aproximació, rapidíssima, a una resurrecció

Les llibreries de vell són, com se sap, les més propenses a l'aventura, és a dir, a visitar-les sense cap idea preconcebuda i acabar sortint amb qui sap què. En les altres, les de les edicions recents, també és possible aquesta aventura de l'atzar, però molt menys; un ja sol saber què trobarà, encara que la sorpresa pugui arribar quan et diuen que aquell llibre que es va publicar fa dos o tres anys fa temps que ja no està en cap prestatge o, fins i tot, que no l'han vist mai.

En les llibreries de vell, sovint entro pel simple gust de relaxar-me, de fer una pausa durant un passeig massa apressat. Cada vegada que desapareix una d'aquestes llibreries dels meus recorreguts habituals em sap greu ni que sigui per egoisme. Em va passar amb la Canuda, que avui esmento particularment perquè he descobert una de les seus filles. Baixava pel carrer Bruc, per la dreta, quan sobtadament, entre Consell de Cent i Diputació, m'he fixat que a l'altra banda hi havia una llibreria nova, al menys per a mi. M'hi he apropat. A la porta hi havia tres persones i a la seua esquerra i a sobre un rètol amb el nom: Kepos-Canuda. He preguntat. Efectivament, un dels llibreters de l'antiga casa ha muntat la nova, més petita, però que recorda en alguns aspectes la vella. He entrat un moment -les llibreries sense visitants són un pèl tristes, però ja era l'hora de plegar- i el propietari m'ha explicat quatre detalls. En primer lloc -em sembla que textualment-, que el seu fons no és fonamentalment de llibres de bibliòfil ni de llibres de batalla (ja podeu pensar quins són els llibres de batalla). Sembla ser que la mitjana d'edat dels bibliòfils sobrepassa la seixantena. Per què no hi ha bibliòfils joves? Ha estat sempre així? Per què hi ha bibliòfils? Hi ha especulació bibliòfila? Em sembla un tema interessant, com a mínim curiós. De llibres de batalla se'n poden trobar a molts llocs. Què queda entre uns i altres llibres?

Bé, qualsevol dia en podem parlar de tot plegat. De moment, deixo constància de l'existència de la Kepos-Canuda, que ja porta, crec, més d'un any oberta, i jo sense saber-ho malgrat que està dins del meu radi d'acció. Imperdonable.

 

 

defuncions i naixements

Qualsevol que passegi habitualment per Barcelona, encara que sigui per rutes limitades, i vulgui ser honrat amb si mateix, converteix les seues converses, al menys setmanalment, per un moment i amb col·legues de confiança, en un llistat d'obituaris i natalicis. Normalment, les defuncions són més sentides que les noves vides; després, en alguns casos, en altres queda clar, el temps dirà.

Per casualitat vaig veure els darrers moments del trasllat del material de la llibreria Canuda. Diuen que no s'ha mort, que els més de 100.000 exemplars que contenia simplement han canviat de casa i ara reposen a Sant Cugat. Em temo que la distància, tot i que curta, és excessiva per anar-hi caminant.

També per casualitat descobreixo que prop de casa, al passeig de Sant Joan, s'ha instal·lat el segon local de Re-Read. Venen llibres i també en compren. Encara no hi he entrat, però sembla que només hi ha tres preus: 1x3, 2x5, 5x10. Aquí es pot llegir una breu història d'aquesta cadena en expansió. Quan pugui hi faré una mirada per veure què hi ah, per saber si són llibres de segona mà o també llibres antics, per decidir si m'interessa la filosofia de venda. De fet, no tinc ganes de rellegir llibres trobats en altres llocs ja en tinc prou amb els de casa, si de cas, espero trobar llibres que no he llegit.

Anunci, també, de la desaparició imminent de l'Alexandra (o els Alexandra), a la rambla de Catalunya, un dels cinemes de tota la vida (la meua), sempre amb el fantasma de l'Alexis a punt. El seu lloc l'ocuparà ... un restaurant? Alimentem-nos, que s'acosta la fi del món. No em consola l'anunci de les multisales del Balmes, però siguin benvingudes.

Mentrestant, ja fa dies que a la plaça de Sant Jaume hi ha el pessebre d'aquest any. M'agrada. No només perquè es pot veure sense que calgui seguir una filera de visitants, sinó perquè penso que té un aire retro força aconseguit, perquè conserva la tradició del pessebre i la popularitza a través del miracle dels terrats que ja no són el que eren i dels reis que, amb poc o molt, arribaven a tot arreu. I un naixement on, per un any, no es roba a faltar la mula ni el bou, ni els pastors. Que alguns detalls, com les bombetes de baix consum inexistents a l'època,siguin criticats pels més puristes, no fa sinó confirmar el tarannà popular del muntatge. Una parella es preguntava quina dècada de la postguerra representava; jo no en vaig tenir cap dubte, com a mínim 30 anys, els dels quadernets de Roberto Alcázar y Pedrín, una figura em va donar la clau.

