant pel meu carrer.




Retorn a Barcelona perquè toca i perquè un excés de natura pot ser perjudicial per a la salut. Intent frustrat, encara en estat contemplatiu i més pendent de les imatges i les músiques, de retorn a l'escriptura.

de la lògica del sol i de la lluna

Ahir al matí, vaig anar a acompanyar la Joana i les seves germanes a la T1, des d’on emprenien el viatge que les portava a El Caire i al Nil. Les envejo, encara que em faria una mandra terrible els matinars i els ritmes militars d’aquests viatges organitzats. Repassem els darrers detalls del funcionament de la càmera fotogràfica i li recordo que té el manual d’instruccions que suposo que no es llegirà ni falta que li fa. No em recordo de dir-li que si passa per una llibreria em miri si troba algun llibre del convers Anselm Turmeda. Després de facturar les maletes, me’n vaig amb l’A. a dinar a Paco Meralgo, on compartim arròs i l’excel·lent steak tartar, que ell acompanya amb cava i jo amb cervesa. Em sembla que tant ell com jo fa molts anys que no passem una setmana separats de les germanes. Sensacions contradictòries.

A la tarda, m’estic una estona escoltant sardanes a la plaça de la Catedral i després volto a l’atzar pels carrers laberíntics i coneguts de la ciutat vella en què la circulació, tot i la manca de cotxes, és més complicada que a la Diagonal. Sense proposar-m’ho, entro a la llibreria Canuda, tan exuberant de paper que em temo que algun dia acabarà explotant. A partir de l’èxit de La sombra del viento, han posat un cartell que convida a baixar al seu soterrani a visitar “El cementerio de los libros”. Deixaré la visita fúnebre per un altre dia. A la sala del fons, en canvi, trobo un llibre oblidat que penso que m’agradarà: Astronomia, de Arthur R. Hincks, traduïda per A. Desvalls i Carles Riba i publicada per Editorial Catalana l’any 1918 (l’original és del 1911).



















Al cel, el sol es pon i la lluna el persegueix. Torno a peu a casa i m’aturo a comprar una pizza a “La bella Itàlia”. El cuiner em diu que trigarà cinc minuts, o potser cinc minuts i trenta segons, a tenir-la a punt. El noto inusualment irònic i nerviós. Li dic que tornaré aproximadament dintre de sis minuts i trenta-set segons, que aprofito per fer una volta per les flors de Navarro. En tornar, la pizza –finísima i farcidíssima - ja està dintre de la capsa de cartró i el cuiner ha canviat de tarannà; està exultant quan em diu que l’Inter acaba de fer un gol. Ja no em recordava del partit.

Mentre em menjo l’amanida i la pizza, vaig mirant la segona part del partit. La Joana em truca per dir-me que estan sopant, que tot va bé.

Més tard, llegeixo una mica d’astronomia o del que sigui. M’encanten aquests llibres antics sobre el sol, la lluna i les estrelles en què no aprenc res nou sobre el firmament, però que tenen una poètica còsmica que actualment, en aquest segle que tot és permès, ningú no s’atreveix a escriure:

Quan apleguem el sol i la lluna en un capítol del nostre estudi astronòmic, no ens proposem d’ésser lògics. El sol, la deu abassegadora de llum i de calor i d’energia que fa possibles damunt la terra la vida i totes les nostres activitats, i la lluna, la morta companya desolada de la terra, el servei més palès de la qual és minvar la fosquedat de les nostres nits, es roben als extrems oposats de la sèrie en la qual podem ajustar els components del nostre sistema solar. Tanmateix, però, els estudiarem plegats, i trobarem, en fer-ho, que el bandejar la lògica és de vegades tan avantatjós en l’estudi de l’astronomia com en el govern de la vida.

Sóc incapaç de saber on és la lluna en aquest moment, potser encara es troba massa a l’est.

desconnexió

El diari -el llegeixo després de dinar- parla de dos dels meus llibres de Sant Jordi, Una màquina d'espavilar ocells de nit (en la puntuació de 1 a 5 de l'”Avui”, un 4), de Jordi Lara. Me l'he emportat aquí, al nord, perquè em sembla que és on l'he de llegir, però no estic segur que ho faci aquests dies. També unes paraules sobre El sindicat de policies jueus (un altre 4). Avui un dels meus nebots ha començat a treballar de socorrista de piscina en un càmping; el contracte se li acaba el 31 d'agost. Em diu que s'ha avorrit una mica perquè hi havia poca gent banyant-se, de vint a trenta persones, la majoria holandesos i de Barcelona. El seu company de feina llegia un llibre que li diu que li deixarà quan l'acabi, abans que comenci la temporada alta, ara va per la meitat. No sé si li agradarà el llibre de Zafón al qual Zanón, malgrat dedicar-li una pàgina sencera, només li dóna un 2. Val la pena dedicar tota una pàgina a una novel·la que suspèn? Cal justificar l'insuficient amb més frases que els notables? M'hi jugo el que vulgueu que a mi m'agradarà El juego del àngel. És clar que el meu criteri literari és molt discutible.

Avui, però, no estic gaire per lletres. No em sé imaginar sense la possibilitat de veure i de tocar aquesta natura que necessito de tant en tant. Les fruites que estan en procés de creixement presenten un aspecte vellutat i indeterminat, equívoc, amb vestigis de les flors que es panseixen. Una poma, un codony? La tarongina -quina intensitat el seu perfum fins i tot per un fumador!- em transporta a les nits de vora el mar, quan sortia de la feina i me n'enduia algun brot, i més lluny encara. Al mig de la flor, una promesa hivernal que sembla confitada, com si fos trasplantada de la fira de sant Ponç.