Els qui vulguin anar més enrere, poden entrar a veure les figures napolitanes i els pessebres mallorquins de l'entrada de l'Ajuntament. Llàstima que a casa em falta lloc.

 

 

 P. S.:

Llibreria Canuda o Barcelona agonitzant

Vam entrar a la llibreria Canuda (o Cervantes) sense més intenció que la de fer una de les darreres visites. Després d'expressar el meu condol al propietari, que encara no sap si tancarà aquest any o el que ve i que m'ensenyés des de la porta quines altres botigues del carrer aviat seran magatzem de roba d'uniforme de temporada, vam anar recorrent les verticalitats i horitzontalitats de llibres. No vam baixar al soterrani ni vam obrir portes amb encara més llibres on potser algú estava enllestint comandes d'internet.

Títols i títols de tots els temps, de temps aturat i de temps que ningú sap cap on corre. Desitjos, lleus, de fer nit entre les taules en un llit de campanya quan la son es presenti i de retornar al viatge de mirades de lloms, de portades i de pàgines triades a l'atzar. Mentrestant, els qui entren i surten, els qui donen el condol i els nouvinguts, els qui fan una pausa i els qui busquen...

M'emporto un llibre que relliga exemplars de “La novel·la nova” del maig a l'agost de 1919: L'orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant (encara no tenia aquesta versió incompleta), L'esperit triomfa, de Joaquim Civera, una peça en un acte de títol poc adequat en els temps presents, Per les donzelles de color de rosa, de Joan Francesc Vidal (el rosa va de baixa o és massa rosa) i les magnífiques Cartes d'amor de la portuguesa Mariana Alcoforado, traduïdes per Ribera-Rovira.

En sortir, penso que potser aviat desapareixerà la llibreria Selvaggio, del carrer Freneria, que obre quan vol, perquè el fill es dedica a altres màgies i que quan l'Àngel Batlle, sense descendència, em sembla, decideixi que ja en té prou, algú trobarà llibres i llibres en cambres i pisos que... Què? I tants d'altres dels que encara queden.

No s'hi pot fer res. Què vol dir que no s'hi pot fer res? És que l'Ajuntament de Barcelona és incapaç de vetllar per la seua ciutat i pels seus ciutadans? És que l'ajuntament té un pla per convertir la ciutat en un desert de carrers uniformes i monòtons per a gaudi momentani i insubstancial dels d'ara vinc i ara me'n vaig? Renuncio a les voreres més amples de no sé on que costaran el manteniment de 50 llibreries en perill d'extinció. Que l'ajuntament compri els locals i els cedeixi als seus propietaris a un preu raonable. Que no s'estengui més aquesta taca d'inanitat cultural per la ciutat. Que els qui distribueixen els meus impostos vagin a les llibreries de vell i que no en surtin fins que tinguin idees noves. Que esforcin les seues ments petites fins que siguin grans o, si no pot ser, mitjanes. Que pensin, ells i nosaltres, que la riquesa material i cultural -no m'atreveixo a dir moral- d'un país s'enfonsa quan només hi ha una fórmula -o dues o tres- per mantenir-la.

Dos dies més tard de la visita a la Canuda, m'arriba un mail que anuncia el tancament definitiu de la botiga Etnomusic, del carrer Bonsuccés. El dia 21 d'aquest mes ens inviten, a partir de les set de la tarda, a un vi de comiat. S'accepten visitants amb guitarres i ampolles del que sigui, i a participar en la liquidació de discos, samarretes i fins i tot els prestatges. Les llibreries tenen molt menys ritme en els comiats. És comprensible.

en la tardor que no anuncia l'hivern

Un comentari de la Júlia, que imagina el possible tancament de la llibreria del carrer Canuda, m'incita a entra-hi. Passo al fons, a la sala gran, inexplorable amb el temps que queda. Miro lloms, fullejo, oloro... Finalment agafo un llibre* de la taula on se n'amunteguen més. No veig el preu. Li demano al noi que anuncia que és l'hora de tancar. No s'ho pensa gaire, si és d'aquella taula val quatre euros.


Quan vaig a pagar, trobo el propietari repassant les anotacions d'una llibreta de la Caixa. Em somriu mig absent i em demana si vull una bossa. No cal, ficaré el llibre a la bossa on duc del cartró de tabac, que val una mica més de deu vegades més.

A casa, em fixo en aquest fragment del traductor:
En effet, contrairement à ce qu'a connu la langue française, sous la pression des avantgardes du début du siècle dernier, les catalan, bien que pus perméable encore aux influences française et anglo-saxone que les castillan, n'a jamais rompu totalement avec la prosodie et la versification classiques...

Vaig llegint poemes i m'aturo una mica més en aquells autors que conec més de prop. Li toca el torn, cronològicament, a Francesc Prat, que conec en viu i que tot i així conec menys que en Jaume Subirana, amb qui sovint he mantingut complicitats encara que no sé si mai el coneixeré. Entre els dos, la Maria Mercè, en qui he pensat -com li agradava reconèixer i cantar la música dels poemes dels altres!- quan he llegit el fragment del traductor de més amunt. Continuaré.

Em fixo en els poemes d'hivern, que s'acosta encara que la tardor hagi fet una pausa enganyosa i el sol ja agafi segons a la nit. La traducció, sense els originals a mà, em distancia, m'obliga a rellegir. Hauria d'intentar una retraducció? No ho faré, m'agrada, avui, aquesta distància. Em fixo que els dos poemes van ser escrits -publicats?- quan els autors tenien aproximament la mateixa edat.

1
Signes sont l'hiver, la nuit , le temps ouvert.
La pluie enfonce les morts. La voix, les yeux
ne lien pas le cadavre, tout se perd:
amitiés i planètes, dons et caprices;
je sens le monde vide, les corps et son costume.
L'amour qui embrasse les années n'est que feu et
fumée.

(Paradís de cendra, 1982)


Panier
Vide, car l'hiver est rude,
il regrette en attendant
les grains de raisin, la lumière
des cerises.
À présent l'odeur
du fond est froide,
comme un coeur apeuré,
Mais qui bat.

(El rastre de l'animal més lliure, 1994)



* 48 poètes catalans pour le XXIe siècle. Traduction et notes de François-Michel Durazzo. Quebec, Les Écrits des Forges, 2005.

de la lògica del sol i de la lluna

Ahir al matí, vaig anar a acompanyar la Joana i les seves germanes a la T1, des d’on emprenien el viatge que les portava a El Caire i al Nil. Les envejo, encara que em faria una mandra terrible els matinars i els ritmes militars d’aquests viatges organitzats. Repassem els darrers detalls del funcionament de la càmera fotogràfica i li recordo que té el manual d’instruccions que suposo que no es llegirà ni falta que li fa. No em recordo de dir-li que si passa per una llibreria em miri si troba algun llibre del convers Anselm Turmeda. Després de facturar les maletes, me’n vaig amb l’A. a dinar a Paco Meralgo, on compartim arròs i l’excel·lent steak tartar, que ell acompanya amb cava i jo amb cervesa. Em sembla que tant ell com jo fa molts anys que no passem una setmana separats de les germanes. Sensacions contradictòries.

A la tarda, m’estic una estona escoltant sardanes a la plaça de la Catedral i després volto a l’atzar pels carrers laberíntics i coneguts de la ciutat vella en què la circulació, tot i la manca de cotxes, és més complicada que a la Diagonal. Sense proposar-m’ho, entro a la llibreria Canuda, tan exuberant de paper que em temo que algun dia acabarà explotant. A partir de l’èxit de La sombra del viento, han posat un cartell que convida a baixar al seu soterrani a visitar “El cementerio de los libros”. Deixaré la visita fúnebre per un altre dia. A la sala del fons, en canvi, trobo un llibre oblidat que penso que m’agradarà: Astronomia, de Arthur R. Hincks, traduïda per A. Desvalls i Carles Riba i publicada per Editorial Catalana l’any 1918 (l’original és del 1911).



















Al cel, el sol es pon i la lluna el persegueix. Torno a peu a casa i m’aturo a comprar una pizza a “La bella Itàlia”. El cuiner em diu que trigarà cinc minuts, o potser cinc minuts i trenta segons, a tenir-la a punt. El noto inusualment irònic i nerviós. Li dic que tornaré aproximadament dintre de sis minuts i trenta-set segons, que aprofito per fer una volta per les flors de Navarro. En tornar, la pizza –finísima i farcidíssima - ja està dintre de la capsa de cartró i el cuiner ha canviat de tarannà; està exultant quan em diu que l’Inter acaba de fer un gol. Ja no em recordava del partit.

Mentre em menjo l’amanida i la pizza, vaig mirant la segona part del partit. La Joana em truca per dir-me que estan sopant, que tot va bé.

Més tard, llegeixo una mica d’astronomia o del que sigui. M’encanten aquests llibres antics sobre el sol, la lluna i les estrelles en què no aprenc res nou sobre el firmament, però que tenen una poètica còsmica que actualment, en aquest segle que tot és permès, ningú no s’atreveix a escriure:

Quan apleguem el sol i la lluna en un capítol del nostre estudi astronòmic, no ens proposem d’ésser lògics. El sol, la deu abassegadora de llum i de calor i d’energia que fa possibles damunt la terra la vida i totes les nostres activitats, i la lluna, la morta companya desolada de la terra, el servei més palès de la qual és minvar la fosquedat de les nostres nits, es roben als extrems oposats de la sèrie en la qual podem ajustar els components del nostre sistema solar. Tanmateix, però, els estudiarem plegats, i trobarem, en fer-ho, que el bandejar la lògica és de vegades tan avantatjós en l’estudi de l’astronomia com en el govern de la vida.

Sóc incapaç de saber on és la lluna en aquest moment, potser encara es troba massa a l’est.